Final de campanya a l'Ateneu Barcelonès: del 13D al Parlament 2010

L’Aula Magna de l’Ateneu Barcelonès va acollir el passat 11 de desembre l’acte de final de campanya de Catalunya Acció de suport a les consultes per a la Independència.

Davant d’un auditori ple i totalment entregat en el torn obert de paraules, l’acte tancava una intensa activitat política en favor del SÍ que va iniciar-se dues setmanes enrere a Perpinyà.

Tres ponents d’excepció per a un final de campanya ofert en un marc d’excepció com és l’insigne Ateneu Barcelonès: Mossèn Dalmau, Josep M. Ximenis i Santiago Espot. Un trident que va arrencar més d’un aplaudiment en un vespre de final de campanya vibrant i emotiu, i que va suposar alhora donar el tret de sortida del nou paradigma polític que el país pot aprofitar en un moment històric com l’actual.

Discurs d’obertura de l’acte de final de campanya de Catalunya Acció a l’Ateneu Barcelonès. Barcelona, 10 de desembre del 2009.

Molt bona tarda a tothom, senyores i senyors,

En nom de Catalunya Acció em complau donar-los la benvinguda a aquest acte de final de campanya de suport a les consultes per la Independència de Catalunya, que avui tenim l’honor de tancar en aquesta Aula Magna de la que és una de les institucions més emblemàtiques del país, aquest Ateneu Barcelonès.

Des d’aquí, doncs, no voldria començar aquest acte sense expressar el nostre agraïment més sincer a tot l’Ateneu Barcelonès per la seva gentilesa en cedir un espai tan significatiu com aquest.

Ara fa tot just quinze dies, el 27 de novembre, Catalunya Acció va donar des de Perpinyà el tret de sortida a la campanya electoral en favor del SÍ A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA. L’elecció d’una ciutat com Perpinyà tenia una raó de ser: convertir la capital del Rosselló en el motor que posés en marxa aquesta campanya electoral i fer també de Perpinyà la capital de la independència.

Així, amb el mateix esperit amb què la Flama del Canigó cada any recorre el país de nord a sud i d’est a oest, durant quinze dies hem procurat arribar a tants llocs on ens ha estat possible. Han estat quinze dies d’activitat intensa, però alhora apassionant; una tasca en la qual Catalunya Acció ha desplegat al màxim tot el seu potencial humà per donar suport en primera persona a totes aquelles entitats que estan promovent les consultes arreu del país.

Avui Catalunya Acció ha triat la capital del país per escenificar aquest acte de final de campanya. Però també hem triat la capital del país per començar a dibuixar, avui mateix, els nous horitzons i els principals reptes polítics que Catalunya té en aquests moments al seu davant. En aquest sentit, les diferents personalitats que intervindran avui i que tot seguit tindran ocasió d’escoltar, ens ajudaran a fer un balanç del que ha estat aquesta campanya electoral en favor del SÍ A LA INDEPENDÈNCIA, però també a descobrir-nos quines són les oportunitats que, en un moment històric com l’actual, podem aprofitar.

Albert Ubach
Ateneu Barcelonès
Barcelona, 10 de desembre del 2009

Imatges de l'acte:

Mossèn Dalmau / Santiago Espot / Josep M. Ximenis

Albert Ubach / Públic

Conferència pel "Sí a la Independència". Castellbisbal.

Molt bon vespre a tothom,

Senyores, senyors,

Voldria començar agraint-los la convocatòria d’aquest acte aquí a Castellbisbal, i expressar-los la meva satisfacció per poder compartir amb tots vostès aquests moments que, sens dubte, seran històrics per al nostre país.

El dia 13 de desembre es compleixen exactament tres mesos del referèndum d’Arenys de Munt. Un dia que va marcar un abans i un després en la història de l’alliberament nacional de Catalunya. Gestos com aquest, sovint impulsats per reduïts grups de persones, són els veritables gestos que poden fer canviar el curs de la història d’un país. Perquè per damunt de tot, per damunt de la idea mateixa de fer un referèndum, per damunt de la capacitat d’organització i mobilització que una tasca d’aquesta envergadura exigeix, per damunt dels obstacles i entrebancs burocràtics i legals que sens dubte intentarien avortar l’objectiu..., per damunt de tot això, hi ha un factor determinant que assegura l’èxit de la celebració del referèndum des del dia mateix de la seva gestació: la moral de victòria de tots aquells que van liderar el projecte. O, dit d’una altra manera, aplicar fins a les darreres conseqüències el si volem, podem. Perquè, de fet, aquell dia es va escenificar el gest d’un grup de patriotes que van entendre que la moral de victòria i la raó de la paraula són les armes amb què els catalans estem destinats a vèncer la batalla per la nostra llibertat. Avui, tres mesos després, més de 700.000 catalans estan cridats a les urnes per escenificar exactament el mateix gest que aquell grup reduït de persones va iniciar el passat 13 de setembre a Arenys de Munt.

I és que, que ningú no s’enganyi. Participar en un referèndum per la independència del país no té res a veure amb tertúlies de ràdio, amb teories interminables, amb eterns manifestos, amb declaracions de bones intencions, amb limitar-se a expressar un desig i prou, no. Dissenyar, organitzar, convocar i finalment participar en un referèndum per la independència suposa, per damunt de tot, actuar. I aquest és el salt qualitatiu més important que representa tot el moviment generat a l’entorn d’aquestes consultes, perquè per primer cop en els últims trenta anys els catalans estem deixant de ser simples espectadors i estem esdevenint actors, autèntics protagonistes del nostre propi destí. En definitiva, els catalans estem començant a actuar com a catalans.

Malgrat això, malgrat la rellevància històrica que avui tothom reconeix al gest pioner d’Arenys, i malgrat la transcendència política que ha tingut en l’onada de consultes per la independència que s’han estès -i més que ho faran- arreu del país, crec que és de justícia recordar –i fer-ho des d’un exercici d’humilitat però alhora amb la claredat i rigor necessaris que sempre han d’acompanyar qualsevol reconeixement propi- que quan des de Catalunya Acció vam avançar-nos a donar suport incondicional al referèndum que s’estava gestant a Arenys de Munt, vam quedar-nos sols. Perquè en aquell moment ningú, absolutament ningú en aquest país, va tenir la visió i l’audàcia d’adonar-se del nou paradigma polític que un esdeveniment d’aquelles característiques podia desencadenar en tot el país sencer. La solitud viscuda en aquells moments contrastada amb l’actual propagació de les consultes arreu del país, ens porta a confirmar que, certament, i afortunadament, no anàvem equivocats: només tres mesos després, avui ja és mig país qui pren el relleu d’Arenys, qui recull l’esperit que va néixer a Arenys i està iniciant el camí cap a la independència. Perquè de fet, per molt que algú intenti amagar-ho, aquestes consultes representen exactament això: el preludi de la nostra independència.

Hi ha res més saludable que conèixer qui està per Catalunya i qui hi està en contra? Aquestes consultes contribuiran també a fomentar el posicionament clar dels partidaris i detractors de Catalunya, i que qui més qui menys d’una manera o altra s’hagi de posicionar a favor de la independència de Catalunya o a favor de perpetuar l’actual situació de dependència. Contribuiran a dibuixar un nou mapa de Catalunya, un mapa representat pels partidaris del sí a la independència i els partidaris del no. Sense ambigüitats. Sense eufemismes. Sense jocs de paraules que amaguin una aparent neutralitat amb la qual s’intenti esquivar aquest posicionament clar i català. Després de trenta anys intentant evitar la implicació social en la independència del país, aquest mapa que es dibuixarà gràcies a les consultes serà l’autèntic mapa d’allò que alguns anomenen com la Catalunya real. Perquè la Catalunya real, desenganyem-nos, serà la ciutadania que davant d’un referèndum se li oferirà l’oportunitat de dir sí o no; la Catalunya dels qui per un costat treballarem per la recuperació de l’estat català i la dels que hi treballaran en contra; la dels qui mostrarem al món la nostra voluntat nacional mitjançant les urnes i la dels qui, per contra, s’oposaran a aquest exercici de democràcia; la Catalunya dels qui decidirem tenir un país amb infraestructures de nivell europeu i la d’aquells que s’obstinaran per continuar encadenats a un país de rodalies; es dibuixarà la Catalunya dels partidaris d’un nou estat que sigui amo i senyor dels seus diners i únic recaptador dels impostos dels seus ciutadans, i la dels qui voldran perpetuar el saqueig fiscal de Catalunya perquè Espanya continuï vivint de renda amb els diners dels catalans; els qui apostarem pel sentit comú, per la sensatesa, per la força de la paraula i la democràcia, contra aquells que s’entestaran a apuntalar aquesta follia i aquesta ruïna econòmica que ens suposa ser una part annexada a Espanya. Aquest serà el mapa de l’autèntica Catalunya real que en aquest país s’ha intentat evitar durant molts anys. En definitiva: democràcia catalana contra unionisme espanyol i francès.

Al llarg de la història, els catalans hem obtingut victòries i hem patit derrotes. Però encara som aquí i ara, a més, hi som per proclamar al món sencer que aviat el món tindrà un nou estat. De fet, el proper 13 de desembre, quan cadascun de vostès voti per la Independència de Catalunya, faran l’acte més gloriós que un ciutadà pot fer pel seu país: escriure la pàgina que la història reserva només als pobles vencedors. Perquè que ningú no ho dubti: estem arribant a la batalla final, i aquesta batalla la guanyarem.

Albert Ubach
Catalunya Acció
Castellbisbal, 3 de desembre del 2009

Hom pot escoltar l'àudio d'aquesta conferència (10 minuts) clicant sobre el següent enllaç:

http://www.catalunyaaccio.org/documentacio/conferencies/C20091203_Consultes13D_AUbach.mp3

L'inici de la Independència de Catalunya

Si alguna cosa uneix els espanyols i els francesos, a part de la seva innata cultura de l’extermini, és que, d’aquí a ben poc, perdran una de les seves últimes colònies.

Amb la independència de Catalunya, els catalans deixarem de ser un producte regional per integrar-nos d’igual a igual entre els altres estats de la Unió Europea, i ensems el continent sencer assistirà al desmantellament d’aquesta rèmora colonial francoespanyola que a hores d’ara ja no té ni qui la plori ni qui la vetlli.

Perquè que ningú no s’enganyi. L’onada de consultes desencadenada després del gest pioner d’Arenys de Munt no és només unes simples consultes: aquestes consultes són l’inici de la Independència de Catalunya.

Deu ser per això que, en un afany de ridiculitzar i menystenir el nou paradigma polític a què s’enfronten els partidaris de França i d’Espanya, no és estrany de sentir veus que procuren minimitzar els efectes que aquestes consultes puguin derivar. Són els intents dels qui voldrien perpetuar eternament la situació de dependència política i saqueig econòmic a què han sotmès Catalunya. Definitivament no són les bombes, sinó les urnes, el que neguiteja de debò Espanya i França, aquests dos estats que amb la seva oposició a les urnes catalanes estan quedant retratats com l’exemple viu de l’antidemocràcia.

Quan Catalunya Acció va donar suport incondicional als patriotes d’Arenys de Munt que van ser pioners amb la memorable consulta que van convocar, sabíem que donàvem suport a uns homes que amb el seu gest personificaven el coratge que tot poble necessita per edificar-se a si mateix. Perquè aquests són els gestos que regeneren la política i exemplifiquen la mentalitat de victòria imprescindible per a iniciar un procés de secessió.

S’ha acabat el temps de l’ambigüitat política, dels eufemistes, dels funàmbuls de la paraula i dels encantadors de serps. Les consultes per la independència fomentaran el posicionament clar i diàfan dels partidaris del sí i dels partidaris del no. Hi ha res més saludable que conèixer qui està per Catalunya i qui hi està en contra?

La història de Catalunya recordarà els noms dels seus herois i també els dels seus detractors. Però que ningú tingui cap dubte que, tant bon punt Catalunya recuperarà el seu Estat, hom farà edificar un monument dedicat a tots aquells homes que, amb la seva actitud i moral de victòria, mereixeran entrar per sempre més a l’altar que la història de cada país reserva només per als seus herois nacionals.

De moment, a Arenys de Munt ja poden anar fent espai.

Albert Ubach

Manifestacions i referèndums: tornar al 1977 o construir la independència

Quina cara farien vostès si en llevar-se demà al matí descobrissin que Catalunya ha tornat a l’any 1977? Doncs això és exactament el que algú pretén que fem el proper Dia de la Resistència Nacional amb la convocatòria d’una manifestació per reclamar si fa no fa el mateix que ara fa més de trenta anys.

La manifestació (que podria fotografiar-se perfectament en blanc i negre) neix –diuen- amb la finalitat de fer una demostració de dignitat nacional davant d’una possible sentència desfavorable del tribunal constitucional espanyol sobre l’Estatut. Per encapçalar aquesta pretesa demostració de dignitat no han tingut altra pensada que col·locar-hi precisament els rostres dels responsables que del 1977 ençà l’únic horitzó polític que ha tingut Catalunya hagi estat un simple Estatut, que per més inri ells mateixos van començar a mutilar.

Molts catalans no estem disposats a desfilar com xais precisament darrere dels qui del 1977 fins al 2009 s’han dedicat a portar-nos a tots plegats directes a l’escorxador. Per trencar amb Espanya primer cal trencar amb qualsevol reconeixement als encaixistes que, sigui per covardia o per pur cinisme polític, han emmanillat l’horitzó nacional de Catalunya a l’any 1977.

Però mentre això passa, mentre encara hi ha catalans que s’entretenen a confondre dignitat quan l’únic que faran és comportar-se com simples pidolaires de drets, en un poble del Maresme s’hi respira la Catalunya que ja ha decidit actuar. Certament, sembla que alguns no s’han adonat encara que el futur del país no es diu Estatut, sinó Independència.

El proper dia 13 de setembre, Arenys de Munt donarà una lliçó a l'encaixisme, al mateix encaixisme que fa quatre dies va tombar al parlament del Principat una ILP en pro de la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Una lliçó d’allò tan bàsic que tots hem escoltat algun cop del “voler és poder”. Perquè d’això es tracta en primera instància, de voler-ho, però sobretot, de creure-s’ho de debò. Només així, quan hom hi creu de debò, sense eufemismes ni subterfugis, és quan es passa de les paraules a l’acció. Fins i tot si Espanya acabava enginyant qualsevol tripijoc per il·legalitzar el referèndum, el precedent d'Arenys serà servit.

A Catalunya hom comença a intuir l’escenari polític que caracteritza perfectament el preludi de tota independència nacional: el posicionament clar i diàfan dels partidaris de la situació actual i els partidaris del nou estat que s’albira. Unionistes versus independentistes.

Algú podrà dir que Arenys és un poble petit i poc representatiu del conjunt del país. Ho diran, sobretot, els qui, lluny de celebrar que un poble s’expressi democràticament, lamentaran que això pugui ser el principi d’aquest preludi de la independència que esmentava. Perquè avui és Arenys, demà pot ser mig país i l’endemà l'altra meitat. Com ha de ser.

El país batega i comença a dibuixar-se el posicionament clar de partidaris i detractors de la independència, així com els diferents actors polítics que poden representar els dos bàndols. I és per això que els temps que s’acosten poden deixar encara més en evidència els qui, en ple 2009, encara pretenen que ens manifestem darrere d’una classe política que ens ha convertit a tots en un poble d’esclaus que només poden protestar plens d’impotència davant d'aquest mur autonomista on, després de trenta anys, encara hi ha una data gravada que molts hem començat a esborrar per sempre més: 1977.

Albert Ubach

Edificant la victòria (IV)

Polítiques d’indigència

En els últims anys, els catalans hem assistit a un veritable màster intensiu sobre indigència política. D’ençà que el primer tripartit va proposar-se renovar aquesta Ley Orgánica Española –altrament dita Estatut-, els catalans hem pogut comprovar amb vergonya aliena com els actuals polítics del parlament del Principat han protagonitzat aquest interminable vodevil que ni la mateixa Lina Morgan podria superar amb cap dels seus numerets de revista més castissos. I és que, siguem francs, en un context de crisi nacional i econòmica com l’actual, la frontera entre el ridícul i el patetisme als quals hem assistit amb el numeret estatutari esdevé un insult als catalans.

Fa trenta anys que en aquest país ens han acostumat a vendre’ns com a èxits el que no han estat sinó fracassos i simples cortines de fum. És el que té haver posat al capdavant del país uns vulgars gestors de la indigència política que avui hem heretat. Però la realitat és implacable i sempre acaba reclamant el seu lloc. I arriba quan molts catalans s’adonen que no era cert que la política lingüística fos un èxit, ni que teníem les millors infraestructures de l’estat espanyol i francès, o que encara que no fóssim un estat podríem emprar el català a Europa o tenir seleccions oficials com qualsevol altre país del món. Després de trenta anys, el miratge de la política lingüística i la política econòmica, social i cultural del país s’han esvaït com el fum d’aquest gran foc d’encenalls al qual els catalans hem assistit com a espectadors.

No és hora, doncs, que deixem de ser espectadors i esdevinguem actors, artífexs del nostre futur? Ara tenim l’oportunitat històrica de capgirar la situació.

Regeneració directiva cap a la independència

Ja ho diuen: renovar-se o morir. Quan el país vol empènyer vers una direcció però els seus dirigents ho fan cap a una altra, que ningú ho dubti: o canviem els dirigents o ens estavellem amb ells.

Heus aquí una de les premisses fonamentals que van originar la creació de Catalunya Acció. Fet el diagnòstic del país, calia passar a l’acció. I el primer pas, és clar, començava per iniciar una necessària regeneració política.

Però no hi pot haver veritable regeneració política sense regeneració de pensament, d’actituds, d’estils i, sobretot, d’innovació. No. Calia fer foc nou, bastir nous camins, noves estratègies i aportar un discurs renovador, colpidor, capaç de somoure la moral del país. Recuperar l’energia, la força i el nervi en el discurs per sacsejar el catalanisme amansit que hem tingut al capdavant de la nació en els últims trenta anys.

Per substituir aquesta obsoleta classe política, quina mena de lideratge ha de marcar el camí cap a la independència? Com han de ser els discursos a la nació que iniciïn un veritable trencament amb l’establert fins ara? I sobretot, com podem assegurar-nos de no repetir maneres de fer s’han demostrat infructuoses? Certament, la regeneració política d’un país és un projecte d’un abast tan impressionant que exigeix una estratègia que en cap cas es construeix en quatre dies, o encara menys amb improvisació.

Perquè, en el fons, quin horitzó volem? Crear una nova Convergència o una nova Esquerra que siguin realment independentistes, amb el risc de repetir uns models organitzatius i estratègics que han fracassat? No. Cal anar més enllà: regenerar la política bo i coordinant aquests dos pilars fonamentals del país que reclamen un canvi de rumb i un nou enfocament nacional urgent. Aquest és el canvi de mentalitat al qual sempre hem fet referència des de Catalunya Acció i això és, sense cap mena de dubte, el que ens garantirà a tots l’autèntic cavall guanyador a les properes eleccions del 2010. Una companyia de companyies amb l'estendard de la coordinació: la Companyia dels Almogàvers del segle XXI.

El temps no juga a favor de Catalunya. La responsabilitat del moment actual exigeix la màxima implicació dels catalans per iniciar el trajecte cap a l’autèntica transició política que podem donar a aquest país. El compte enrere ha començat. Siguem dignes de no decebre el país i retornem a Catalunya l’oportunitat d’edificar la victòria col·lectiva que tenim a l’abast de la mà: la independència.

Albert Ubach

Edificant la victòria (III)

Fons i forma del discurs polític de la victòria

Quin ha de ser el discurs polític per conduir Catalunya fins a la victòria? Pot un discurs portar un país a la independència?

Fa pocs dies, l’eminent doctor Joan Solà pujava a la tribuna d’oradors del parlament de Catalunya i protagonitzava un dels actes més gràfics dels últims temps: esbroncar públicament i davant seu uns diputats que ja no representen el poble que diuen representar. I encara més gràfic va ser el fet que, en acabar la seva intervenció, els diputats van aplaudir-lo dempeus, ben bé com si fins i tot en l’últim moment encara es neguessin a ajupir-se a terra per recollir la cara que se’ls hauria hagut de caure de vergonya.

Sens dubte, aquesta és una de les imatges més representatives de fins a quin punt la regeneració política del país esdevé una necessitat urgent si no volem perpetuar el nostre parlament en aquest circ constant de misèries polítiques.


Marcar l’agenda política catalana

Que ningú no s’enganyi: la batalla per la independència la guanyarem per la força de l'oratòria dels dirigents que escollim per lliurar-la. No existeix el famós “divorci tranquil amb Espanya i França” que tant han pregonat CiU i ERC.

Ara fa just quatre anys, quan naixia Catalunya Acció, sabíem què ens dèiem quan ens vam entestar en iniciar la regeneració política que necessitava el país si volia trencar amb la follia dels encaixistes del nostre parlament. Perquè remuntar el país que hem heretat després de trenta anys fent la viu-viu ens exigeix un exercici de responsabilitat per impulsar un nou estil polític desvinculat dels qui han participat en aquesta trencadissa nacional durant tant de temps.

Avui, després de la presentació pública de Força Catalunya aquesta primavera passada, cal celebrar que, com a impulsors d’aquesta regeneració, l’agenda política catalana de qui aspiri a renovar el discurs polític vingui marcada inevitablement pel camí que Catalunya Acció ja està marcant fa temps.


La batalla dialèctica: la batalla de la victòria

Però si per regenerar la política demana de rostres nous que hagin evitat participar en la trencadissa nacional que avui hem heretat, el primer pas comença per bastir un discurs renovador que trenqui amb les formes i actituds pusil·lànimes a què estem acostumats. Sí, cal apostar per la política colpidora, vibrant, roent. I cal, també, recuperar la dosi d’agressivitat necessària per guanyar la batalla dialèctica que Catalunya haurà de lliurar en els propers anys.

Tenim l’oportunitat històrica de trencar amb el passat i amb el present, i fer-ho deixant de ser espectadors per esdevenir artífexs del combat dialèctic al qual Catalunya s’haurà d’enfrontar en els temps que vénen. I que ningú no ho dubti: aquesta batalla només la guanyarà el bàndol més preparat, capaç de forjar el millor discurs, la millor oratòria i la màxima audàcia política.

Aquest és el discurs de la victòria. I tot amb la finalitat de tornar a aquest país la seva condició d’estat europeu, començant perquè mai més haguem de veure com una de les figures més eminents del país, el doctor Joan Solà, hagi de recordar-nos quina és l’autèntica cara de la vergonya.

Albert Ubach

Properament: Polítiques d'indigència.

Edificant la victòria (II)

Espanya i França: la geografia de l’odi

De totes les passions i emocions humanes, l’odi és una de les més abjectes. Per mitjà de l’odi l’individu empobreix el seu potencial humà i passa a esdevenir una màquina devoradora de la seva pròpia espècie. I l’odi, ja ho diuen, engendra odi. És clar que si tothom apliqués l’ull per ull el món acabaria cec en quatre dies. Per això, per combatre l’odi, primer cal identificar-lo per poder-s’hi encarar després amb l’arma més implacable que hi ha: la contundència.

Sigui com sigui l’odi és, per damunt de tot, una malaltia. Però té cura, l’odi? I tant que sí.

Catalunya es troba literalment assetjada per dos països que són l’encarnació viva de l’odi. D’una banda, a ponent, hi ha el projecte d’Espanya, un país artificial construït –encara avui- sobre un pilar fonamental: l’odi a la diferència. Així, no és d’estranyar que per als espanyols els catalans sempre hem estat titllats de “los judíos de la península”. Entre nosaltres, quina garantia ètica i democràtica pot aportar un país que considera ser jueu com a un insult? Ara resulta que els qui van de demòcrates per la vida van ser pioners en nazisme molt abans que el mateix Hitler iniciés la seva follia exterminadora per tot Europa! Deu ser per això que a Amèrica van exterminar 100 milions d'amerindis i es van quedar tan amples. No és casualitat, doncs, que el dictador Franco tingués en els seus plans deportar tots els catalans, com a jueus de la península, en territori africà per expulsar-nos de la nostra terra natural.

Avui provoca vergonya aliena observar com una certa classe de dirigents polítics continuen negociant i pactant amb aquest projecte polític espanyol que mai no ha demanat perdó oficialment als catalans i no ha reparat l’odi històric a què ens ha sotmès, inclòs els temps actuals. O és que algú creia que el culebrot del finançament que estem patint és un innocent joc polític normal en ple segle XXI? L’odi, quan es tracta d’abocar-lo sobre Catalunya, no en té res, d’innocent.

Per una altra banda, al nord del país hi ha França, un estat que amb la fal·làcia d’erigir-se com el país dels “drets de l’home” ha trobat l’excusa perfecta per canalitzar el seu odi a la diferència mitjançant totes les hostilitats conegudes. Des de l’edicte de Lluís XIV, en vigor des del 1700, on proclamava que “l’ús del català repugna” i les últimes declaracions de Georges Frêche afirmant textualment que “els catalans em fan cagar”, algú pot creure que hi ha prop de 350 anys de diferència?
Per si fos poc, els catalans hem assistit l’ignomiós espectacle de veure com la UNESCO aprovava la petició de França de reconèixer les fortaleses militars del mariscal Vauban com a patrimoni de la humanitat (per cert, amb la complicitat d’UNESCO-CAT). És el primer cop que la UNESCO, a petició del país dels “drets de l’home”, considera patrimoni de la humanitat un genocidi. O és que hem de recordar-los que Vauban, sota ordres reials, va fer incendiar els vilatges originals catalans, va humiliar-los fent-los construir les seves fortaleses amb les seves pròpies mans i amb les pedres de les seves antigues cases, per després fer-los empresonar si no els havien executat abans? Quina ment sensata consideraria patrimoni de la humanitat el Valle de los Caídos o els camps d’extermini nazis?


Com encarar-se a l’odi?

L’odi, com deia, és una malaltia. I sí, aquesta malaltia té cura. No tant per qui l'encarna dins seu, sinó per qui en rep les conseqüències. L’odi no necessita engendrar odi. Tot és més senzill que això. L’odi es combat, ras i curt, amb contundència. Amb contundència i sense contemplacions. En aquest cas, amb contundència catalana.

Ni França ni Espanya, prou que ho veiem, mai no han demanat perdó per l’odi abocat contra Catalunya històricament. Tampoc no el demanaran per l’odi que, encara avui, manifesten per la diferència que representem els catalans. Aquesta diferència tossuda, obstinada a no deixar-se assimilar per ells i que defineixen aquells pobles que se saben cridats a vèncer el destí que la història els reclama.

Perquè això és Catalunya. Aquest país que ha perdut guerres, sí, però no ha perdut mai la batalla. Entenen ara, perquè dic que els catalans som un poble vencedor, perquè si no hores d’ara encara no podríem dir que som catalans? Si l’odi sempre busca la manera d’empetitir l’altre mitjançant la ridiculització, la humiliació i l’escarni, quan es troba amb la Catalunya orgullosa de si mateixa i disparant contundència pertot, l’odi es desarma i esdevé un vulgar xaiet amansit.

Que ningú es pensi que per encarar-se a l’odi valdran les actituds polítiques de minyona a què ens han acostumat en els últims trenta anys. No. Encarar-se a l’odi demana de dirigents polítics preparats per actuar amb la contundència que només empren els qui no tenen complex d’esclau davant del qui et vol empetitir. Dirigents que pensin, parlin i actuïn amb visió d’estat –d’Estat Català- dins i fora del país. Dirigents formats expressament per lliurar la batalla dialèctica duríssima que el camí cap a la secessió comportarà fins a la victòria.

En volen una mostra? No es perdin les periòdiques intervencions de Santiago Espot al programa Catalunya Opina del Canal Català. Podran comprovar com encarar-se al racisme anticatalà no és cap joc i quina és la manera, de fet l’única, per fer que els qui gosen agredir Catalunya se’n tornin a les seves trinxeres convertits en vulgars xaiets amansits de corral.

Albert Ubach

Properament: Fons i forma del discurs polític de la victòria.

Edificant la victòria (I)

Fonaments de la regeneració política

De ponent
De ponent ens arriba la dalla
que pretén l’ànima de la ginesta,
mes de la cendra ja reneix
l’au que anuncia el combat darrer.
Albert Ubach

“Els catalans prou anhelen la Independència nacional, però no veuen la manera d’assolir-la”. Carles Muñoz Espinalt.

Benvolgut lector, et demano que, tot just en començar a llegir aquest article, t’aturis un instant i tornis a llegir la frase del professor Espinalt amb què he decidit encapçalar-lo. I és que, en rellegir-la, copsaràs fins a quin punt mai s’ha dit tant en tan poc: “Els catalans prou anhelen la Independència nacional, però no veuen la manera d’assolir-la”.

Heus-ho aquí. En una frase, el retrat més precís d’un anhel, d’una voluntat de ser, de romandre, de desenvolupar-se; i alhora, també, la constatació d’una manifesta sensació d’impossibilitat, o dit clarament, d’impotència. El professor Muñoz Espinalt, com a estudiós i coneixedor del tarannà i caràcter català, expressava en veu alta una realitat que avui, anys després de la seva mort, continua vigent: la dura realitat d’un poble indefens davant la deriva erràtica dels seus dirigents.

I és justament en la segona part de la frase quan Espinalt ens dóna les pistes perquè els catalans trobem la solució. Després de descriure l’anhel majoritari dels catalans (anhel que avui encara creix més), apunta, ni que sigui indirectament, quin ha de ser el camí per deixar de ser un poble sotmès als capricis erràtics d’uns dirigents que ja no els representen. En efecte, quan ens diu però no veuen la manera d’assolir-la, ens orienta i fins i tot ens encoratja a preguntar-nos per què els catalans no saben com arribar-hi. A partir d’aquí, creieu-me, l’horitzó de reflexions que se’ns obre al davant és apassionant.


Com s’assoleix la victòria?

I és que, com s’hi arriba, a la victòria? Com s’assoleix? Què cal fer per aconseguir-la? D’entrada reconeguem que les victòries, com gairebé tot el que fem a la vida, són el resultat de saber combinar aptituds i actituds. Conceptes com treball, eficàcia, resultats, etc., no prendrien el mateix significat sense afegir-hi actituds com la disciplina, la força de voluntat, l’autoestima i l’esforç per l’excel·lència com a marca de creació de valor propi. Aptitud, però sobretot actitud, sobretot això darrer, són dues forces motores que treballen en paral·lel per atènyer un únic objectiu: la victòria.

Veiem, doncs, que per arribar a la victòria el primer que cal és interioritzar una premissa: actuar sempre amb moral de victòria i mentalitat vencedora. Un cop més, aptitud i actitud se’ns mostren com a valors inseparables per afrontar els reptes. Perquè, siguem francs, quin poble confiaria eternament en uns dirigents polítics que mai han estat realment convençuts o decidits d’arribar a la victòria?

La necessitat de regenerar la política respon a la necessitat de substituir les actituds polítiques d’una classe dirigent que fa anys que ha deixat de representar el poble català. La necessitat de substituir aquestes actituds polítiques obsoletes i temeràries de flirteig constant amb Espanya mentre Catalunya se’ns dessagna per tots costats. La necessitat de substituir aquestes actituds polítiques humiliants, només pròpies de l’esclau que demana permís constantment a l’amo, i canviar-les per actituds de fermesa, de mentalitat vencedora, d’orgull de país i per la convicció que el dret de la independència és un objectiu innegociable i que no han de ser tercers qui els decideixin per nosaltres.


Cal retornar el Parlament al país

Quan Catalunya Acció va començar a introduir el concepte de regeneració política, hom ho feia sabent perfectament que la regeneració política d’un país reclama de nous rostres que estiguin disposats a fer foc nou, i amb la convicció d’encendre un far que il·lumini el camí cap a la victòria no només com un desig, sinó com un deure persistent i incansable. Aptitud, sí, però sobretot actitud, per encarar el destí que la història reclama que anem a cercar.

La matemàtica ens diu que dues línies paral·leles sempre s’acaben trobant a l’infinit. Nosaltres no apel·lem a la matemàtica, sinó al sentit comú, quan diem que, certament, hi ha dues vies paral·leles que cal reconciliar: la via popular i la via parlamentària. La fragmentació social que representa l’actual situació de descrèdit polític ha deixat orfes els anhels dels catalans que ja ens esmentava el professor Espinalt. Altrament, com podria arribar a la victòria un poble que ja no se sent representat al seu parlament? I com podria assegurar una digna administració dels seus anhels sense posar al capdavant del país dirigents amb caràcter disposats a actuar amb mà de ferro quan més convé? Sí, cal apostar per la política vibrant, colpidora i portaveu d’anhels comuns. Cal que Catalunya pugui tornar a mirar els seus dirigents polítics als ulls i mostrar amb orgull l’aptitud i l’actitud que han de convertir-la en nou estat europeu. En definitiva: cal que retornem el Parlament al país.


El món reclama un gest de Catalunya

Catalunya, far de la Mediterrània occidental, bressol mil·lenari de la vella Europa, motor econòmic incombustible un cop deslligada de domini aliè, ¿qui recull el festeig constant que països com els Estats Units d’Amèrica han fet i fan davant d’aquesta peça clau que és Catalunya a escala internacional? Els governs del pujolisme i els governs del primer i el segon tripartit s’han estimat més ignorar les ocasions de mans esteses vingudes d’arreu del món. Sens dubte, cal que retornem el Parlament al país per correspondre, ensems i alhora, aquest festeig internacional que ens vol convidar que la història del món s’escrigui, també, en català.

Els catalans prou anhelen la independència. I sí, hi ha la possibilitat. Hi ha la manera d’assolir-la. Hi ha el camí. Hi ha el com, l’on i el quan. Ara i aquí. Hi ha l’aptitud i hi ha l’actitud. Hi ha la fermesa i hi ha la moral de victòria. Hi ha el sentit de l’ètica política com a deure inseparable del deure històric. Hi ha el tren de Força Catalunya que s’ha posat en marxa i on cada vagó nou que s’hi incorpori serà de primera classe. I hi ha, sobretot, la renovació de la via política en clau interna i la via política en clau internacional, perquè aquestes dues vies paral·leles avancin, imparables i invencibles, fins a l’estació que no ha de ser final de trajecte, sinó l’inici de la nova Catalunya situada plenament dins del món: la independència.

Albert Ubach

Properament, Espanya i França: la geografia de l’odi.

Catalans, és hora de posar-se les piles

Hi ha un vell adagi que ens recorda que el temps és or. En el cas de Catalunya hem de convenir que el temps no només és or, sinó que el temps és la clau de la supervivència de la nació catalana. El temps, doncs, a més de ser or, és vida.

I és que, o ens mentalitzem que Catalunya actualment es troba en una situació de dramàtica emergència nacional, o la no assimilació d’aquest concepte farà precipitar aquesta situació daltabaix del precipici que la història només reserva a les nacions que han naufragat al llarg del temps i que avui només han quedat reduïdes a un vulgar reducte folkòric.

Hi ha, però, dues maneres d’afrontar el naufragi d’un vaixell. Hi ha els qui, al primer símptoma d’una via d’aigua, corren a cercar un bot salvavides o simplement s’abandonen al destí tot esperant que algú eviti el desenllaç anunciat. I hi ha, però –i per sort- els qui, davant dels primers símptomes d’alarma, entenen la magnitud de la situació, en fan el pronòstic i, el més important, decideixen passar a l’acció no només per a ells, sinó per a tot el vaixell sencer.

Com deia, doncs, el temps de vegades és or; però el temps és, sobretot, vida. Romandre a la història o desaparèixer-ne per sempre.

Catalunya té l’oportunitat, i el moment actual és l’idoni per fer-ho davant dels primers símptomes d’emergència nacional, d’adoptar una d’aquestes dues actituds davant de la situació en què ens trobem: o bé continuem comportant-nos amb la impotència del qui ja només s’abandona als designis del destí, o bé prenem amb decisió el rumb cap al port de la independència. Quina de les dues actituds creuen que hem adoptat els catalans de Catalunya Acció?

Tinguem clar que l’estat espanyol i l’estat francès saben bé que el temps juga al seu favor i que, hores d’ara, a ningú se li escapa que han pitjat l’accelerador per acabar definitivament amb aquesta pedra a la sabata que representa Catalunya. Ja no és, doncs, temps per a eternitzar-se amb eufemismes, amb estratègies a terminis eterns o en creure ingènuament que els qui han permès que les vies d’aigua s’obrissin a tort i a dret seran capaços de demanar perdó als catalans per la seva complicitat amb l’estat espanyol i francès.

No. La situació d’emergència que avui pateix Catalunya demana d’homes i dones que entenguin que cal passar de la paraula i de les bones intencions al compromís, a la pràctica i a l’acció directa. Acció, contundència, fer-se respectar, objectius innegociables, determinació i recuperació de l’orgull nacional que tot poble necessita si vol escriure el seu nom a la pàgina merescuda de la història.

Perquè això ha estat i és Catalunya. Un país de vencedors que després de mil anys ni França ni Espanya han estat capaços d’esborrar del mapa. I si en els últims anys, i sobretot actualment, estan decidits a enllestir la feina que els seus avantpassats no van poder acabar, i a sobre amb la complicitat d’una determinada classe política catalana que calla davant l’assassinat de Catalunya, des d’ara els avisem que la Nació Catalana, quan se sap orgullosa de si mateixa i quan actua amb el tremp nacional digne de les grans nacions del món, serà indestructible.

I l’acte de Catalunya Acció del dijous 16 d’abril al gran saló de l’hotel Comtes de Barcelona del passeig de Gràcia de la capital de Catalunya, representa el tret de sortida de la nova Catalunya que creu en si mateixa, que no necessita que ningú decideixi per ella i que proclama arreu, amb moral de victòria i amb orgull: Força Catalunya!

Albert Ubach

Donem veu a la victòria de Catalunya

Aquest cap de setmana (14 i 15 de març) molts catalans han pogut escoltar, còmodament des de casa seva via internet, com a Catalunya s'està consolidant un projecte polític que promou una nova manera d'entendre i de fer política en aquest país.

Hem pogut escoltar diverses conferències i entrevistes realitzades a Santiago Espot, Josep Maria Castany o Maria Torrents, entre d'altres, que ens han marcat quina és la línia política a seguir si volem afrontar els propers anys amb garantia d'èxit.

Prenem-ne nota, perquè això només és el principi de tot el que serem capaços els catalans si tenim ben clar que liderar un procés d'independència demana precisament això: compromís, determinació sense excepcions, objectius innegociables i actuar sempre amb moral de victòria.

Han de quedar enrere les anteriors (i les actuals) polítiques de peix al cove, les polítiques de mínims i les polítiques autonomistes que han abocat Catalunya a la situació actual: una situació colonial que ens està portant a la ruïna econòmica, social, lingüística i cultural.

Aquest cap de setmana la Ràdio de la Independència, la ràdio de la victòria de Catalunya Acció, ha emès, en període de proves, el pensament i l'actitud necessaris per encarrilar definitivament el futur del país, el qual passa inevitablement per iniciar un procés d'independència que ens separi per sempre més d'aquesta sangonera que és Espanya.

Perquè el nostre nord no és pidolar lleis ni demanar drets: el nord de Catalunya Acció és excercir el trencament definitiu amb Espanya i amb França.