Manifestacions i referèndums: tornar al 1977 o construir la independència

Quina cara farien vostès si en llevar-se demà al matí descobrissin que Catalunya ha tornat a l’any 1977? Doncs això és exactament el que algú pretén que fem el proper Dia de la Resistència Nacional amb la convocatòria d’una manifestació per reclamar si fa no fa el mateix que ara fa més de trenta anys.

La manifestació (que podria fotografiar-se perfectament en blanc i negre) neix –diuen- amb la finalitat de fer una demostració de dignitat nacional davant d’una possible sentència desfavorable del tribunal constitucional espanyol sobre l’Estatut. Per encapçalar aquesta pretesa demostració de dignitat no han tingut altra pensada que col·locar-hi precisament els rostres dels responsables que del 1977 ençà l’únic horitzó polític que ha tingut Catalunya hagi estat un simple Estatut, que per més inri ells mateixos van començar a mutilar.

Molts catalans no estem disposats a desfilar com xais precisament darrere dels qui del 1977 fins al 2009 s’han dedicat a portar-nos a tots plegats directes a l’escorxador. Per trencar amb Espanya primer cal trencar amb qualsevol reconeixement als encaixistes que, sigui per covardia o per pur cinisme polític, han emmanillat l’horitzó nacional de Catalunya a l’any 1977.

Però mentre això passa, mentre encara hi ha catalans que s’entretenen a confondre dignitat quan l’únic que faran és comportar-se com simples pidolaires de drets, en un poble del Maresme s’hi respira la Catalunya que ja ha decidit actuar. Certament, sembla que alguns no s’han adonat encara que el futur del país no es diu Estatut, sinó Independència.

El proper dia 13 de setembre, Arenys de Munt donarà una lliçó a l'encaixisme, al mateix encaixisme que fa quatre dies va tombar al parlament del Principat una ILP en pro de la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Una lliçó d’allò tan bàsic que tots hem escoltat algun cop del “voler és poder”. Perquè d’això es tracta en primera instància, de voler-ho, però sobretot, de creure-s’ho de debò. Només així, quan hom hi creu de debò, sense eufemismes ni subterfugis, és quan es passa de les paraules a l’acció. Fins i tot si Espanya acabava enginyant qualsevol tripijoc per il·legalitzar el referèndum, el precedent d'Arenys serà servit.

A Catalunya hom comença a intuir l’escenari polític que caracteritza perfectament el preludi de tota independència nacional: el posicionament clar i diàfan dels partidaris de la situació actual i els partidaris del nou estat que s’albira. Unionistes versus independentistes.

Algú podrà dir que Arenys és un poble petit i poc representatiu del conjunt del país. Ho diran, sobretot, els qui, lluny de celebrar que un poble s’expressi democràticament, lamentaran que això pugui ser el principi d’aquest preludi de la independència que esmentava. Perquè avui és Arenys, demà pot ser mig país i l’endemà l'altra meitat. Com ha de ser.

El país batega i comença a dibuixar-se el posicionament clar de partidaris i detractors de la independència, així com els diferents actors polítics que poden representar els dos bàndols. I és per això que els temps que s’acosten poden deixar encara més en evidència els qui, en ple 2009, encara pretenen que ens manifestem darrere d’una classe política que ens ha convertit a tots en un poble d’esclaus que només poden protestar plens d’impotència davant d'aquest mur autonomista on, després de trenta anys, encara hi ha una data gravada que molts hem començat a esborrar per sempre més: 1977.

Albert Ubach

Edificant la victòria (IV)

Polítiques d’indigència

En els últims anys, els catalans hem assistit a un veritable màster intensiu sobre indigència política. D’ençà que el primer tripartit va proposar-se renovar aquesta Ley Orgánica Española –altrament dita Estatut-, els catalans hem pogut comprovar amb vergonya aliena com els actuals polítics del parlament del Principat han protagonitzat aquest interminable vodevil que ni la mateixa Lina Morgan podria superar amb cap dels seus numerets de revista més castissos. I és que, siguem francs, en un context de crisi nacional i econòmica com l’actual, la frontera entre el ridícul i el patetisme als quals hem assistit amb el numeret estatutari esdevé un insult als catalans.

Fa trenta anys que en aquest país ens han acostumat a vendre’ns com a èxits el que no han estat sinó fracassos i simples cortines de fum. És el que té haver posat al capdavant del país uns vulgars gestors de la indigència política que avui hem heretat. Però la realitat és implacable i sempre acaba reclamant el seu lloc. I arriba quan molts catalans s’adonen que no era cert que la política lingüística fos un èxit, ni que teníem les millors infraestructures de l’estat espanyol i francès, o que encara que no fóssim un estat podríem emprar el català a Europa o tenir seleccions oficials com qualsevol altre país del món. Després de trenta anys, el miratge de la política lingüística i la política econòmica, social i cultural del país s’han esvaït com el fum d’aquest gran foc d’encenalls al qual els catalans hem assistit com a espectadors.

No és hora, doncs, que deixem de ser espectadors i esdevinguem actors, artífexs del nostre futur? Ara tenim l’oportunitat històrica de capgirar la situació.

Regeneració directiva cap a la independència

Ja ho diuen: renovar-se o morir. Quan el país vol empènyer vers una direcció però els seus dirigents ho fan cap a una altra, que ningú ho dubti: o canviem els dirigents o ens estavellem amb ells.

Heus aquí una de les premisses fonamentals que van originar la creació de Catalunya Acció. Fet el diagnòstic del país, calia passar a l’acció. I el primer pas, és clar, començava per iniciar una necessària regeneració política.

Però no hi pot haver veritable regeneració política sense regeneració de pensament, d’actituds, d’estils i, sobretot, d’innovació. No. Calia fer foc nou, bastir nous camins, noves estratègies i aportar un discurs renovador, colpidor, capaç de somoure la moral del país. Recuperar l’energia, la força i el nervi en el discurs per sacsejar el catalanisme amansit que hem tingut al capdavant de la nació en els últims trenta anys.

Per substituir aquesta obsoleta classe política, quina mena de lideratge ha de marcar el camí cap a la independència? Com han de ser els discursos a la nació que iniciïn un veritable trencament amb l’establert fins ara? I sobretot, com podem assegurar-nos de no repetir maneres de fer s’han demostrat infructuoses? Certament, la regeneració política d’un país és un projecte d’un abast tan impressionant que exigeix una estratègia que en cap cas es construeix en quatre dies, o encara menys amb improvisació.

Perquè, en el fons, quin horitzó volem? Crear una nova Convergència o una nova Esquerra que siguin realment independentistes, amb el risc de repetir uns models organitzatius i estratègics que han fracassat? No. Cal anar més enllà: regenerar la política bo i coordinant aquests dos pilars fonamentals del país que reclamen un canvi de rumb i un nou enfocament nacional urgent. Aquest és el canvi de mentalitat al qual sempre hem fet referència des de Catalunya Acció i això és, sense cap mena de dubte, el que ens garantirà a tots l’autèntic cavall guanyador a les properes eleccions del 2010. Una companyia de companyies amb l'estendard de la coordinació: la Companyia dels Almogàvers del segle XXI.

El temps no juga a favor de Catalunya. La responsabilitat del moment actual exigeix la màxima implicació dels catalans per iniciar el trajecte cap a l’autèntica transició política que podem donar a aquest país. El compte enrere ha començat. Siguem dignes de no decebre el país i retornem a Catalunya l’oportunitat d’edificar la victòria col·lectiva que tenim a l’abast de la mà: la independència.

Albert Ubach

Edificant la victòria (III)

Fons i forma del discurs polític de la victòria

Quin ha de ser el discurs polític per conduir Catalunya fins a la victòria? Pot un discurs portar un país a la independència?

Fa pocs dies, l’eminent doctor Joan Solà pujava a la tribuna d’oradors del parlament de Catalunya i protagonitzava un dels actes més gràfics dels últims temps: esbroncar públicament i davant seu uns diputats que ja no representen el poble que diuen representar. I encara més gràfic va ser el fet que, en acabar la seva intervenció, els diputats van aplaudir-lo dempeus, ben bé com si fins i tot en l’últim moment encara es neguessin a ajupir-se a terra per recollir la cara que se’ls hauria hagut de caure de vergonya.

Sens dubte, aquesta és una de les imatges més representatives de fins a quin punt la regeneració política del país esdevé una necessitat urgent si no volem perpetuar el nostre parlament en aquest circ constant de misèries polítiques.


Marcar l’agenda política catalana

Que ningú no s’enganyi: la batalla per la independència la guanyarem per la força de l'oratòria dels dirigents que escollim per lliurar-la. No existeix el famós “divorci tranquil amb Espanya i França” que tant han pregonat CiU i ERC.

Ara fa just quatre anys, quan naixia Catalunya Acció, sabíem què ens dèiem quan ens vam entestar en iniciar la regeneració política que necessitava el país si volia trencar amb la follia dels encaixistes del nostre parlament. Perquè remuntar el país que hem heretat després de trenta anys fent la viu-viu ens exigeix un exercici de responsabilitat per impulsar un nou estil polític desvinculat dels qui han participat en aquesta trencadissa nacional durant tant de temps.

Avui, després de la presentació pública de Força Catalunya aquesta primavera passada, cal celebrar que, com a impulsors d’aquesta regeneració, l’agenda política catalana de qui aspiri a renovar el discurs polític vingui marcada inevitablement pel camí que Catalunya Acció ja està marcant fa temps.


La batalla dialèctica: la batalla de la victòria

Però si per regenerar la política demana de rostres nous que hagin evitat participar en la trencadissa nacional que avui hem heretat, el primer pas comença per bastir un discurs renovador que trenqui amb les formes i actituds pusil·lànimes a què estem acostumats. Sí, cal apostar per la política colpidora, vibrant, roent. I cal, també, recuperar la dosi d’agressivitat necessària per guanyar la batalla dialèctica que Catalunya haurà de lliurar en els propers anys.

Tenim l’oportunitat històrica de trencar amb el passat i amb el present, i fer-ho deixant de ser espectadors per esdevenir artífexs del combat dialèctic al qual Catalunya s’haurà d’enfrontar en els temps que vénen. I que ningú no ho dubti: aquesta batalla només la guanyarà el bàndol més preparat, capaç de forjar el millor discurs, la millor oratòria i la màxima audàcia política.

Aquest és el discurs de la victòria. I tot amb la finalitat de tornar a aquest país la seva condició d’estat europeu, començant perquè mai més haguem de veure com una de les figures més eminents del país, el doctor Joan Solà, hagi de recordar-nos quina és l’autèntica cara de la vergonya.

Albert Ubach

Properament: Polítiques d'indigència.

Edificant la victòria (II)

Espanya i França: la geografia de l’odi

De totes les passions i emocions humanes, l’odi és una de les més abjectes. Per mitjà de l’odi l’individu empobreix el seu potencial humà i passa a esdevenir una màquina devoradora de la seva pròpia espècie. I l’odi, ja ho diuen, engendra odi. És clar que si tothom apliqués l’ull per ull el món acabaria cec en quatre dies. Per això, per combatre l’odi, primer cal identificar-lo per poder-s’hi encarar després amb l’arma més implacable que hi ha: la contundència.

Sigui com sigui l’odi és, per damunt de tot, una malaltia. Però té cura, l’odi? I tant que sí.

Catalunya es troba literalment assetjada per dos països que són l’encarnació viva de l’odi. D’una banda, a ponent, hi ha el projecte d’Espanya, un país artificial construït –encara avui- sobre un pilar fonamental: l’odi a la diferència. Així, no és d’estranyar que per als espanyols els catalans sempre hem estat titllats de “los judíos de la península”. Entre nosaltres, quina garantia ètica i democràtica pot aportar un país que considera ser jueu com a un insult? Ara resulta que els qui van de demòcrates per la vida van ser pioners en nazisme molt abans que el mateix Hitler iniciés la seva follia exterminadora per tot Europa! Deu ser per això que a Amèrica van exterminar 100 milions d'amerindis i es van quedar tan amples. No és casualitat, doncs, que el dictador Franco tingués en els seus plans deportar tots els catalans, com a jueus de la península, en territori africà per expulsar-nos de la nostra terra natural.

Avui provoca vergonya aliena observar com una certa classe de dirigents polítics continuen negociant i pactant amb aquest projecte polític espanyol que mai no ha demanat perdó oficialment als catalans i no ha reparat l’odi històric a què ens ha sotmès, inclòs els temps actuals. O és que algú creia que el culebrot del finançament que estem patint és un innocent joc polític normal en ple segle XXI? L’odi, quan es tracta d’abocar-lo sobre Catalunya, no en té res, d’innocent.

Per una altra banda, al nord del país hi ha França, un estat que amb la fal·làcia d’erigir-se com el país dels “drets de l’home” ha trobat l’excusa perfecta per canalitzar el seu odi a la diferència mitjançant totes les hostilitats conegudes. Des de l’edicte de Lluís XIV, en vigor des del 1700, on proclamava que “l’ús del català repugna” i les últimes declaracions de Georges Frêche afirmant textualment que “els catalans em fan cagar”, algú pot creure que hi ha prop de 350 anys de diferència?
Per si fos poc, els catalans hem assistit l’ignomiós espectacle de veure com la UNESCO aprovava la petició de França de reconèixer les fortaleses militars del mariscal Vauban com a patrimoni de la humanitat (per cert, amb la complicitat d’UNESCO-CAT). És el primer cop que la UNESCO, a petició del país dels “drets de l’home”, considera patrimoni de la humanitat un genocidi. O és que hem de recordar-los que Vauban, sota ordres reials, va fer incendiar els vilatges originals catalans, va humiliar-los fent-los construir les seves fortaleses amb les seves pròpies mans i amb les pedres de les seves antigues cases, per després fer-los empresonar si no els havien executat abans? Quina ment sensata consideraria patrimoni de la humanitat el Valle de los Caídos o els camps d’extermini nazis?


Com encarar-se a l’odi?

L’odi, com deia, és una malaltia. I sí, aquesta malaltia té cura. No tant per qui l'encarna dins seu, sinó per qui en rep les conseqüències. L’odi no necessita engendrar odi. Tot és més senzill que això. L’odi es combat, ras i curt, amb contundència. Amb contundència i sense contemplacions. En aquest cas, amb contundència catalana.

Ni França ni Espanya, prou que ho veiem, mai no han demanat perdó per l’odi abocat contra Catalunya històricament. Tampoc no el demanaran per l’odi que, encara avui, manifesten per la diferència que representem els catalans. Aquesta diferència tossuda, obstinada a no deixar-se assimilar per ells i que defineixen aquells pobles que se saben cridats a vèncer el destí que la història els reclama.

Perquè això és Catalunya. Aquest país que ha perdut guerres, sí, però no ha perdut mai la batalla. Entenen ara, perquè dic que els catalans som un poble vencedor, perquè si no hores d’ara encara no podríem dir que som catalans? Si l’odi sempre busca la manera d’empetitir l’altre mitjançant la ridiculització, la humiliació i l’escarni, quan es troba amb la Catalunya orgullosa de si mateixa i disparant contundència pertot, l’odi es desarma i esdevé un vulgar xaiet amansit.

Que ningú es pensi que per encarar-se a l’odi valdran les actituds polítiques de minyona a què ens han acostumat en els últims trenta anys. No. Encarar-se a l’odi demana de dirigents polítics preparats per actuar amb la contundència que només empren els qui no tenen complex d’esclau davant del qui et vol empetitir. Dirigents que pensin, parlin i actuïn amb visió d’estat –d’Estat Català- dins i fora del país. Dirigents formats expressament per lliurar la batalla dialèctica duríssima que el camí cap a la secessió comportarà fins a la victòria.

En volen una mostra? No es perdin les periòdiques intervencions de Santiago Espot al programa Catalunya Opina del Canal Català. Podran comprovar com encarar-se al racisme anticatalà no és cap joc i quina és la manera, de fet l’única, per fer que els qui gosen agredir Catalunya se’n tornin a les seves trinxeres convertits en vulgars xaiets amansits de corral.

Albert Ubach

Properament: Fons i forma del discurs polític de la victòria.

Edificant la victòria (I)

Fonaments de la regeneració política

De ponent
De ponent ens arriba la dalla
que pretén l’ànima de la ginesta,
mes de la cendra ja reneix
l’au que anuncia el combat darrer.
Albert Ubach

“Els catalans prou anhelen la Independència nacional, però no veuen la manera d’assolir-la”. Carles Muñoz Espinalt.

Benvolgut lector, et demano que, tot just en començar a llegir aquest article, t’aturis un instant i tornis a llegir la frase del professor Espinalt amb què he decidit encapçalar-lo. I és que, en rellegir-la, copsaràs fins a quin punt mai s’ha dit tant en tan poc: “Els catalans prou anhelen la Independència nacional, però no veuen la manera d’assolir-la”.

Heus-ho aquí. En una frase, el retrat més precís d’un anhel, d’una voluntat de ser, de romandre, de desenvolupar-se; i alhora, també, la constatació d’una manifesta sensació d’impossibilitat, o dit clarament, d’impotència. El professor Muñoz Espinalt, com a estudiós i coneixedor del tarannà i caràcter català, expressava en veu alta una realitat que avui, anys després de la seva mort, continua vigent: la dura realitat d’un poble indefens davant la deriva erràtica dels seus dirigents.

I és justament en la segona part de la frase quan Espinalt ens dóna les pistes perquè els catalans trobem la solució. Després de descriure l’anhel majoritari dels catalans (anhel que avui encara creix més), apunta, ni que sigui indirectament, quin ha de ser el camí per deixar de ser un poble sotmès als capricis erràtics d’uns dirigents que ja no els representen. En efecte, quan ens diu però no veuen la manera d’assolir-la, ens orienta i fins i tot ens encoratja a preguntar-nos per què els catalans no saben com arribar-hi. A partir d’aquí, creieu-me, l’horitzó de reflexions que se’ns obre al davant és apassionant.


Com s’assoleix la victòria?

I és que, com s’hi arriba, a la victòria? Com s’assoleix? Què cal fer per aconseguir-la? D’entrada reconeguem que les victòries, com gairebé tot el que fem a la vida, són el resultat de saber combinar aptituds i actituds. Conceptes com treball, eficàcia, resultats, etc., no prendrien el mateix significat sense afegir-hi actituds com la disciplina, la força de voluntat, l’autoestima i l’esforç per l’excel·lència com a marca de creació de valor propi. Aptitud, però sobretot actitud, sobretot això darrer, són dues forces motores que treballen en paral·lel per atènyer un únic objectiu: la victòria.

Veiem, doncs, que per arribar a la victòria el primer que cal és interioritzar una premissa: actuar sempre amb moral de victòria i mentalitat vencedora. Un cop més, aptitud i actitud se’ns mostren com a valors inseparables per afrontar els reptes. Perquè, siguem francs, quin poble confiaria eternament en uns dirigents polítics que mai han estat realment convençuts o decidits d’arribar a la victòria?

La necessitat de regenerar la política respon a la necessitat de substituir les actituds polítiques d’una classe dirigent que fa anys que ha deixat de representar el poble català. La necessitat de substituir aquestes actituds polítiques obsoletes i temeràries de flirteig constant amb Espanya mentre Catalunya se’ns dessagna per tots costats. La necessitat de substituir aquestes actituds polítiques humiliants, només pròpies de l’esclau que demana permís constantment a l’amo, i canviar-les per actituds de fermesa, de mentalitat vencedora, d’orgull de país i per la convicció que el dret de la independència és un objectiu innegociable i que no han de ser tercers qui els decideixin per nosaltres.


Cal retornar el Parlament al país

Quan Catalunya Acció va començar a introduir el concepte de regeneració política, hom ho feia sabent perfectament que la regeneració política d’un país reclama de nous rostres que estiguin disposats a fer foc nou, i amb la convicció d’encendre un far que il·lumini el camí cap a la victòria no només com un desig, sinó com un deure persistent i incansable. Aptitud, sí, però sobretot actitud, per encarar el destí que la història reclama que anem a cercar.

La matemàtica ens diu que dues línies paral·leles sempre s’acaben trobant a l’infinit. Nosaltres no apel·lem a la matemàtica, sinó al sentit comú, quan diem que, certament, hi ha dues vies paral·leles que cal reconciliar: la via popular i la via parlamentària. La fragmentació social que representa l’actual situació de descrèdit polític ha deixat orfes els anhels dels catalans que ja ens esmentava el professor Espinalt. Altrament, com podria arribar a la victòria un poble que ja no se sent representat al seu parlament? I com podria assegurar una digna administració dels seus anhels sense posar al capdavant del país dirigents amb caràcter disposats a actuar amb mà de ferro quan més convé? Sí, cal apostar per la política vibrant, colpidora i portaveu d’anhels comuns. Cal que Catalunya pugui tornar a mirar els seus dirigents polítics als ulls i mostrar amb orgull l’aptitud i l’actitud que han de convertir-la en nou estat europeu. En definitiva: cal que retornem el Parlament al país.


El món reclama un gest de Catalunya

Catalunya, far de la Mediterrània occidental, bressol mil·lenari de la vella Europa, motor econòmic incombustible un cop deslligada de domini aliè, ¿qui recull el festeig constant que països com els Estats Units d’Amèrica han fet i fan davant d’aquesta peça clau que és Catalunya a escala internacional? Els governs del pujolisme i els governs del primer i el segon tripartit s’han estimat més ignorar les ocasions de mans esteses vingudes d’arreu del món. Sens dubte, cal que retornem el Parlament al país per correspondre, ensems i alhora, aquest festeig internacional que ens vol convidar que la història del món s’escrigui, també, en català.

Els catalans prou anhelen la independència. I sí, hi ha la possibilitat. Hi ha la manera d’assolir-la. Hi ha el camí. Hi ha el com, l’on i el quan. Ara i aquí. Hi ha l’aptitud i hi ha l’actitud. Hi ha la fermesa i hi ha la moral de victòria. Hi ha el sentit de l’ètica política com a deure inseparable del deure històric. Hi ha el tren de Força Catalunya que s’ha posat en marxa i on cada vagó nou que s’hi incorpori serà de primera classe. I hi ha, sobretot, la renovació de la via política en clau interna i la via política en clau internacional, perquè aquestes dues vies paral·leles avancin, imparables i invencibles, fins a l’estació que no ha de ser final de trajecte, sinó l’inici de la nova Catalunya situada plenament dins del món: la independència.

Albert Ubach

Properament, Espanya i França: la geografia de l’odi.

Catalans, és hora de posar-se les piles

Hi ha un vell adagi que ens recorda que el temps és or. En el cas de Catalunya hem de convenir que el temps no només és or, sinó que el temps és la clau de la supervivència de la nació catalana. El temps, doncs, a més de ser or, és vida.

I és que, o ens mentalitzem que Catalunya actualment es troba en una situació de dramàtica emergència nacional, o la no assimilació d’aquest concepte farà precipitar aquesta situació daltabaix del precipici que la història només reserva a les nacions que han naufragat al llarg del temps i que avui només han quedat reduïdes a un vulgar reducte folkòric.

Hi ha, però, dues maneres d’afrontar el naufragi d’un vaixell. Hi ha els qui, al primer símptoma d’una via d’aigua, corren a cercar un bot salvavides o simplement s’abandonen al destí tot esperant que algú eviti el desenllaç anunciat. I hi ha, però –i per sort- els qui, davant dels primers símptomes d’alarma, entenen la magnitud de la situació, en fan el pronòstic i, el més important, decideixen passar a l’acció no només per a ells, sinó per a tot el vaixell sencer.

Com deia, doncs, el temps de vegades és or; però el temps és, sobretot, vida. Romandre a la història o desaparèixer-ne per sempre.

Catalunya té l’oportunitat, i el moment actual és l’idoni per fer-ho davant dels primers símptomes d’emergència nacional, d’adoptar una d’aquestes dues actituds davant de la situació en què ens trobem: o bé continuem comportant-nos amb la impotència del qui ja només s’abandona als designis del destí, o bé prenem amb decisió el rumb cap al port de la independència. Quina de les dues actituds creuen que hem adoptat els catalans de Catalunya Acció?

Tinguem clar que l’estat espanyol i l’estat francès saben bé que el temps juga al seu favor i que, hores d’ara, a ningú se li escapa que han pitjat l’accelerador per acabar definitivament amb aquesta pedra a la sabata que representa Catalunya. Ja no és, doncs, temps per a eternitzar-se amb eufemismes, amb estratègies a terminis eterns o en creure ingènuament que els qui han permès que les vies d’aigua s’obrissin a tort i a dret seran capaços de demanar perdó als catalans per la seva complicitat amb l’estat espanyol i francès.

No. La situació d’emergència que avui pateix Catalunya demana d’homes i dones que entenguin que cal passar de la paraula i de les bones intencions al compromís, a la pràctica i a l’acció directa. Acció, contundència, fer-se respectar, objectius innegociables, determinació i recuperació de l’orgull nacional que tot poble necessita si vol escriure el seu nom a la pàgina merescuda de la història.

Perquè això ha estat i és Catalunya. Un país de vencedors que després de mil anys ni França ni Espanya han estat capaços d’esborrar del mapa. I si en els últims anys, i sobretot actualment, estan decidits a enllestir la feina que els seus avantpassats no van poder acabar, i a sobre amb la complicitat d’una determinada classe política catalana que calla davant l’assassinat de Catalunya, des d’ara els avisem que la Nació Catalana, quan se sap orgullosa de si mateixa i quan actua amb el tremp nacional digne de les grans nacions del món, serà indestructible.

I l’acte de Catalunya Acció del dijous 16 d’abril al gran saló de l’hotel Comtes de Barcelona del passeig de Gràcia de la capital de Catalunya, representa el tret de sortida de la nova Catalunya que creu en si mateixa, que no necessita que ningú decideixi per ella i que proclama arreu, amb moral de victòria i amb orgull: Força Catalunya!

Albert Ubach

Donem veu a la victòria de Catalunya

Aquest cap de setmana (14 i 15 de març) molts catalans han pogut escoltar, còmodament des de casa seva via internet, com a Catalunya s'està consolidant un projecte polític que promou una nova manera d'entendre i de fer política en aquest país.

Hem pogut escoltar diverses conferències i entrevistes realitzades a Santiago Espot, Josep Maria Castany o Maria Torrents, entre d'altres, que ens han marcat quina és la línia política a seguir si volem afrontar els propers anys amb garantia d'èxit.

Prenem-ne nota, perquè això només és el principi de tot el que serem capaços els catalans si tenim ben clar que liderar un procés d'independència demana precisament això: compromís, determinació sense excepcions, objectius innegociables i actuar sempre amb moral de victòria.

Han de quedar enrere les anteriors (i les actuals) polítiques de peix al cove, les polítiques de mínims i les polítiques autonomistes que han abocat Catalunya a la situació actual: una situació colonial que ens està portant a la ruïna econòmica, social, lingüística i cultural.

Aquest cap de setmana la Ràdio de la Independència, la ràdio de la victòria de Catalunya Acció, ha emès, en període de proves, el pensament i l'actitud necessaris per encarrilar definitivament el futur del país, el qual passa inevitablement per iniciar un procés d'independència que ens separi per sempre més d'aquesta sangonera que és Espanya.

Perquè el nostre nord no és pidolar lleis ni demanar drets: el nord de Catalunya Acció és excercir el trencament definitiu amb Espanya i amb França.

Discurs d'obertura de la conferència de Catalunya Acció a Figueres

Molt bona tarda a tothom, senyores i senyors,

En nom de Catalunya Acció em complau donar-los la més sincera benvinguda a aquest acte, a aquesta conferència que jo, com a membre de Catalunya Acció de l’Alt Empordà, tinc l’honor de presentar-los.

M’agradaria obrir l’acte d’avui plantejant-los el següent: s’han preguntat mai per què avui, al 2009, Catalunya encara no és un estat independent?

A hores d’ara, a ningú se li escapa que el país està travessant una situació difícil, molt difícil. Jo m’estimo més –per descriure amb exactitud la situació actual- parlar d’emergència nacional. Aquesta, aquesta és exactament la definició del moment en què es troba avui Catalunya: emergència nacional.

Interioritzem ràpid aquest concepte, perquè totes les accions que iniciem des d’ara mateix aniran condicionades al fet que haguem comprès o no la magnitud de la situació que tenim al davant.

El balanç dels últims trenta anys no pot ser més desolador. Hem posat al capdavant del país una gent més capficada a resoldre l’encaix de Catalunya a Espanya i França, quan el que calia era resoldre l’encaix de Catalunya a Europa i al món. El resultat d’aquest camí totalment equivocat en els últims trenta anys (inclosos els actuals) vostès el coneixen perfectament: una espoliació fiscal que ningú ha aturat; una substitució lingüística totalment fora de control; ferrocarrils, aeroports, xarxa elèctrica, col·lapse del sistema sanitari, ofec permanent a les nostres empreses, una cultura catalana que ha de malviure en la indigència més absoluta al seu propi país, etc. Bé, aquesta és l’herència que ens deixen els dirigents que han portat aquest país en els últims trenta anys: una situació d’autèntic tracte colonial.

Té raó el senyor Josep Castany, director general de Catalunya Acció, quan ens recorda que el país ens falla per dalt. Oi que se n’adonen ara per què avui, al 2009, Catalunya encara no és un estat independent?

Sabem, doncs, el diagnòstic de la situació. Sabem que la situació d’emergència nacional en què ens trobem ens exigeix la responsabilitat de no tornar a apostar per camins equivocats que poden portar definitivament Catalunya a un punt de no retorn. I és precisament per tot això, que l’acte que Catalunya Acció avui els presenta aquí a Figueres, exposa, clar i català, quina ha de ser l’actitud i l’estratègia que hem d’iniciar per trencar per sempre més amb Espanya i França.

Albert Ubach

Figueres, 12 de febrer del 2009

Conferència a Figueres: És l'hora de la Independència.

ÉS L'HORA DE LA INDEPENDÈNCIA
(cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

12 de febrer 2009, a les 19.30h.
Casino Menestral Figuerenc

Intervencions a càrrec de:
Sr. Joan Fonollosa, ex-conseller nacional de CDC.
"Un nou paradigma polític per a Catalunya".

Sr. Santiago Espot, president executiu de Catalunya Acció.
"Ara tenim una oportunitat històrica".

Presentarà l'acte:
Sr. Albert Ubach, membre de Catalunya Acció de l'Alt Empordà.

No és independentisme: és independència!

En un país com el nostre, on se’ns ha bombardejat durant trenta anys seguits amb eufemismes i on la perversió de la paraula ha esdevingut norma, convé posar les coses al seu lloc.

Immersos en un context internacional tocat per una crisi de magnituds esgarrifoses, la Catalunya arrossegada dins l’estat espanyol s’enfronta a un panorama que és, com a mínim, desolador.

I és que enguany es preveu que la xifra d’aturats a l’estat espanyol fregarà el llindar del 20% de la població activa. Només al nostre país, en un sol mes s’ha passat de tenir 400 aturats a 800 cada dia. La pèrdua de competitivitat s’afegeix a la ja malmesa xarxa d’infraestructures, més pròpia d’una república bananera que la correspondria a un país avançat d’Europa. És el que té no haver marxat d’aquest estat espanyol que l’únic llenguatge que coneix és el (mal)tracte colonial sistemàtic.

Una situació que el nostre país acusa encara més per culpa de la profunda crisi directiva que patim. Una crisi de dirigents que després de trenta anys no han estat capaços ni tan sols d’assegurar que Catalunya sigui l’única propietària de la seva butxaca i d’evitar que els nostres diners estiguin sempre en mans de tercers. L’ètica política –aquesta qualitat tan mancada i que cal recuperar- ens obliga a convenir que tenim el país en mans d’una gent que amb prou feines serien capaços de presidir una escala de veïns, amb tot el respecte que mereix aquest darrer col·lectiu.

Després de trenta anys d’invertir milions a fons perdut en campanyes perquè Espanya –sí, aquest país que s’emporta cada any més de 19.000 milions d’euros- deixés de titllar-nos de garrepes a tots plegats;

Després de trenta anys aguantant insults constantment davant la passivitat i claudicació d’aquesta classe política catalana ;

Després de trenta anys repetint-nos contínuament que « ara no toca » o que « no estem preparats per tornar a ser un estat independent », o fins i tot buscant d’una manera malaltissa allò que anomenaven “resoldre l’encaix de Catalunya dins d’Espanya”, talment com si tots plegats fossin continuadors de Felip Vè;

Després de trenta anys de suportar uns dirigents amb vocació de pidolaires dels nostres propis diners i a sobre venent-nos com a èxit el fet d’esgarrapar quatre monedes del saqueig que mai no han evitat;

Després de trenta anys veient com la llengua pròpia del país pateix un acorralament acarnissat, camuflat rere presumptes campanyes de normalització totalment enganyoses perquè és impossible normalitzar la llengua sense primer ser un país normal;

Després de trenta anys venent-nos cortines de fum amb eufemismes totalment buits com sobiranisme, cases grans del catalanisme, autogovern, pluges fines i patriotismes socials, que només han servit per distreure’ns i evitar com fos un procés de trencament real amb Espanya i França;

Després de trenta anys jugant a ser un país normal però alhora sense voler deixar l’actual estatus de província espanyola que ens precipita a l’abisme econòmic i social…

…nosaltres diem prou.

S’ha acabat el bròquil.
Prou de jugar a fet i amagar amb Espanya i amb França.
Prou de pervertir Catalunya.

Catalunya es troba en un punt de no retorn: o ens independitzem aviat, o simplement ens arruïnem. L’afirmació, amb tot el que hem exposat, no deixa pas a ambigüitats. Avui, vistos els precedents i el llegat que ens han deixat aquests venedors de fum que encara aspiren a distreure’ns amb els seus eufemismes, podem afirmar categòricament que qui no treballa per la recuperació de la independència de Catalunya hi treballa en contra, per molt que disfressi el seu discurs amb les retòriques de sempre.

N’hi ha que encara aspiren a una Catalunya permanentment encadenada a l’estat espanyol i francès. N’hi ha que encara aspiren a ser pidolaires dels nostres propis diners i dels nostres drets nacionals i col·lectius. Són els mateixos que durant trenta anys han viscut dels rèdits que els ha proporcionat allargar una situació que, apostar-hi novament, suposaria provocar el major suïcidi col·lectiu de la història.

Diguem, doncs, les coses pel seu nom, clar i català :

No és finançament: és espoliació fiscal.
No és autogovern: és colònia espanyola i francesa.
No és convivència ni consens: és maltractament continuat.
No és Estatut: és una vulgar “ley orgánica”.
No és país: és una simple comunitat autònoma.
No és president de Catalunya: és un gris virrei.
No és normalització lingüística: és supervivència i és substitució lingüística.
No és autogovern, ni sobiranisme, ni catalanisme: és autonomisme.

Catalunya Acció no és la Casa Gran del Catalanisme ni és la Catalunya social de pluja fina: és, clar i català, activar la Casa Gran de la Independència.

L’hora del catalanisme i de l’independentisme s’ha acabat: ara és l’hora de la independència!

Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà