Albert Ubach

Estan frenant la Independència

2011-11-24T02:02:00.012+01:00

Amb nocturnitat i traïdoria, talment com fan els delinqüents de més baixa estofa, al president Artur Mas li han faltat cames per córrer a ensenyar les cartes que tenia amagades fins a la nit electoral.

Després d’escoltar la llista de noves retallades que lapidaran encara més les butxaques i la dignitat dels catalans, hom entén perfectament per què en Duran i Lleida deia en plena campanya que si explicava de debò tot el seu programa electoral la gent no els votaria. Amb personatges així, em pregunto si al capdavant del govern del país hi tenim polítics o una autèntica banda de trilers professionals.

I tot plegat per mil milions. Tot per mil miserables milions. Escanyar fins a l’extenuació una societat catalana ja prou massacrada, per mil miserables milions. Després de trenta anys d’obrir les portes als espanyols perquè s’emportin anualment 22.000 milions d’euros dels catalans, amb quina barra s’atreveixen vostès a exigir-nos sacrificis i convertir-nos a nosaltres en víctimes de la complicitat que han tingut amb aquest robatori que vostès han consentit durant trenta anys seguits?

On són els meus diners que sense el meu consentiment vostès, com a govern de Catalunya, han donat a Espanya en aquests últims trenta anys? Me’ls tornaran vostès, potser? A qui he de reclamar, a l’atracador espanyol o al govern col·laboracionista que li obre la porta de casa meva?

Catalunya ha tocat fons, senyor Mas, certament. Però és la Catalunya autonòmica la que ha acabat en fallida. Una fallida autonòmica que és el resultat de trenta anys de la seva obsessió malaltissa d’encaixar Catalunya dins d’Espanya. Si no ho va aconseguir ni Felip Vè, ni el tirà genocida Franco, de debò es pensaven que ho aconseguirien vostès? Des de quan un nacionalista català ha d’aspirar a encaixar la seva nació dins d’una altra? Senyor Mas, s’ha acabat tractar d’imbècils els catalans.

La follia encaixista de les últimes dècades ha saquejat les arques dels catalans. Una follia encaixista protagonitzada per una classe política –des de convergència fins al tripartit- que s’ha entossudit en resoldre els problemes d’Espanya mentre han dessagnat Catalunya. Ara que tot el país pateix les conseqüències d’aquest deliri autonomista, ara volen que nosaltres paguem els plats trencats i ens sacrifiquem per vostès que han jugat amb els diners dels catalans durant trenta anys? Però qui s’han cregut que som, nosaltres?

El pacte fiscal per a Catalunya és anticonstitucional i, per tant, constitucionalment és mort abans de néixer. I CiU ho sap. Ho sabia abans de la campanya electoral i ho sap a hores d’ara, quan ja ho saben tots els catalans.

Com el PSC i el PP, CiU -de la mà de Miquel Roca i Junyent- és pare de la Constitución Española. Un cop més, ens trobem davant d’un d’aquests comportaments en què una força que s’autoproclama com a nacionalista va i s’asseu al costat d’exministres franquistes i de personatges sinistres com Gregorio Peces-Barba (els sona, oi?; si home, l’aprenent de general Espartero) per redactar ni més ni menys que una Constitución Española que, entre d’altres despropòsits, blindava cap possibilitat d’un concert econòmic per a Catalunya. Com s’atreveixen a reclamar ara vostès un pacte fiscal, quan vostès van ser redactors directes de la Constitución Española que ha permès saquejar Catalunya en aquests trenta anys? Senyor Mas, ni vostès ni els seus no estan legitimats ni per brandar la nostra venerable bandera nacional.

Col·laborar amb l’extermini de la Nació Catalana i legalitzar un saqueig permanent a tot un poble com vostès van fer, fa que vostès no siguin dignes de Catalunya.

Continuïn enfonsant econòmicament Catalunya. Continuïn enfonsant-la espiritualment. Continuïn massacrant la població catalana. Continuïn amb el seu deliri autonomista i la seva obsessió malaltissa d’aprenents de Felip Vè. Perquè, saben, mentre vostès continuen abocant Catalunya a un suïcidi nacional, cada cop som més els catalans que no descansarem ni un dia de la nostra vida perquè les noves generacions del nou Estat Català recordin els noms i cognoms de tots aquells qui, des de dins de Catalunya, van col·laborar amb els estats espanyols i francès per frenar la Independència.

Li va bé el seu nom al costat del virrei Pujol, senyor Mas?

Albert Ubach - Catalunya Acció / Força Catalunya

Insulta com vulguis

2011-10-22T00:30:00.005+02:00

La guerra i la violència acostumen a començar allà on acaben la raó, l’argument i el diàleg. I ja se sap que, a falta de guerra i violència, uns quants insults fan el fet. Això és el que li ha passat al (senyor?) Duran quan, en un atac d’incontinència verbal, ha renegat de la independència de Catalunya i ha insultat els ciutadans homosexuals d’aquest país convidant-los a fer una visita al psiquiatre.

Em pregunto fins a quin punt deuen estar nerviosos a CiU perquè últimament estiguin perdent els papers amb exabruptes tan recargoladament malaltissos com el del (senyor?) Duran. Perquè s’ha d’estar molt nerviós per insultar un gruix considerable dels ciutadans d’aquest país pel simple fet de ser homosexuals. I sort que havien de ser el govern dels millors..! Millors de què? Els autonomistes ja les tenen aquestes coses. Ser la minyona dels cafès d’Espanya i a sobre pensar-te que ets l’amo, realment bé t’ha d’acabar passant factura per alguna banda tard o d'hora. Saben què és la síndrome d’Estocolm?

En favor del col·lectiu homosexual es poden dir moltes coses. Però bàsicament a mi se me n’acut una. Al llarg dels segles els homosexuals han estat perseguits. Se’ls ha insultat. Se’ls ha torturat. Se’ls ha executat. A Anglaterra, per exemple, en plena Edat Mitjana els enterraven vius. Se’ls ha mutilat, agredit, afusellat...Saben què va ser “l’holocaust rosa” que va perpetrar el règim de Hitler? Encara avui a molts països islàmics molts homosexuals moren cada any penjats a la forca. El seu crim?, ser dos éssers humans del mateix sexe i estimar-se. Però malgrat aquest odi secular la població homosexual va adoptar una actitud que honora i legitima encara més la seva causa de recerca d’igualtat i justícia. En comptes d’encarar-se a l’odi amb violència i engendrant més odi, van decidir convertir el seu dolor i la memòria de les seves víctimes en un dia de reafirmació d’orgull i fer-ho, a més, de manera festiva i pacífica. En definitiva, sobre les cendres del seu secular extermini van edificar els pilars de la reafirmació del seu orgull. S’imaginen aquest mateix esperit constructiu aplicat a altres àmbits, com per exemple el nacional? És que potser els catalans no fem exactament el mateix cada 11 de setembre?

A la vida hi ha uns límits que no es poden traspassar. Un d’aquests límits fonamentals és el respecte. I un polític que insulta el poble no és digne d’aquest país. Als catalans, homosexuals i heterosexuals, se’ns insulta cada dia. I no només des d’Espanya i França, sinó des de la nostra pròpia Generalitat des de fa trenta anys. O és que ningú no recorda que CiU és pare de la Constitución Española que va legalitzar la mutilació dels Països Catalans, la segregació lingüística i que va segellar aquesta sagnant espoliació fiscal que ara volen amagar amb això del pacte fiscal? És cansat haver d’argumentar i defensar evidències, però som molts –i cada dia més- els qui no descansarem ni un sol dia de la nostra vida per tal de desemmascarar els col·laboracionistes que han participat d’aquesta follia autonomista que ens està enfonsant a tots. Vagin-se'n fent a la idea.

A aquestes alçades de la història, ja tenim prou clar que vostès frenaran la Independècia tant com podran. Però mentrestant, mentre continuen enfonsant Catalunya gràcies a la Contsitución Española que vostès van fer, deixin d’insultar la gent. Deixin de ficar-se amb la vida privada de les persones d’aquest país. Perquè, saben, ni vostès ni ningú no tenen autoritat per assenyalar una persona pel simple fet de a qui estima o com estima; però quan això passa, és un deure que els ciutadans de totes les condicions els assenyalem perquè tothom vegi i recordi que l’odi a la diferència mai no ha de quedar impune. Quants psiquiatres el deuen estar assenyalant avui, (senyor) Duran?

Albert Ubach

Estem obligats a vèncer

2011-09-10T01:51:00.008+02:00

Els catalans estem obligats a vèncer. Mil anys d’història, de cultura, de llengua i d’identitat no són una casualitat. No ho són perquè, malgrat les envestides, l’odi, les guerres, l’esquarterament de la nostra Nació, els intents de genocidi i extermini que encara avui patim, són (som) l’exemple vivent d’un poble resistent, combatiu i orgullós de si mateix, fins i tot si aquest orgull no s’exterioritza sempre explícitament.

Estem obligats a vèncer. Perquè un poble que ha estat capaç de resistir bufetades seculars d’odi constant vol dir que no està destinat a desaparèixer: està destinat a guanyar. Perquè el nostre és un país en què quan tot sembla perdut, quan l’acarnissament de l’odi sobre la nostra pell sembla que ha d’arribar finalment a apunyalar-nos el moll de l’os, aquest país –la nostra sagrada Nació Catalana - té aquesta màgica capacitat d’emergir de les cendres i fer rebrotar en el cor dels patriotes més fidels la força i el nervi que semblaven ferits de mort.

Estem obligats a vèncer perquè estem en guerra. Catalunya està en guerra contra l’odi; contra l’odi a la diferència que representem; contra l’odi a la nostra capacitat innata de resistència; contra l’odi a la nostra tossuda voluntat de ser després de segles i segles d’odi; contra l’odi a la nostra persistència. I estem en guerra contra una classe política que, amb la seva inacció, la seva pastanaga fiscal i la seva complicitat i seguidisme amb els estaments de les metròpolis espanyola i francesa, perpetua i legitima una situació colonial que està portant Catalunya a una mort segura.

Estem obligats a vèncer perquè estem en deute amb els milers de catalans que durant segles han mort defensant la Independència de la Nació Catalana. Per tots els catalans que durant segles van patir execucions, saquejos, persecucions, tortures, burles, menyspreus, violacions, etc., pel simple fet de ser catalans. Per tots aquells qui en les últimes dècades han patit tortures sota règims presumptament democràtics pel simple fet de ser independentistes. Perquè tenim el deure moral d’honorar els nostres patriotes, filòsofs, poetes, pintors, arquitectes, científics, músics, soldats, herois nacionals...i glorificar-ne llur nom als altars de l’avenir que ja des d’avui estem començant a conquerir.

Estem obligats a vèncer perquè la nostra és, per sobre de tot, la batalla de l’amor. L’amor infinit i innegociable a les nostres arrels, a la nostra llengua mil·lenària, a la nostra identitat catalana, a la nostra geografia, a la memòria dels nostres avantpassats, a la llibertat i a la dignitat. I l’amor per la recuperació del nostre Estat Català per viure en plenitud i normalitat la nostra catalanitat dins del nostre propi país. No, la batalla per la Independència no és una batalla qualsevulla: la batalla per la Independència de Catalunya és la batalla de l’amor contra l’odi.

Aquest amor a nosaltres mateixos és el que ha donat forces a aquest poble per a resistir les envestides de l’odi espanyol i francès. I aquest amor és avui, novament, la força que mou als soldats de la llibertat, als soldats de la llibertat de Catalunya.

Catalans, aquest proper 11 de setembre sortim pertot a proclamar una victòria que volem -i farem- propera, i proclamem amb el cap ben alt el nostre orgull de ser catalans i que, conscients de la força que ens dóna aquest amor i aquest deure moral que ens obliga a la victòria, finalment, no ho dubteu, guanyarem!

Visca Catalunya Lliure!

Albert Ubach - Catalunya Acció

Roda el món i torna a ERC

2011-03-18T23:37:00.011+01:00

Trenco un silenci de vuit mesos. Un silenci en part forçat per situacions alienes a la meva voluntat, però alhora també un silenci que ha estat -en bona mesura- escollit i gaudit. El silenci, com la solitud, quan forma part d’un camí personal triat en algun moment concret del temps, de la vida, té aquesta capacitat enriquidora de l’esperit i d’ajudar a copsar, des d’una justa i necessària distància, la perspectiva dels esdeveniments que, altrament, restaria ofuscada per l’excés del traginar quotidià. Amb aquesta flama vivificadora, doncs, torno del silenci (no pas, però, de l’absència) per reprendre la senda que mai ho he deixat perquè forma part de mi: la senda de Catalunya.

Queda enrere la manifestació de l’estiu passat, en què milers de catalans eixien nombrosos a desbordar la capital del país com a resposta a la sentència de la interminable processó de l’Estatut autonomista que, com era previsible, va acabar amb la crucifixió final de rigor. D’aleshores ençà, els catalans, i sobretot els independentistes, hem assistit a un dels fenòmens polítics més insòlits que he seguit també des del meu recés personal. Em refereixo, és clar, al sainet polític protagonitzat per dos actors principals amb nom i cognoms: Joan Carretero i Joan Laporta.

Recordo les setmanes d’incertesa en què molts catalans seguien, talment un serial televisiu de sobretaula, els moviments i declaracions que arribaven dels dos bàndols. Nogensmenys, mai com ara les esperances de tants independentistes i catalans de bona fe havien estat tant en joc. Precisament també perquè, en el moment d’emergència nacional en què es troba Catalunya, no s’hi val a badar. Gairebé un any després, tothom coneix el resultat. Després d’un any rodant el món i marejant catalans amunt i avall i jugant amb les seves il·lusions, amb les seves esperances, amb la seva bona fe, Joan Carretero i Joan Laporta han triat “tornar al Born”, acabar a les faldilles d’ERC. La realitat, un cop més, supera qualsevol de les ficcions.

Però ni Reagrupament és Joan Carretero ni Solidaritat és Joan Laporta. I la independència de Catalunya ha de ser i serà, malgrat això. Perquè que ningú no dubti que el procés d’independència ja ha començat. Les divisions, les fissures i fins i tot els sainets polítics com el que hem viscut formen part del procés, del preludi de la independència que ja s’està produint. De fet, en aquest últim any els catalans no hem assistit a un procés de fissura o de divisió de l’independentisme com alguns podrien (o voldrien) fer-nos creure. Ben al contrari: esdeveniments com aquests contribueixen a destriar el gra de la palla, a depurar el camí vers la independència i a clarificar les veritables posicions polítiques de cadascun dels actors que hi intervenen. El procés de recuperació del nostre Estat segueix el seu curs vers una història que volem imparable, decidida i impertorbable fins a la restauració de la nostra independència nacional. Els obstacles polítics interns formen part del paisatge que hem d’assumir com a part del procés, no pas com a una reculada. Talment ha passat en els processos d’independència esdevinguts en les últimes dècades a Europa. Catalans, tenim motius per a l’optimisme, per a l’esperança. Ara més que mai deixem enrere el “tot està per fer i tot és possible” i interioritzem un “actuem!”.

En aquests moments d’assetjament constant a Catalunya, atrevim-nos a exigir dels nous dirigents polítics emergents la fermesa, la contundència, el coratge i el tremp necessaris per plantar cara als embats externs i interns que treballaran per frenar i retardar la independència de Catalunya. Però exigim-los alhora –i és un deure fer-ho- que siguin capaços de mantenir un compromís ètic, humà i social que els posi en consonància no tan sols amb la seva militància, sinó amb la Nació sencera i que els situï a l’alçada del moment històric que vivim.

Com he dit, ens trobem en un moment de veritable emergència nacional. No és el primer cop que ho dic i ho recordaré sempre que calgui. Prenguem absoluta consciència del que significa realment trobar-nos en situació d’emergència nacional. Assumir amb exactitud el significat d’aquest concepte permet d’interpretar el moment històric que vivim. I permet, alhora, de situar certs episodis o comportaments polítics –com els que hem viscut darrerament- en la seva justa mesura en comparança amb la cronologia històrica del nostre procés d’independència nacional.

Catalans, estem escrivint la història. Cadascú de nosaltres, homes i dones d’aquesta Nació gloriosa que va ser lliure durant segles i que volem que torni a ser-ho, com ens recordava el nostre venerable president Macià, tenim el deure, l’obligació personal i moral de treballar, cadascú dins les seves possibilitats , perquè la història faci justícia a segles de permanent genocidi contra Catalunya. No és un deure que tenim només amb el nostre passat: és una obligació per salvar i viure el nostre futur en plenitud.

I en aquesta aventura apassionant, magnífica i extraordinària, tots hi som cridats, sense exclusions, sense discriminacions i sense distincions. Perquè el futur no el conquerirem amb disputes polítiques de curta volada. Catalans, sortim a conquerir el futur que mereixem, sortim a conquerir la història com fan els pobles vencedors, sortim a recuperar el nostre Estat Català i exclamem, immensos d’orgull, la catalana crida tan alta que ressoni fins i tot als últims racons d’Espanya i França: RENEIXI LA NACIÓ AMB GLÒRIA!

Albert Ubach
Catalunya Acció / Força Catalunya

No desfilaré darrere dels botxins de Catalunya

2010-07-07T22:29:00.012+02:00

Si fa deu anys a qualsevol català del carrer li haguessin preguntat si imaginava en què derivaria allò que durant tants anys a Catalunya es va conèixer com a oasi català, qualsevol resposta s’hauria quedat a anys llum de la realitat que avui fueteja Catalunya. I és que l’escàndol del Palau de la Música, més que treure a la llum el que s’amagava sota d’aquell miratge de l’oasi català que tant bé havia construït l’imaginari pujolià i que tant va sedollar després als dos tripartits assedegats de poder, el que ha fet és descobrir un autèntic femer polític digne de manual.

D’ençà que el cas Millet va sortir a la llum i ha començat a esquitxar diversos càrrecs polítics de tot l’espectre parlamentari –des dels anteriors governs fins als actuals-, els catalans ja es demanen si en comptes d’un oasi català el que teníem realment no era sinó una colla de pinxos de barri o una banda d’assaltadors professionals de bancs.

L’esfondrament d’aquest miratge col·lectiu que durant trenta anys les instàncies polítiques havien venut com si això fos el país de les meravelles ha servit, com a mínim, per començar a posar moltes coses a lloc. Que una persona capaç d’acumular un historial amb aquesta capacitat delictiva romangui en llibertat o entri i surti de la presó com qui va a cal sogre, o bé ens demostra que tenim un sistema judicial a l’alçada del betum, o bé podríem convenir que la classe política d’aquest país hi està tant emmerdada que tots plegats serien capaços de vendre la seva mare per evitar que aquest individu es posi a cantar noms fins que no se salvi ni l’apuntador.

D’aquí rau el fet que Fèlix Millet sigui actualment una de les persones amb més poder a Catalunya. La seva condició d’home corrupte, però sobretot la seva habilitat per exercir de corruptor, el converteix en el testimoni més gràfic de quin ha estat el sistema polític en el qual molts catalans havien confiat durant dècades. Nogensmenys, polir-se 33 milions d’euros en una vintena d’anys d’una de les institucions que formen part d’un dels pilars fonamentals d’aquest país, i a sobre amb l’entramat de silencis polítics que dia a dia es tapen els uns als altres com qui es tapa les vergonyes, és per remoure l’estómac a qualsevol ciutadà que honradament havia confiat en la bona be de la classe política catalana.

Fèlix Millet va endur-se 33 milions d’euros del Palau de la Música durant els anys que va estar-ne al capdavant. La gravetat d’aquest saqueig perpetrat a les arques del Palau de la Música i de l’insigne Orfeó Català s’agreuja quan constatem que tot això no ho hauria pogut fer sense comptar amb les moltes complicitats que, per acció o per omissió, Millet va saber teixir per edificar la seva personal foguera de vanitats. És l’habilitat del corrupte en aconseguir corrompre també a terceres persones. Aquest és, ara, el poder que ostenta Fèlix Millet. Poques vegades la informació d’una persona pot fer penjar d’un fil l’estructura política de tot un país.

Algú s’imagina que, en comptes de 33 milions, Millet i la seva troupe s’haguessin emportat, posem per cas, 62 milions d’euros? Segurament l’enfadament dels catalans encara seria més gran, si és que això és possible. Doncs bé, sàpiguen que aquesta quantitat -62 milions d’euros- són els diners que cada dia surten de Catalunya cap a Espanya en concepte de dèficit o espoliació fiscal (ja saben, allò que els espanyols en diuen solidaridad). Ja ho veuen, els catalans donem cada dia als espanyols el doble del que Fèlix Millet va robar en vint anys del Palau de la Música, juntament amb els seus còmplices que s’ho miraven sense aturar-lo ni oposar-s’hi. Fent números, estem parlant d’una xifra anual de més de 22.000 milions d’euros. I així durant trenta anys. Oi que a poc a poc ja es van situant?

Una espoliació fiscal d’aquesta magnitud tant sagnant i perpetrada durant tants i tants anys, només necessita dos agents: primer, l’espoliador, l’estat espanyol i el seu particular concepte de solidaridad; i segon, la complicitat política d’algú que, bo i coneixent aquesta situació, no només no s’hi oposi, sinó que fins i tot ho aprovi i ho permeti. D’això darrer van dir-ne durant molts anys “contribuir a la governabilitat de l’estat” o “resoldre l’encaix de Catalunya dins d’Espanya”. Els sona? Algú s’imagina els còmplices de Fèlix Millet i tots els qui sabien i consentien els seus actes declarant davant d’un jutge i justificant el seu silenci davant del robatori del Palau al·legant que van “contribuir a la governabilitat del Palau”? Doncs això és, clar i català, el que ha passat en aquest país en els últims trenta anys.

Quan s’arriba a aquests nivells d’obscenitat moral, d’indecència política i de traïció continuada a la confiança de tot un poble, ni el més vulgar dels atracadors de barri seria capaç de tornar a mirar els ulls de les seves víctimes sense remoure-se-li un mínim les entranyes. En moments com l’actual, hom es pregunta en mans de qui havíem –i hem- deixat el país durant tant de temps.

La història recordarà aquesta follia de l’encaixisme polític com l’últim estirabot de l’unionisme aferrant-se a les velles estructures de la misèria regionalista i provinciana. Quan hom no és capaç de ser president del seu Estat propi, sempre té l’opció de ser el president que administri una vulgar colònia, una regionalitat o una comunitat autònoma amb menys capacitat de decidir que una comunitat de veïns.

L’endemà de la sentència del Tribunal Constitucional, el president de la colònia del principat de Catalunya, José Montilla, tal com va fer igualment el cap de l’oposició, Artur Mas, va encoratjar els catalans a sortir al carrer per protestar per aquesta sentència, a l’aixopluc d’una de les entitats culturals amb més pes al país i que, també cal dir-ho, més subvencions anuals rep. Després de quatre anys d’espectacle i d’humiliacions constants i d’una classe política que ella mateixa va mutilar el seu propi estatut, ara ens necessiten? Ara volen que el poble de Catalunya surti al carrer a donar la cara per les seves insensateses regionalistes d’aquests últims trenta anys? Hem de recordar que CiU i PSC van ser també pares fundadors de la Constitución Española, de la qual emanen òrgans com el mateix Tribunal Constitucional i que va suposar una mutilació territorial i política de Catalunya que no havíem conegut des del Tractat dels Pirineus? Ells que van redactar la Constitución Española, ara volen que sortim a donar la cara pel seu col·laboracionisme amb el saqueig econòmic i nacional a Catalunya?

Després de trenta anys d’inversions milionàries a fons perdut en pedagogies per esgarrapar alguna dosi de comprensió i afecte de les espanyes envers Catalunya;
després de trenta anys d’estatuts i de voler-nos permanentment encallats en el “som una nació” com si estiguéssim aturats al 1980 del primer pujolisme;
després de trenta anys de saqueig fiscal continuat perpetrat amb vergonyosa impunitat als catalans mentre la classe política catalana mirava cap a un altre cantó;
després de trenta anys de substitució lingüística i de polítiques culturals d’un insultant reduccionisme folklòric;
després de trenta anys tractant-nos com a estrangers dins del nostre propi país;
després de trenta anys domesticant el nostre caràcter col·lectiu i el nostre orgull nacional gràcies a una tergiversació del concepte seny que el pujolisme va saber vestir per adormir al màxim l’anhel d’independència i de recuperació de l’Estat Català;
després de trenta anys de “contribuir a la governabilitat” de l’estat que asfixiava Catalunya;
després de trenta anys d’obsessió malaltissa de voler “resoldre l’encaix de Catalunya a Espanya” que no van poder fer ni Felip Vè ni el mateix genocida Franco;
després de trenta anys de vocabularis retòrics i marejant-nos amb eufemismes com autogovern, sobirania, dret de decidir;
després de trenta anys dient-nos que l’autonomisme o el federalisme eren les vies del “seny” quan són aquestes polítiques les que han acabat abocant Catalunya a una situació d’absoluta ruïna econòmica, nacional, cultural, lingüística i espiritual en ple 2010...
...després de tot això, han de saber que un servidor, Albert Ubach, no desfilarà com un xai darrera dels botxins de la meva nació.

L’enfadament de bona part de la societat catalana, esgotada i afartada per tants anys de promeses incomplertes, de maltractes continuats des d’Espanya i França i del silenci còmplice d’una classe política catalana més capficada a “contribuir a la governabilitat de l’estat” abans que contribuir a la governabilitat dels seus, farà que aquesta manifestació aplegui un nombre notable de catalans de bona fe que, lliurement i legítima, voldran expressar aquest lògic malestar. Amb tot, el sentit polític d’aquests moments històrics que viu el nostre país ens exigeix la responsabilitat de saber identificar i d’assenyalar –i fer-ho sense cap por i sense complexos- els responsables que han permès durant trenta anys aquest saqueig econòmic i nacional perpetrat contra Catalunya. Senyors, diguem-ho clar: no és contra el Tribunal Constitucional ni contra cap sentència de cap vulgar estatut autonòmic que el poble català ha de manifestar-se. El poble català ha de manifestar-se per denunciar la classe política catalana que durant trenta anys ha col·laborat en l’autonomisme i ha contribuït a engreixar les arques dels estats espanyol i francès amb els diners dels catalans. Perquè, amb franquesa: quina diferència hi ha entre ser còmplice durant trenta anys d’aquest robatori anual de 22.000 milions d’euros als catalans i entre els còmplices que van callar el saqueig del Palau de la Música? És que per ventura no caldria que un regiment sencer de Mossos d’Esquadra no dentingués en ple la comitiva política d’aquest dissabte per encobriment de robatori continuat contra tota una nació?

La nostra sentència ha de ser –i serà- la independència. Però que ningú tingui cap dubte que per iniciar el procés de regeneració nacional que aquest país ha de fer, primer és necessari desmantellar aquest sistema polític caduc i administrat per aquesta classe política catalana que aquest dissabte encapçalarà aquesta manifestació que no té altre objectiu que salvar els mobles del seu fracàs autonòmic dels últims trenta anys. No es pot regenerar un bosc sense fer caure primer la fusta podrida. Sí, cal recuperar la política catalana des d’un estil nou que imprimeixi una nova actitud vibrant, colpidora, enèrgica i que faci brollar pertot flames de coratge i dignitat arreu de la nostra malmesa Nació. Després de la trencadissa nacional a la qual ens ha abocat l’autonomisme de les darreres dècades, és hora de substituir aquesta classe política que ha col·laborat, ha participat, ha donat suport i s’ha implicat en aquest projecte de saqueig espanyol i francès sobre la nostra nació. Perquè, entre nosaltres, qui de vostès s’atreviria a desfilar el proper dissabte darrere d’una pancarta encapçalada per Fèlix Millet i els seus còmplices i, a sobre, d’això dir-ne dignitat? Jo, pel que fa a mi, no desfilaré darrere dels botxins del meu país, no desfilaré darrere dels botxins de Catalunya.

Albert Ubach - Membre de Catalunya Acció/Força Catalunya.

Esquizofrènia antifranquista

2010-05-02T00:52:00.013+02:00

Que el franquisme va ser un règim sanguinari és una afirmació que no aporta res que ningú no sàpiga. Que, a més, aquest règim sanguinari va acarnissar-se especialment amb Catalunya i els catalans, això ja no cal ni esmentar-ho. I és que s’hauria de tenir el cervell molt trabucat per atrevir-se a negar que els catalans vam viure durant prop de quaranta anys en un autèntic camp de concentració. Nogensmenys, quaranta anys vivint encadenats en aquella presó col·lectiva, i a sobre sota la tortura permanent d’haver de sentir durant tant de temps aquella meuca parladora amb veu de castrati de taverna, alguna seqüela havia de comportar en el caràcter del poble català, començant per la seva classe política.

I ja que parlem de seqüeles, l’actual classe política catalana ha protagonitzat els últims dies un d’aquells comportaments que, com a mínim, mereixerien ser dignes d’estudi en totes les facultats de psiquiatria del món sencer. Perquè els actes d’homenatge esdevinguts arran del traspàs del qui en vida fou el franquista universal Juan Antonio Samaranch són el viu testimoni de fins a quin punt la indecència i la immoralitat governen el nostre país.

I és que quan hom contempla les reverències que tot l’espectre polític català -des de l’oposició fins al tripartit d’esquerres- i esportista –fins i tot el mateix Barça- ha fet a aquest alt càrrec i col·laborador directe del tirà Franco fa remoure l’estómac a qualsevol demòcrata. Gràcies a aquest infame espectacle de pornogràfica veneració franquista a què hem assistit, aquesta classe política ha aconseguit que Catalunya s’hagi convertit en l’únic país del món en què les víctimes acabin rendint homenatge als seus botxins. Algú s’imagina, per exemple, que una ciutat alemanya dediqués un estadi o tot un museu municipal a la memòria d’un destacat dirigent de Hitler?

Així, els mateixos que per una banda són capaços de crear la institució del Memorial Democràtic i que no fa ni quatre dies es manifestaven per protestar per l’encausament del jutge Garzón arran de la investigació dels crims franquistes que ell pretenia iniciar (mentre l’any 92 callaven les tortures als independentistes d’aquest país víctimes de l’anomenada garzonada), els ha faltat temps per a obrir de bat a bat les portes del Palau de la Generalitat per aplaudir i homenatjar amb honors d’estat a qui va ser un dels alts càrrecs més destacats d’aquest règim nazi del qual renegaven dies enrere. Ja ho veuen, més que dirigents polítics, a la Generalitat sembla que hi tinguem un regiment de minyones que serien capaces fins i tot de servir cafès als seus propis botxins. Una gent d’aquesta estretor de pit, quina mena de país ha construït?

El mateix Palau de la Generalitat que va acollir el president Companys rebent ara amb honors d’estat per part d’un govern participat pel seu històric partit les despulles d’un alt càrrec del mateix règim nazi que va assassinar-lo pitjor que a un vulgar conill. És humanament impossible arribar a superar aquesta sobredosi de cinisme i de surrealisme.

Després d’assistir a aquest rosari d’obscenitats morals, quantes evidències més necessitem els catalans per començar a actuar per destituir aquesta classe política que suposa un atac frontal a la intel·ligència i a la dignitat de la nació catalana?

Els catalans no vam patir quaranta anys en aquell camp d’extermini col·lectiu anomenat franquisme perquè ara haguem de veure com el nostre propi govern homenatja amb diners públics i amb honors d’estat destacats càrrecs d’aquell règim nazi i genocida, com el sinistre Juan Antonio Samaranch, el qual, en qualsevol democràcia madura i exemplar, hauria d’haver estat jutjat, juntament amb tots els franquistes, sentenciat i empresonat per la seva participació en aquella barbàrie infecta que el franquisme va abocar sobre la nostra nació.

La situació d’emergència que viu Catalunya en tots els àmbits –polític, econòmic, social, lingüístic, cultural...- ens exigeix la responsabilitat d’assumir aquest moment com a una oportunitat històrica per iniciar un camí de renovació nacional que passi per substituir aquesta classe política –des de l’oposició fins al govern tripartit- que després de trenta anys s’han convertit en el principal perill per al progrés, la dignitat i el futur d’aquest país. Perquè, una gent que, després de trenta anys de la mort del dictador espanyol, és capaç d’obrir el Palau de la Generalitat i retre honors d’estat a un nazi que hauria d’haver acabat els seus dies en una presó, quina legitimitat té per seure en un parlament democràtic i parlar en nom de la democràcia? És que per ventura no serien mereixedors de denunciar-los a tots ells per enaltiment de genocidi?

Regenerar la política comportarà necessàriament la reparació de la justícia històrica i la fi de la impunitat en les agressions a Catalunya. Per això, a part de parlar de regeneració política com sempre hem fet des de Catalunya Acció, és important també que comencem a interioritzar el concepte de regeneració nacional com a eina per a iniciar la destitució desacomplexada i decidida d’aquesta decadència política actual. Sí, cal impulsar un nou estil polític allunyat d’aquesta mediocritat. I només per començar, que sigui perquè mai més en aquest país, mai més, no haguem de suportar veure com el nostre propi govern aplaudeixi i doni impunitat, per mínima que sigui, als botxins de Catalunya.

Albert Ubach

Les raons del SÍ

2010-02-23T23:16:00.007+01:00

El passat 19 de febrer, el pavelló municipal de Corçà va acollir una taula rodona convocada per la comissió organitzadora de la consulta per la Independència de Catalunya que aquest municipi del Baix Empordà farà el proper 28 de febrer.

Des d'aquí aprofito per reproduir la ponència que, com a representant de Catalunya Acció convidat en aquest acte, vaig pronunciar, no sense abans agrair la calurosa hospitalitat i tracte rebut per part de l'organització i del públic assistent.

Molt bon vespre a tothom,

No voldria començar la meva intervenció sense agrair-los la deferència d’haver convidat Catalunya Acció a participar en aquesta taula rodona, i aplaudir en nom de l’organització que represento la consulta per la Independència que celebraran el 28 de febrer.

Senyores, senyors,

Estic convençut que no m’equivocaré si afirmo que totes les persones que avui ens trobem reunits en aquest acte –o si no tothom, gairebé la majoria de tots vostès- aniran a votar en favor de la Independència d’aquest país. O el que és el mateix: estic convençut que el proper 28 de febrer, Corçà votarà, per damunt de tot, sentit comú. Perquè si alguna cosa representen aquestes consultes són exactament això: l’expressió popular del sentit comú.

És cert que aquestes consultes representen també un exercici democràtic i un termòmetre que mesurarà la capacitat organitzativa dels municipis tot i el silenci oficial que els estaments polítics del país estan imposant per ofegar iniciatives populars com aquestes. Però, per damunt de tot això, per damunt fins i tot de l’exercici democràtic de convocar un poble en referèndum, hi ha un factor que converteix aquestes consultes en més que una anècdota electoral: aquestes consultes són, i han de ser, les primàries de la nostra Independència nacional.

Perquè, entre nosaltres, a aquestes alçades de la història, convindran amb mi que els catalans ja hem invertit prou temps a demostrar que som un poble demòcrata. Com si els catalans, que hem estat i som una de les nacions més glorioses i antigues d’Europa, no ens creguéssim ni nosaltres mateixos que ser català vol dir portar el gen de demòcrata a la sang. Per tant, jo vull fer un pas més enllà i encoratjar-los a viure aquests referèndums com una pàgina que vostès, com a part del poble català, estan escrivint en la història de la recuperació del nostre Estat. Els convido que prenguin el relleu de l’esperit que va néixer a Arenys de Munt el setembre passat, que recullin la flama que aquell grup de patriotes –entre els quals el senyor Ximenis avui present- van encendre per escampar-la arreu de la nació.

Si avui Catalunya viu immersa en una campanya col·lectiva de referèndums, això ho devem, i vull recordar-ho solemnement avui i aquí, gràcies a l’empenta i la convicció d’un grup reduït de persones que van demostrar-nos com es pot sotragar un país sencer fins i tot quan tens el vent de cara i ningú aposta per tu. El proper 28 de febrer, tots vostès tindran l’oportunitat i la responsabilitat de fer que l’esperit d’Arenys de Munt continuï avançant i assentant les bases de la nostra propera emancipació nacional.

Que ningú no s’enganyi. Que ningú esperi la independència com un regal que caurà del cel. Ni encara menys, com un pacte amistós que algun dia farem entre espanyols, francesos i catalans. No. La batalla per la Independència serà, per damunt de tot, la batalla de la dialèctica i la oratòria. I és que, senyors, aquesta guerra – perquè que ningú dubti que som un país en guerra, en guerra política i diplomàtica però en guerra al capdavall-, exigirà que escollim un exèrcit de dirigents polítics capaços d’enfrontar-se fins a les darreres conseqüències amb el discurs i la maquinària estatal francesa i espanyola. I això, benvolguts amics, no ho trobaran en aquesta menjadora pública i repartidora de pinso que un bon dia va ser el Parlament de la nostra Catalunya. Allà, això, ara, no ho trobaran.

S'ha acabat el temps dels qui no parlen clar, dels eufemismes, d’autocensurar-nos. S’ha acabat el temps d’aigualir el nostre llenguatge i el nostre discurs. Per recuperar la dignitat d’aquest poble és hora que recuperem primer el to adequat per expressar el nostre geni nacional, la fermesa en les nostres accions i la contundència dels nostres arguments. De fet, tal com els deia en començar: fem que s’imposi el sentit comú.

Està en joc el futur polític, cultural, lingüístic, social i econòmic de Catalunya. Siguem dignes de Catalunya i alcem-nos disposats a conquerir la victòria que la història reserva només per aquelles nacions que estan cridades a vèncer. Si el 13 de setembre passat, Arenys de Munt va iniciar el camí cap a aquesta victòria, aquest 28 de febrer vostès es convertiran en ambaixadors de la democràcia i faran saber a tot el món, i en especial a la resta d’Europa, que ben aviat al cor de la Unió Europea hi onejarà una nova bandera que serà símbol de llibertat, de justícia i de democràcia: les quatre barres de la nostra bella i immortal Catalunya.

Moltes gràcies.
Corçà, Baix Empordà.

Divendres, 19 de febrer del 2010

Final de campanya a l'Ateneu Barcelonès: del 13D al Parlament 2010

2009-12-17T00:23:00.016+01:00

L’Aula Magna de l’Ateneu Barcelonès va acollir el passat 11 de desembre l’acte de final de campanya de Catalunya Acció de suport a les consultes per a la Independència.

Davant d’un auditori ple i totalment entregat en el torn obert de paraules, l’acte tancava una intensa activitat política en favor del SÍ que va iniciar-se dues setmanes enrere a Perpinyà.

Tres ponents d’excepció per a un final de campanya ofert en un marc d’excepció com és l’insigne Ateneu Barcelonès: Mossèn Dalmau, Josep M. Ximenis i Santiago Espot. Un trident que va arrencar més d’un aplaudiment en un vespre de final de campanya vibrant i emotiu, i que va suposar alhora donar el tret de sortida del nou paradigma polític que el país pot aprofitar en un moment històric com l’actual.

Discurs d’obertura de l’acte de final de campanya de Catalunya Acció a l’Ateneu Barcelonès. Barcelona, 10 de desembre del 2009.

Molt bona tarda a tothom, senyores i senyors,

En nom de Catalunya Acció em complau donar-los la benvinguda a aquest acte de final de campanya de suport a les consultes per la Independència de Catalunya, que avui tenim l’honor de tancar en aquesta Aula Magna de la que és una de les institucions més emblemàtiques del país, aquest Ateneu Barcelonès.

Des d’aquí, doncs, no voldria començar aquest acte sense expressar el nostre agraïment més sincer a tot l’Ateneu Barcelonès per la seva gentilesa en cedir un espai tan significatiu com aquest.

Ara fa tot just quinze dies, el 27 de novembre, Catalunya Acció va donar des de Perpinyà el tret de sortida a la campanya electoral en favor del SÍ A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA. L’elecció d’una ciutat com Perpinyà tenia una raó de ser: convertir la capital del Rosselló en el motor que posés en marxa aquesta campanya electoral i fer també de Perpinyà la capital de la independència.

Així, amb el mateix esperit amb què la Flama del Canigó cada any recorre el país de nord a sud i d’est a oest, durant quinze dies hem procurat arribar a tants llocs on ens ha estat possible. Han estat quinze dies d’activitat intensa, però alhora apassionant; una tasca en la qual Catalunya Acció ha desplegat al màxim tot el seu potencial humà per donar suport en primera persona a totes aquelles entitats que estan promovent les consultes arreu del país.

Avui Catalunya Acció ha triat la capital del país per escenificar aquest acte de final de campanya. Però també hem triat la capital del país per començar a dibuixar, avui mateix, els nous horitzons i els principals reptes polítics que Catalunya té en aquests moments al seu davant. En aquest sentit, les diferents personalitats que intervindran avui i que tot seguit tindran ocasió d’escoltar, ens ajudaran a fer un balanç del que ha estat aquesta campanya electoral en favor del SÍ A LA INDEPENDÈNCIA, però també a descobrir-nos quines són les oportunitats que, en un moment històric com l’actual, podem aprofitar.

Albert Ubach
Ateneu Barcelonès
Barcelona, 10 de desembre del 2009

Imatges de l'acte:

Mossèn Dalmau / Santiago Espot / Josep M. Ximenis

Albert Ubach / Públic

Conferència pel "Sí a la Independència". Castellbisbal.

2009-12-09T21:15:00.011+01:00

Molt bon vespre a tothom,

Senyores, senyors,

Voldria començar agraint-los la convocatòria d’aquest acte aquí a Castellbisbal, i expressar-los la meva satisfacció per poder compartir amb tots vostès aquests moments que, sens dubte, seran històrics per al nostre país.

El dia 13 de desembre es compleixen exactament tres mesos del referèndum d’Arenys de Munt. Un dia que va marcar un abans i un després en la història de l’alliberament nacional de Catalunya. Gestos com aquest, sovint impulsats per reduïts grups de persones, són els veritables gestos que poden fer canviar el curs de la història d’un país. Perquè per damunt de tot, per damunt de la idea mateixa de fer un referèndum, per damunt de la capacitat d’organització i mobilització que una tasca d’aquesta envergadura exigeix, per damunt dels obstacles i entrebancs burocràtics i legals que sens dubte intentarien avortar l’objectiu..., per damunt de tot això, hi ha un factor determinant que assegura l’èxit de la celebració del referèndum des del dia mateix de la seva gestació: la moral de victòria de tots aquells que van liderar el projecte. O, dit d’una altra manera, aplicar fins a les darreres conseqüències el si volem, podem. Perquè, de fet, aquell dia es va escenificar el gest d’un grup de patriotes que van entendre que la moral de victòria i la raó de la paraula són les armes amb què els catalans estem destinats a vèncer la batalla per la nostra llibertat. Avui, tres mesos després, més de 700.000 catalans estan cridats a les urnes per escenificar exactament el mateix gest que aquell grup reduït de persones va iniciar el passat 13 de setembre a Arenys de Munt.

I és que, que ningú no s’enganyi. Participar en un referèndum per la independència del país no té res a veure amb tertúlies de ràdio, amb teories interminables, amb eterns manifestos, amb declaracions de bones intencions, amb limitar-se a expressar un desig i prou, no. Dissenyar, organitzar, convocar i finalment participar en un referèndum per la independència suposa, per damunt de tot, actuar. I aquest és el salt qualitatiu més important que representa tot el moviment generat a l’entorn d’aquestes consultes, perquè per primer cop en els últims trenta anys els catalans estem deixant de ser simples espectadors i estem esdevenint actors, autèntics protagonistes del nostre propi destí. En definitiva, els catalans estem començant a actuar com a catalans.

Malgrat això, malgrat la rellevància històrica que avui tothom reconeix al gest pioner d’Arenys, i malgrat la transcendència política que ha tingut en l’onada de consultes per la independència que s’han estès -i més que ho faran- arreu del país, crec que és de justícia recordar –i fer-ho des d’un exercici d’humilitat però alhora amb la claredat i rigor necessaris que sempre han d’acompanyar qualsevol reconeixement propi- que quan des de Catalunya Acció vam avançar-nos a donar suport incondicional al referèndum que s’estava gestant a Arenys de Munt, vam quedar-nos sols. Perquè en aquell moment ningú, absolutament ningú en aquest país, va tenir la visió i l’audàcia d’adonar-se del nou paradigma polític que un esdeveniment d’aquelles característiques podia desencadenar en tot el país sencer. La solitud viscuda en aquells moments contrastada amb l’actual propagació de les consultes arreu del país, ens porta a confirmar que, certament, i afortunadament, no anàvem equivocats: només tres mesos després, avui ja és mig país qui pren el relleu d’Arenys, qui recull l’esperit que va néixer a Arenys i està iniciant el camí cap a la independència. Perquè de fet, per molt que algú intenti amagar-ho, aquestes consultes representen exactament això: el preludi de la nostra independència.

Hi ha res més saludable que conèixer qui està per Catalunya i qui hi està en contra? Aquestes consultes contribuiran també a fomentar el posicionament clar dels partidaris i detractors de Catalunya, i que qui més qui menys d’una manera o altra s’hagi de posicionar a favor de la independència de Catalunya o a favor de perpetuar l’actual situació de dependència. Contribuiran a dibuixar un nou mapa de Catalunya, un mapa representat pels partidaris del sí a la independència i els partidaris del no. Sense ambigüitats. Sense eufemismes. Sense jocs de paraules que amaguin una aparent neutralitat amb la qual s’intenti esquivar aquest posicionament clar i català. Després de trenta anys intentant evitar la implicació social en la independència del país, aquest mapa que es dibuixarà gràcies a les consultes serà l’autèntic mapa d’allò que alguns anomenen com la Catalunya real. Perquè la Catalunya real, desenganyem-nos, serà la ciutadania que davant d’un referèndum se li oferirà l’oportunitat de dir sí o no; la Catalunya dels qui per un costat treballarem per la recuperació de l’estat català i la dels que hi treballaran en contra; la dels qui mostrarem al món la nostra voluntat nacional mitjançant les urnes i la dels qui, per contra, s’oposaran a aquest exercici de democràcia; la Catalunya dels qui decidirem tenir un país amb infraestructures de nivell europeu i la d’aquells que s’obstinaran per continuar encadenats a un país de rodalies; es dibuixarà la Catalunya dels partidaris d’un nou estat que sigui amo i senyor dels seus diners i únic recaptador dels impostos dels seus ciutadans, i la dels qui voldran perpetuar el saqueig fiscal de Catalunya perquè Espanya continuï vivint de renda amb els diners dels catalans; els qui apostarem pel sentit comú, per la sensatesa, per la força de la paraula i la democràcia, contra aquells que s’entestaran a apuntalar aquesta follia i aquesta ruïna econòmica que ens suposa ser una part annexada a Espanya. Aquest serà el mapa de l’autèntica Catalunya real que en aquest país s’ha intentat evitar durant molts anys. En definitiva: democràcia catalana contra unionisme espanyol i francès.

Al llarg de la història, els catalans hem obtingut victòries i hem patit derrotes. Però encara som aquí i ara, a més, hi som per proclamar al món sencer que aviat el món tindrà un nou estat. De fet, el proper 13 de desembre, quan cadascun de vostès voti per la Independència de Catalunya, faran l’acte més gloriós que un ciutadà pot fer pel seu país: escriure la pàgina que la història reserva només als pobles vencedors. Perquè que ningú no ho dubti: estem arribant a la batalla final, i aquesta batalla la guanyarem.

Albert Ubach
Catalunya Acció
Castellbisbal, 3 de desembre del 2009

Hom pot escoltar l'àudio d'aquesta conferència (10 minuts) clicant sobre el següent enllaç:

http://www.catalunyaaccio.org/documentacio/conferencies/C20091203_Consultes13D_AUbach.mp3

L'inici de la Independència de Catalunya

2009-11-23T22:23:00.005+01:00

Si alguna cosa uneix els espanyols i els francesos, a part de la seva innata cultura de l’extermini, és que, d’aquí a ben poc, perdran una de les seves últimes colònies.

Amb la independència de Catalunya, els catalans deixarem de ser un producte regional per integrar-nos d’igual a igual entre els altres estats de la Unió Europea, i ensems el continent sencer assistirà al desmantellament d’aquesta rèmora colonial francoespanyola que a hores d’ara ja no té ni qui la plori ni qui la vetlli.

Perquè que ningú no s’enganyi. L’onada de consultes desencadenada després del gest pioner d’Arenys de Munt no és només unes simples consultes: aquestes consultes són l’inici de la Independència de Catalunya.

Deu ser per això que, en un afany de ridiculitzar i menystenir el nou paradigma polític a què s’enfronten els partidaris de França i d’Espanya, no és estrany de sentir veus que procuren minimitzar els efectes que aquestes consultes puguin derivar. Són els intents dels qui voldrien perpetuar eternament la situació de dependència política i saqueig econòmic a què han sotmès Catalunya. Definitivament no són les bombes, sinó les urnes, el que neguiteja de debò Espanya i França, aquests dos estats que amb la seva oposició a les urnes catalanes estan quedant retratats com l’exemple viu de l’antidemocràcia.

Quan Catalunya Acció va donar suport incondicional als patriotes d’Arenys de Munt que van ser pioners amb la memorable consulta que van convocar, sabíem que donàvem suport a uns homes que amb el seu gest personificaven el coratge que tot poble necessita per edificar-se a si mateix. Perquè aquests són els gestos que regeneren la política i exemplifiquen la mentalitat de victòria imprescindible per a iniciar un procés de secessió.

S’ha acabat el temps de l’ambigüitat política, dels eufemistes, dels funàmbuls de la paraula i dels encantadors de serps. Les consultes per la independència fomentaran el posicionament clar i diàfan dels partidaris del sí i dels partidaris del no. Hi ha res més saludable que conèixer qui està per Catalunya i qui hi està en contra?

La història de Catalunya recordarà els noms dels seus herois i també els dels seus detractors. Però que ningú tingui cap dubte que, tant bon punt Catalunya recuperarà el seu Estat, hom farà edificar un monument dedicat a tots aquells homes que, amb la seva actitud i moral de victòria, mereixeran entrar per sempre més a l’altar que la història de cada país reserva només per als seus herois nacionals.

De moment, a Arenys de Munt ja poden anar fent espai.

Albert Ubach

Manifestacions i referèndums: tornar al 1977 o construir la independència

2009-09-02T20:41:00.011+02:00

Quina cara farien vostès si en llevar-se demà al matí descobrissin que Catalunya ha tornat a l’any 1977? Doncs això és exactament el que algú pretén que fem el proper Dia de la Resistència Nacional amb la convocatòria d’una manifestació per reclamar si fa no fa el mateix que ara fa més de trenta anys.

La manifestació (que podria fotografiar-se perfectament en blanc i negre) neix –diuen- amb la finalitat de fer una demostració de dignitat nacional davant d’una possible sentència desfavorable del tribunal constitucional espanyol sobre l’Estatut. Per encapçalar aquesta pretesa demostració de dignitat no han tingut altra pensada que col·locar-hi precisament els rostres dels responsables que del 1977 ençà l’únic horitzó polític que ha tingut Catalunya hagi estat un simple Estatut, que per més inri ells mateixos van començar a mutilar.

Molts catalans no estem disposats a desfilar com xais precisament darrere dels qui del 1977 fins al 2009 s’han dedicat a portar-nos a tots plegats directes a l’escorxador. Per trencar amb Espanya primer cal trencar amb qualsevol reconeixement als encaixistes que, sigui per covardia o per pur cinisme polític, han emmanillat l’horitzó nacional de Catalunya a l’any 1977.

Però mentre això passa, mentre encara hi ha catalans que s’entretenen a confondre dignitat quan l’únic que faran és comportar-se com simples pidolaires de drets, en un poble del Maresme s’hi respira la Catalunya que ja ha decidit actuar. Certament, sembla que alguns no s’han adonat encara que el futur del país no es diu Estatut, sinó Independència.

El proper dia 13 de setembre, Arenys de Munt donarà una lliçó a l'encaixisme, al mateix encaixisme que fa quatre dies va tombar al parlament del Principat una ILP en pro de la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Una lliçó d’allò tan bàsic que tots hem escoltat algun cop del “voler és poder”. Perquè d’això es tracta en primera instància, de voler-ho, però sobretot, de creure-s’ho de debò. Només així, quan hom hi creu de debò, sense eufemismes ni subterfugis, és quan es passa de les paraules a l’acció. Fins i tot si Espanya acabava enginyant qualsevol tripijoc per il·legalitzar el referèndum, el precedent d'Arenys serà servit.

A Catalunya hom comença a intuir l’escenari polític que caracteritza perfectament el preludi de tota independència nacional: el posicionament clar i diàfan dels partidaris de la situació actual i els partidaris del nou estat que s’albira. Unionistes versus independentistes.

Algú podrà dir que Arenys és un poble petit i poc representatiu del conjunt del país. Ho diran, sobretot, els qui, lluny de celebrar que un poble s’expressi democràticament, lamentaran que això pugui ser el principi d’aquest preludi de la independència que esmentava. Perquè avui és Arenys, demà pot ser mig país i l’endemà l'altra meitat. Com ha de ser.

El país batega i comença a dibuixar-se el posicionament clar de partidaris i detractors de la independència, així com els diferents actors polítics que poden representar els dos bàndols. I és per això que els temps que s’acosten poden deixar encara més en evidència els qui, en ple 2009, encara pretenen que ens manifestem darrere d’una classe política que ens ha convertit a tots en un poble d’esclaus que només poden protestar plens d’impotència davant d'aquest mur autonomista on, després de trenta anys, encara hi ha una data gravada que molts hem començat a esborrar per sempre més: 1977.

Albert Ubach

Edificant la victòria (IV)

2009-07-31T20:34:00.007+02:00

Polítiques d’indigència

En els últims anys, els catalans hem assistit a un veritable màster intensiu sobre indigència política. D’ençà que el primer tripartit va proposar-se renovar aquesta Ley Orgánica Española –altrament dita Estatut-, els catalans hem pogut comprovar amb vergonya aliena com els actuals polítics del parlament del Principat han protagonitzat aquest interminable vodevil que ni la mateixa Lina Morgan podria superar amb cap dels seus numerets de revista més castissos. I és que, siguem francs, en un context de crisi nacional i econòmica com l’actual, la frontera entre el ridícul i el patetisme als quals hem assistit amb el numeret estatutari esdevé un insult als catalans.

Fa trenta anys que en aquest país ens han acostumat a vendre’ns com a èxits el que no han estat sinó fracassos i simples cortines de fum. És el que té haver posat al capdavant del país uns vulgars gestors de la indigència política que avui hem heretat. Però la realitat és implacable i sempre acaba reclamant el seu lloc. I arriba quan molts catalans s’adonen que no era cert que la política lingüística fos un èxit, ni que teníem les millors infraestructures de l’estat espanyol i francès, o que encara que no fóssim un estat podríem emprar el català a Europa o tenir seleccions oficials com qualsevol altre país del món. Després de trenta anys, el miratge de la política lingüística i la política econòmica, social i cultural del país s’han esvaït com el fum d’aquest gran foc d’encenalls al qual els catalans hem assistit com a espectadors.

No és hora, doncs, que deixem de ser espectadors i esdevinguem actors, artífexs del nostre futur? Ara tenim l’oportunitat històrica de capgirar la situació.

Regeneració directiva cap a la independència

Ja ho diuen: renovar-se o morir. Quan el país vol empènyer vers una direcció però els seus dirigents ho fan cap a una altra, que ningú ho dubti: o canviem els dirigents o ens estavellem amb ells.

Heus aquí una de les premisses fonamentals que van originar la creació de Catalunya Acció. Fet el diagnòstic del país, calia passar a l’acció. I el primer pas, és clar, començava per iniciar una necessària regeneració política.

Però no hi pot haver veritable regeneració política sense regeneració de pensament, d’actituds, d’estils i, sobretot, d’innovació. No. Calia fer foc nou, bastir nous camins, noves estratègies i aportar un discurs renovador, colpidor, capaç de somoure la moral del país. Recuperar l’energia, la força i el nervi en el discurs per sacsejar el catalanisme amansit que hem tingut al capdavant de la nació en els últims trenta anys.

Per substituir aquesta obsoleta classe política, quina mena de lideratge ha de marcar el camí cap a la independència? Com han de ser els discursos a la nació que iniciïn un veritable trencament amb l’establert fins ara? I sobretot, com podem assegurar-nos de no repetir maneres de fer s’han demostrat infructuoses? Certament, la regeneració política d’un país és un projecte d’un abast tan impressionant que exigeix una estratègia que en cap cas es construeix en quatre dies, o encara menys amb improvisació.

Perquè, en el fons, quin horitzó volem? Crear una nova Convergència o una nova Esquerra que siguin realment independentistes, amb el risc de repetir uns models organitzatius i estratègics que han fracassat? No. Cal anar més enllà: regenerar la política bo i coordinant aquests dos pilars fonamentals del país que reclamen un canvi de rumb i un nou enfocament nacional urgent. Aquest és el canvi de mentalitat al qual sempre hem fet referència des de Catalunya Acció i això és, sense cap mena de dubte, el que ens garantirà a tots l’autèntic cavall guanyador a les properes eleccions del 2010. Una companyia de companyies amb l'estendard de la coordinació: la Companyia dels Almogàvers del segle XXI.

El temps no juga a favor de Catalunya. La responsabilitat del moment actual exigeix la màxima implicació dels catalans per iniciar el trajecte cap a l’autèntica transició política que podem donar a aquest país. El compte enrere ha començat. Siguem dignes de no decebre el país i retornem a Catalunya l’oportunitat d’edificar la victòria col·lectiva que tenim a l’abast de la mà: la independència.

Albert Ubach

Edificant la victòria (III)

2009-07-04T01:23:00.009+02:00

Fons i forma del discurs polític de la victòria

Quin ha de ser el discurs polític per conduir Catalunya fins a la victòria? Pot un discurs portar un país a la independència?

Fa pocs dies, l’eminent doctor Joan Solà pujava a la tribuna d’oradors del parlament de Catalunya i protagonitzava un dels actes més gràfics dels últims temps: esbroncar públicament i davant seu uns diputats que ja no representen el poble que diuen representar. I encara més gràfic va ser el fet que, en acabar la seva intervenció, els diputats van aplaudir-lo dempeus, ben bé com si fins i tot en l’últim moment encara es neguessin a ajupir-se a terra per recollir la cara que se’ls hauria hagut de caure de vergonya.

Sens dubte, aquesta és una de les imatges més representatives de fins a quin punt la regeneració política del país esdevé una necessitat urgent si no volem perpetuar el nostre parlament en aquest circ constant de misèries polítiques.

Marcar l’agenda política catalana

Que ningú no s’enganyi: la batalla per la independència la guanyarem per la força de l'oratòria dels dirigents que escollim per lliurar-la. No existeix el famós “divorci tranquil amb Espanya i França” que tant han pregonat CiU i ERC.

Ara fa just quatre anys, quan naixia Catalunya Acció, sabíem què ens dèiem quan ens vam entestar en iniciar la regeneració política que necessitava el país si volia trencar amb la follia dels encaixistes del nostre parlament. Perquè remuntar el país que hem heretat després de trenta anys fent la viu-viu ens exigeix un exercici de responsabilitat per impulsar un nou estil polític desvinculat dels qui han participat en aquesta trencadissa nacional durant tant de temps.

Avui, després de la presentació pública de Força Catalunya aquesta primavera passada, cal celebrar que, com a impulsors d’aquesta regeneració, l’agenda política catalana de qui aspiri a renovar el discurs polític vingui marcada inevitablement pel camí que Catalunya Acció ja està marcant fa temps.

La batalla dialèctica: la batalla de la victòria

Però si per regenerar la política demana de rostres nous que hagin evitat participar en la trencadissa nacional que avui hem heretat, el primer pas comença per bastir un discurs renovador que trenqui amb les formes i actituds pusil·lànimes a què estem acostumats. Sí, cal apostar per la política colpidora, vibrant, roent. I cal, també, recuperar la dosi d’agressivitat necessària per guanyar la batalla dialèctica que Catalunya haurà de lliurar en els propers anys.

Tenim l’oportunitat històrica de trencar amb el passat i amb el present, i fer-ho deixant de ser espectadors per esdevenir artífexs del combat dialèctic al qual Catalunya s’haurà d’enfrontar en els temps que vénen. I que ningú no ho dubti: aquesta batalla només la guanyarà el bàndol més preparat, capaç de forjar el millor discurs, la millor oratòria i la màxima audàcia política.

Aquest és el discurs de la victòria. I tot amb la finalitat de tornar a aquest país la seva condició d’estat europeu, començant perquè mai més haguem de veure com una de les figures més eminents del país, el doctor Joan Solà, hagi de recordar-nos quina és l’autèntica cara de la vergonya.

Albert Ubach

Properament: Polítiques d'indigència.

Edificant la victòria (II)

2009-06-17T22:43:00.007+02:00

Espanya i França: la geografia de l’odi

De totes les passions i emocions humanes, l’odi és una de les més abjectes. Per mitjà de l’odi l’individu empobreix el seu potencial humà i passa a esdevenir una màquina devoradora de la seva pròpia espècie. I l’odi, ja ho diuen, engendra odi. És clar que si tothom apliqués l’ull per ull el món acabaria cec en quatre dies. Per això, per combatre l’odi, primer cal identificar-lo per poder-s’hi encarar després amb l’arma més implacable que hi ha: la contundència.

Sigui com sigui l’odi és, per damunt de tot, una malaltia. Però té cura, l’odi? I tant que sí.

Catalunya es troba literalment assetjada per dos països que són l’encarnació viva de l’odi. D’una banda, a ponent, hi ha el projecte d’Espanya, un país artificial construït –encara avui- sobre un pilar fonamental: l’odi a la diferència. Així, no és d’estranyar que per als espanyols els catalans sempre hem estat titllats de “los judíos de la península”. Entre nosaltres, quina garantia ètica i democràtica pot aportar un país que considera ser jueu com a un insult? Ara resulta que els qui van de demòcrates per la vida van ser pioners en nazisme molt abans que el mateix Hitler iniciés la seva follia exterminadora per tot Europa! Deu ser per això que a Amèrica van exterminar 100 milions d'amerindis i es van quedar tan amples. No és casualitat, doncs, que el dictador Franco tingués en els seus plans deportar tots els catalans, com a jueus de la península, en territori africà per expulsar-nos de la nostra terra natural.

Avui provoca vergonya aliena observar com una certa classe de dirigents polítics continuen negociant i pactant amb aquest projecte polític espanyol que mai no ha demanat perdó oficialment als catalans i no ha reparat l’odi històric a què ens ha sotmès, inclòs els temps actuals. O és que algú creia que el culebrot del finançament que estem patint és un innocent joc polític normal en ple segle XXI? L’odi, quan es tracta d’abocar-lo sobre Catalunya, no en té res, d’innocent.

Per una altra banda, al nord del país hi ha França, un estat que amb la fal·làcia d’erigir-se com el país dels “drets de l’home” ha trobat l’excusa perfecta per canalitzar el seu odi a la diferència mitjançant totes les hostilitats conegudes. Des de l’edicte de Lluís XIV, en vigor des del 1700, on proclamava que “l’ús del català repugna” i les últimes declaracions de Georges Frêche afirmant textualment que “els catalans em fan cagar”, algú pot creure que hi ha prop de 350 anys de diferència?
Per si fos poc, els catalans hem assistit l’ignomiós espectacle de veure com la UNESCO aprovava la petició de França de reconèixer les fortaleses militars del mariscal Vauban com a patrimoni de la humanitat (per cert, amb la complicitat d’UNESCO-CAT). És el primer cop que la UNESCO, a petició del país dels “drets de l’home”, considera patrimoni de la humanitat un genocidi. O és que hem de recordar-los que Vauban, sota ordres reials, va fer incendiar els vilatges originals catalans, va humiliar-los fent-los construir les seves fortaleses amb les seves pròpies mans i amb les pedres de les seves antigues cases, per després fer-los empresonar si no els havien executat abans? Quina ment sensata consideraria patrimoni de la humanitat el Valle de los Caídos o els camps d’extermini nazis?

Com encarar-se a l’odi?

L’odi, com deia, és una malaltia. I sí, aquesta malaltia té cura. No tant per qui l'encarna dins seu, sinó per qui en rep les conseqüències. L’odi no necessita engendrar odi. Tot és més senzill que això. L’odi es combat, ras i curt, amb contundència. Amb contundència i sense contemplacions. En aquest cas, amb contundència catalana.

Ni França ni Espanya, prou que ho veiem, mai no han demanat perdó per l’odi abocat contra Catalunya històricament. Tampoc no el demanaran per l’odi que, encara avui, manifesten per la diferència que representem els catalans. Aquesta diferència tossuda, obstinada a no deixar-se assimilar per ells i que defineixen aquells pobles que se saben cridats a vèncer el destí que la història els reclama.

Perquè això és Catalunya. Aquest país que ha perdut guerres, sí, però no ha perdut mai la batalla. Entenen ara, perquè dic que els catalans som un poble vencedor, perquè si no hores d’ara encara no podríem dir que som catalans? Si l’odi sempre busca la manera d’empetitir l’altre mitjançant la ridiculització, la humiliació i l’escarni, quan es troba amb la Catalunya orgullosa de si mateixa i disparant contundència pertot, l’odi es desarma i esdevé un vulgar xaiet amansit.

Que ningú es pensi que per encarar-se a l’odi valdran les actituds polítiques de minyona a què ens han acostumat en els últims trenta anys. No. Encarar-se a l’odi demana de dirigents polítics preparats per actuar amb la contundència que només empren els qui no tenen complex d’esclau davant del qui et vol empetitir. Dirigents que pensin, parlin i actuïn amb visió d’estat –d’Estat Català- dins i fora del país. Dirigents formats expressament per lliurar la batalla dialèctica duríssima que el camí cap a la secessió comportarà fins a la victòria.

En volen una mostra? No es perdin les periòdiques intervencions de Santiago Espot al programa Catalunya Opina del Canal Català. Podran comprovar com encarar-se al racisme anticatalà no és cap joc i quina és la manera, de fet l’única, per fer que els qui gosen agredir Catalunya se’n tornin a les seves trinxeres convertits en vulgars xaiets amansits de corral.

Albert Ubach

Properament: Fons i forma del discurs polític de la victòria.

Edificant la victòria (I)

2009-06-04T19:28:00.008+02:00

Fonaments de la regeneració política

De ponent
De ponent ens arriba la dalla
que pretén l’ànima de la ginesta,
mes de la cendra ja reneix
l’au que anuncia el combat darrer.
Albert Ubach

“Els catalans prou anhelen la Independència nacional, però no veuen la manera d’assolir-la”. Carles Muñoz Espinalt.

Benvolgut lector, et demano que, tot just en començar a llegir aquest article, t’aturis un instant i tornis a llegir la frase del professor Espinalt amb què he decidit encapçalar-lo. I és que, en rellegir-la, copsaràs fins a quin punt mai s’ha dit tant en tan poc: “Els catalans prou anhelen la Independència nacional, però no veuen la manera d’assolir-la”.

Heus-ho aquí. En una frase, el retrat més precís d’un anhel, d’una voluntat de ser, de romandre, de desenvolupar-se; i alhora, també, la constatació d’una manifesta sensació d’impossibilitat, o dit clarament, d’impotència. El professor Muñoz Espinalt, com a estudiós i coneixedor del tarannà i caràcter català, expressava en veu alta una realitat que avui, anys després de la seva mort, continua vigent: la dura realitat d’un poble indefens davant la deriva erràtica dels seus dirigents.

I és justament en la segona part de la frase quan Espinalt ens dóna les pistes perquè els catalans trobem la solució. Després de descriure l’anhel majoritari dels catalans (anhel que avui encara creix més), apunta, ni que sigui indirectament, quin ha de ser el camí per deixar de ser un poble sotmès als capricis erràtics d’uns dirigents que ja no els representen. En efecte, quan ens diu però no veuen la manera d’assolir-la, ens orienta i fins i tot ens encoratja a preguntar-nos per què els catalans no saben com arribar-hi. A partir d’aquí, creieu-me, l’horitzó de reflexions que se’ns obre al davant és apassionant.

Com s’assoleix la victòria?

I és que, com s’hi arriba, a la victòria? Com s’assoleix? Què cal fer per aconseguir-la? D’entrada reconeguem que les victòries, com gairebé tot el que fem a la vida, són el resultat de saber combinar aptituds i actituds. Conceptes com treball, eficàcia, resultats, etc., no prendrien el mateix significat sense afegir-hi actituds com la disciplina, la força de voluntat, l’autoestima i l’esforç per l’excel·lència com a marca de creació de valor propi. Aptitud, però sobretot actitud, sobretot això darrer, són dues forces motores que treballen en paral·lel per atènyer un únic objectiu: la victòria.

Veiem, doncs, que per arribar a la victòria el primer que cal és interioritzar una premissa: actuar sempre amb moral de victòria i mentalitat vencedora. Un cop més, aptitud i actitud se’ns mostren com a valors inseparables per afrontar els reptes. Perquè, siguem francs, quin poble confiaria eternament en uns dirigents polítics que mai han estat realment convençuts o decidits d’arribar a la victòria?

La necessitat de regenerar la política respon a la necessitat de substituir les actituds polítiques d’una classe dirigent que fa anys que ha deixat de representar el poble català. La necessitat de substituir aquestes actituds polítiques obsoletes i temeràries de flirteig constant amb Espanya mentre Catalunya se’ns dessagna per tots costats. La necessitat de substituir aquestes actituds polítiques humiliants, només pròpies de l’esclau que demana permís constantment a l’amo, i canviar-les per actituds de fermesa, de mentalitat vencedora, d’orgull de país i per la convicció que el dret de la independència és un objectiu innegociable i que no han de ser tercers qui els decideixin per nosaltres.

Cal retornar el Parlament al país

Quan Catalunya Acció va començar a introduir el concepte de regeneració política, hom ho feia sabent perfectament que la regeneració política d’un país reclama de nous rostres que estiguin disposats a fer foc nou, i amb la convicció d’encendre un far que il·lumini el camí cap a la victòria no només com un desig, sinó com un deure persistent i incansable. Aptitud, sí, però sobretot actitud, per encarar el destí que la història reclama que anem a cercar.

La matemàtica ens diu que dues línies paral·leles sempre s’acaben trobant a l’infinit. Nosaltres no apel·lem a la matemàtica, sinó al sentit comú, quan diem que, certament, hi ha dues vies paral·leles que cal reconciliar: la via popular i la via parlamentària. La fragmentació social que representa l’actual situació de descrèdit polític ha deixat orfes els anhels dels catalans que ja ens esmentava el professor Espinalt. Altrament, com podria arribar a la victòria un poble que ja no se sent representat al seu parlament? I com podria assegurar una digna administració dels seus anhels sense posar al capdavant del país dirigents amb caràcter disposats a actuar amb mà de ferro quan més convé? Sí, cal apostar per la política vibrant, colpidora i portaveu d’anhels comuns. Cal que Catalunya pugui tornar a mirar els seus dirigents polítics als ulls i mostrar amb orgull l’aptitud i l’actitud que han de convertir-la en nou estat europeu. En definitiva: cal que retornem el Parlament al país.

El món reclama un gest de Catalunya

Catalunya, far de la Mediterrània occidental, bressol mil·lenari de la vella Europa, motor econòmic incombustible un cop deslligada de domini aliè, ¿qui recull el festeig constant que països com els Estats Units d’Amèrica han fet i fan davant d’aquesta peça clau que és Catalunya a escala internacional? Els governs del pujolisme i els governs del primer i el segon tripartit s’han estimat més ignorar les ocasions de mans esteses vingudes d’arreu del món. Sens dubte, cal que retornem el Parlament al país per correspondre, ensems i alhora, aquest festeig internacional que ens vol convidar que la història del món s’escrigui, també, en català.

Els catalans prou anhelen la independència. I sí, hi ha la possibilitat. Hi ha la manera d’assolir-la. Hi ha el camí. Hi ha el com, l’on i el quan. Ara i aquí. Hi ha l’aptitud i hi ha l’actitud. Hi ha la fermesa i hi ha la moral de victòria. Hi ha el sentit de l’ètica política com a deure inseparable del deure històric. Hi ha el tren de Força Catalunya que s’ha posat en marxa i on cada vagó nou que s’hi incorpori serà de primera classe. I hi ha, sobretot, la renovació de la via política en clau interna i la via política en clau internacional, perquè aquestes dues vies paral·leles avancin, imparables i invencibles, fins a l’estació que no ha de ser final de trajecte, sinó l’inici de la nova Catalunya situada plenament dins del món: la independència.

Albert Ubach

Properament, Espanya i França: la geografia de l’odi.

Catalans, és hora de posar-se les piles

2009-04-15T20:47:00.003+02:00

Hi ha un vell adagi que ens recorda que el temps és or. En el cas de Catalunya hem de convenir que el temps no només és or, sinó que el temps és la clau de la supervivència de la nació catalana. El temps, doncs, a més de ser or, és vida.

I és que, o ens mentalitzem que Catalunya actualment es troba en una situació de dramàtica emergència nacional, o la no assimilació d’aquest concepte farà precipitar aquesta situació daltabaix del precipici que la història només reserva a les nacions que han naufragat al llarg del temps i que avui només han quedat reduïdes a un vulgar reducte folkòric.

Hi ha, però, dues maneres d’afrontar el naufragi d’un vaixell. Hi ha els qui, al primer símptoma d’una via d’aigua, corren a cercar un bot salvavides o simplement s’abandonen al destí tot esperant que algú eviti el desenllaç anunciat. I hi ha, però –i per sort- els qui, davant dels primers símptomes d’alarma, entenen la magnitud de la situació, en fan el pronòstic i, el més important, decideixen passar a l’acció no només per a ells, sinó per a tot el vaixell sencer.

Com deia, doncs, el temps de vegades és or; però el temps és, sobretot, vida. Romandre a la història o desaparèixer-ne per sempre.

Catalunya té l’oportunitat, i el moment actual és l’idoni per fer-ho davant dels primers símptomes d’emergència nacional, d’adoptar una d’aquestes dues actituds davant de la situació en què ens trobem: o bé continuem comportant-nos amb la impotència del qui ja només s’abandona als designis del destí, o bé prenem amb decisió el rumb cap al port de la independència. Quina de les dues actituds creuen que hem adoptat els catalans de Catalunya Acció?

Tinguem clar que l’estat espanyol i l’estat francès saben bé que el temps juga al seu favor i que, hores d’ara, a ningú se li escapa que han pitjat l’accelerador per acabar definitivament amb aquesta pedra a la sabata que representa Catalunya. Ja no és, doncs, temps per a eternitzar-se amb eufemismes, amb estratègies a terminis eterns o en creure ingènuament que els qui han permès que les vies d’aigua s’obrissin a tort i a dret seran capaços de demanar perdó als catalans per la seva complicitat amb l’estat espanyol i francès.

No. La situació d’emergència que avui pateix Catalunya demana d’homes i dones que entenguin que cal passar de la paraula i de les bones intencions al compromís, a la pràctica i a l’acció directa. Acció, contundència, fer-se respectar, objectius innegociables, determinació i recuperació de l’orgull nacional que tot poble necessita si vol escriure el seu nom a la pàgina merescuda de la història.

Perquè això ha estat i és Catalunya. Un país de vencedors que després de mil anys ni França ni Espanya han estat capaços d’esborrar del mapa. I si en els últims anys, i sobretot actualment, estan decidits a enllestir la feina que els seus avantpassats no van poder acabar, i a sobre amb la complicitat d’una determinada classe política catalana que calla davant l’assassinat de Catalunya, des d’ara els avisem que la Nació Catalana, quan se sap orgullosa de si mateixa i quan actua amb el tremp nacional digne de les grans nacions del món, serà indestructible.

I l’acte de Catalunya Acció del dijous 16 d’abril al gran saló de l’hotel Comtes de Barcelona del passeig de Gràcia de la capital de Catalunya, representa el tret de sortida de la nova Catalunya que creu en si mateixa, que no necessita que ningú decideixi per ella i que proclama arreu, amb moral de victòria i amb orgull: Força Catalunya!

Albert Ubach

Donem veu a la victòria de Catalunya

2009-03-17T20:54:00.008+01:00

Aquest cap de setmana (14 i 15 de març) molts catalans han pogut escoltar, còmodament des de casa seva via internet, com a Catalunya s'està consolidant un projecte polític que promou una nova manera d'entendre i de fer política en aquest país.

Hem pogut escoltar diverses conferències i entrevistes realitzades a Santiago Espot, Josep Maria Castany o Maria Torrents, entre d'altres, que ens han marcat quina és la línia política a seguir si volem afrontar els propers anys amb garantia d'èxit.

Prenem-ne nota, perquè això només és el principi de tot el que serem capaços els catalans si tenim ben clar que liderar un procés d'independència demana precisament això: compromís, determinació sense excepcions, objectius innegociables i actuar sempre amb moral de victòria.

Han de quedar enrere les anteriors (i les actuals) polítiques de peix al cove, les polítiques de mínims i les polítiques autonomistes que han abocat Catalunya a la situació actual: una situació colonial que ens està portant a la ruïna econòmica, social, lingüística i cultural.

Aquest cap de setmana la Ràdio de la Independència, la ràdio de la victòria de Catalunya Acció, ha emès, en període de proves, el pensament i l'actitud necessaris per encarrilar definitivament el futur del país, el qual passa inevitablement per iniciar un procés d'independència que ens separi per sempre més d'aquesta sangonera que és Espanya.

Perquè el nostre nord no és pidolar lleis ni demanar drets: el nord de Catalunya Acció és excercir el trencament definitiu amb Espanya i amb França.

Discurs d'obertura de la conferència de Catalunya Acció a Figueres

2009-02-13T16:59:00.007+01:00

Molt bona tarda a tothom, senyores i senyors,

En nom de Catalunya Acció em complau donar-los la més sincera benvinguda a aquest acte, a aquesta conferència que jo, com a membre de Catalunya Acció de l’Alt Empordà, tinc l’honor de presentar-los.

M’agradaria obrir l’acte d’avui plantejant-los el següent: s’han preguntat mai per què avui, al 2009, Catalunya encara no és un estat independent?

A hores d’ara, a ningú se li escapa que el país està travessant una situació difícil, molt difícil. Jo m’estimo més –per descriure amb exactitud la situació actual- parlar d’emergència nacional. Aquesta, aquesta és exactament la definició del moment en què es troba avui Catalunya: emergència nacional.

Interioritzem ràpid aquest concepte, perquè totes les accions que iniciem des d’ara mateix aniran condicionades al fet que haguem comprès o no la magnitud de la situació que tenim al davant.

El balanç dels últims trenta anys no pot ser més desolador. Hem posat al capdavant del país una gent més capficada a resoldre l’encaix de Catalunya a Espanya i França, quan el que calia era resoldre l’encaix de Catalunya a Europa i al món. El resultat d’aquest camí totalment equivocat en els últims trenta anys (inclosos els actuals) vostès el coneixen perfectament: una espoliació fiscal que ningú ha aturat; una substitució lingüística totalment fora de control; ferrocarrils, aeroports, xarxa elèctrica, col·lapse del sistema sanitari, ofec permanent a les nostres empreses, una cultura catalana que ha de malviure en la indigència més absoluta al seu propi país, etc. Bé, aquesta és l’herència que ens deixen els dirigents que han portat aquest país en els últims trenta anys: una situació d’autèntic tracte colonial.

Té raó el senyor Josep Castany, director general de Catalunya Acció, quan ens recorda que el país ens falla per dalt. Oi que se n’adonen ara per què avui, al 2009, Catalunya encara no és un estat independent?

Sabem, doncs, el diagnòstic de la situació. Sabem que la situació d’emergència nacional en què ens trobem ens exigeix la responsabilitat de no tornar a apostar per camins equivocats que poden portar definitivament Catalunya a un punt de no retorn. I és precisament per tot això, que l’acte que Catalunya Acció avui els presenta aquí a Figueres, exposa, clar i català, quina ha de ser l’actitud i l’estratègia que hem d’iniciar per trencar per sempre més amb Espanya i França.

Albert Ubach

Figueres, 12 de febrer del 2009

Conferència a Figueres: És l'hora de la Independència.

2009-02-08T01:03:00.014+01:00

ÉS L'HORA DE LA INDEPENDÈNCIA
(cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

12 de febrer 2009, a les 19.30h.
Casino Menestral Figuerenc

Intervencions a càrrec de:
Sr. Joan Fonollosa, ex-conseller nacional de CDC.
"Un nou paradigma polític per a Catalunya".

Sr. Santiago Espot, president executiu de Catalunya Acció.
"Ara tenim una oportunitat històrica".

Presentarà l'acte:
Sr. Albert Ubach, membre de Catalunya Acció de l'Alt Empordà.

No és independentisme: és independència!

2009-01-21T19:44:00.012+01:00

En un país com el nostre, on se’ns ha bombardejat durant trenta anys seguits amb eufemismes i on la perversió de la paraula ha esdevingut norma, convé posar les coses al seu lloc.

Immersos en un context internacional tocat per una crisi de magnituds esgarrifoses, la Catalunya arrossegada dins l’estat espanyol s’enfronta a un panorama que és, com a mínim, desolador.

I és que enguany es preveu que la xifra d’aturats a l’estat espanyol fregarà el llindar del 20% de la població activa. Només al nostre país, en un sol mes s’ha passat de tenir 400 aturats a 800 cada dia. La pèrdua de competitivitat s’afegeix a la ja malmesa xarxa d’infraestructures, més pròpia d’una república bananera que la correspondria a un país avançat d’Europa. És el que té no haver marxat d’aquest estat espanyol que l’únic llenguatge que coneix és el (mal)tracte colonial sistemàtic.

Una situació que el nostre país acusa encara més per culpa de la profunda crisi directiva que patim. Una crisi de dirigents que després de trenta anys no han estat capaços ni tan sols d’assegurar que Catalunya sigui l’única propietària de la seva butxaca i d’evitar que els nostres diners estiguin sempre en mans de tercers. L’ètica política –aquesta qualitat tan mancada i que cal recuperar- ens obliga a convenir que tenim el país en mans d’una gent que amb prou feines serien capaços de presidir una escala de veïns, amb tot el respecte que mereix aquest darrer col·lectiu.

Després de trenta anys d’invertir milions a fons perdut en campanyes perquè Espanya –sí, aquest país que s’emporta cada any més de 19.000 milions d’euros- deixés de titllar-nos de garrepes a tots plegats;

Després de trenta anys aguantant insults constantment davant la passivitat i claudicació d’aquesta classe política catalana ;

Després de trenta anys repetint-nos contínuament que « ara no toca » o que « no estem preparats per tornar a ser un estat independent », o fins i tot buscant d’una manera malaltissa allò que anomenaven “resoldre l’encaix de Catalunya dins d’Espanya”, talment com si tots plegats fossin continuadors de Felip Vè;

Després de trenta anys de suportar uns dirigents amb vocació de pidolaires dels nostres propis diners i a sobre venent-nos com a èxit el fet d’esgarrapar quatre monedes del saqueig que mai no han evitat;

Després de trenta anys veient com la llengua pròpia del país pateix un acorralament acarnissat, camuflat rere presumptes campanyes de normalització totalment enganyoses perquè és impossible normalitzar la llengua sense primer ser un país normal;

Després de trenta anys venent-nos cortines de fum amb eufemismes totalment buits com sobiranisme, cases grans del catalanisme, autogovern, pluges fines i patriotismes socials, que només han servit per distreure’ns i evitar com fos un procés de trencament real amb Espanya i França;

Després de trenta anys jugant a ser un país normal però alhora sense voler deixar l’actual estatus de província espanyola que ens precipita a l’abisme econòmic i social…

…nosaltres diem prou.

S’ha acabat el bròquil.
Prou de jugar a fet i amagar amb Espanya i amb França.
Prou de pervertir Catalunya.

Catalunya es troba en un punt de no retorn: o ens independitzem aviat, o simplement ens arruïnem. L’afirmació, amb tot el que hem exposat, no deixa pas a ambigüitats. Avui, vistos els precedents i el llegat que ens han deixat aquests venedors de fum que encara aspiren a distreure’ns amb els seus eufemismes, podem afirmar categòricament que qui no treballa per la recuperació de la independència de Catalunya hi treballa en contra, per molt que disfressi el seu discurs amb les retòriques de sempre.

N’hi ha que encara aspiren a una Catalunya permanentment encadenada a l’estat espanyol i francès. N’hi ha que encara aspiren a ser pidolaires dels nostres propis diners i dels nostres drets nacionals i col·lectius. Són els mateixos que durant trenta anys han viscut dels rèdits que els ha proporcionat allargar una situació que, apostar-hi novament, suposaria provocar el major suïcidi col·lectiu de la història.

Diguem, doncs, les coses pel seu nom, clar i català :

No és finançament: és espoliació fiscal.
No és autogovern: és colònia espanyola i francesa.
No és convivència ni consens: és maltractament continuat.
No és Estatut: és una vulgar “ley orgánica”.
No és país: és una simple comunitat autònoma.
No és president de Catalunya: és un gris virrei.
No és normalització lingüística: és supervivència i és substitució lingüística.
No és autogovern, ni sobiranisme, ni catalanisme: és autonomisme.

Catalunya Acció no és la Casa Gran del Catalanisme ni és la Catalunya social de pluja fina: és, clar i català, activar la Casa Gran de la Independència.

L’hora del catalanisme i de l’independentisme s’ha acabat: ara és l’hora de la independència!

Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà

Sense un estat propi no hi pot haver bon finançament

2008-12-14T20:16:00.036+01:00

Immersos en una recessió d’abast mundial que està frenant l’economia arreu del planeta, els catalans patim, a més, una sagnia fiscal de tracte colonial que encara ens perjudica més: l’espoli fiscal que Espanya aplica sobre Catalunya i que s’emporta anualment més de 20.000 milions d’euros.

Així, cada any els catalans veiem com Espanya s’emporta de Catalunya xifres milionàries que destina a finançar els seus aeroports, les seves autopistes lliures de peatge, els seus hospitals, la seva xarxa viària, etc. La pregunta, de tan evident que és, espanta i tot: què seria avui Espanya sense robar als altres com un vulgar lladregot de barri? No res.

Ara que els actuals dirigents de Catalunya han disfressat el concepte d’espoliació fiscal amb l’eufemisme de “finançament”, escau assenyalar el seu silenci com a responsable directe de la seva complicitat en perpetuar aquesta situació de robatori continuat sobre Catalunya.

Sense un estat propi no hi pot haver bon finançament. Fer-nos creure que tractar i negociar amb lladres i a sobre pretendre quedar com a innocent és, ras i curt, un insult a la intel·ligència.

Assolir novament l’estat propi no és només una qüestió de desig. Serà, sobretot, conseqüència de l’acció i l’energia que hi dediquem. Aquesta és, doncs, la prioritat i el repte primer a què ha d’aspirar avui Catalunya, i no pas continuar navegant per cortines de fum que l’únic que fan és perpetuar la deriva nacional i econòmica de la nació.

En un país bombardejat constantment per eufemismes com “catalanisme social” o “casa gran del catalanisme”, que no han fet sinó dissoldre el llenguatge i autocensurar la claredat de pensament que tan necessitem, s’ha acabat de voler-nos fer perdre més el temps. Senyors eufemistes, continuïn tractant i negociant amb la república bananera d’Espanya, que als catalans l’única casa gran que ens interessa és la que hem activat des de Catalunya Acció i l’única que pot garantir el progrés real de tots els catalans parlin com parlin, pensin com pensin i vinguin d’on vinguin: la Casa Gran de la Independència!

La paraula por no existeix per Catalunya Acció

2008-11-04T21:00:00.004+01:00

Voldria parlar-vos de la por; i més concretament, de la por dels catalans. Algú es preguntarà: però els catalans, tenen por? Doncs bé, en certa mesura, sí.

Sovint observem com hi ha tantes persones que canvien de llengua davant d’un interlocutor que parla la llengua dels colonitzadors espanyols i francesos. Molts es pregunten com es pot defensar la nostra llengua davant d’aquest eixam de desertors lingüístics que poblen el país. La resposta, ben segur, no pot recaure només en una explicació. Tot i això, sí que és necessari recordar que, després de tres segles, els catalans hem estat un poble sotmès contínuament a la tirania de la por.

Tant ha estat així, que el que recollim avui és el fruit d’una persecució constant que encara patim com a poble, com a llengua i com a individus amb caràcter i personalitat diferenciada.

La por és el resultat d’una estratègia que no té res d’innocent. Sigui per la força de les armes primer, a fi d’imposar-se sobre un país aliè; sigui amb legislació que obviï la legislació original, la finalitat última és infringir en la població de la colònia l’hàbit de la por, i fer-ho per tal que aquesta població l’adquireixi i l’interioritzi fins al punt de creue’l un comportament absolutament normal i inconscient. La por sí que pot ser inconscient, però la por mai no pot ser normal.

De fet, però, com voldríem que no tingués por un poble que ha estat sotmès a guerres, assassinats, persecucions, càstigs i escarnis públics, saquejos i il·legalitats constants durant tres segles de manera persistent i continuada? Pocs pobles han patit una persecució tan ferotge pel simple crim de ser un poble amb personalitat pròpia. A la Mediterrània, per exemple, podem trobar un cas similiar amb la persecució a què ha estat sotmès el poble jueu.

Malgrat això, com expliquem que avui el percentatge de catalans que votarien a favor de la independència és més alt que mai? Aparentment, si jutgem per certes actituds que ens parlen d’una por presumptament adquirida, semblaria que també la necessitat d’independitzar-se provocaria un cert recel. I és segurament per això, per la necessitat de posar fi a tot el que ha provocat aquestes pors, que és quan és més es manifesta la urgència de dir prou i plantar el maltractador. Però, qui comença?

La paraula por no existeix per Catalunya Acció. I nosaltres estem a punt.
A punt per iniciar un procés de trencament definitiu amb Espanya i França.
A punt per trencar definitivament amb el maltractador i amb tots aquells que, des de Catalunya, hi col·laboren.
A punt per fer que la independència deixi d’estar orfa políticament i començar el viatge que ens durà a onejar la senyera juntament amb la resta d’estats d’Europa.

A punt per demostrar a Espanya, a França i a tot el món que mai, mai, no es pot destruir un poble vencedor.

Albert Ubach

La independència ha d’entrar al Parlament

2008-10-22T23:42:00.029+02:00

Segons el ministre espanyol d’economia, Pedro Solbes, ara mateix “no és el millor moment per discutir un model per donar més diners a Catalunya”.

Aquesta frase és un retrat de la situació que pateix el nostre país per partida doble.

D’entrada, perquè una frase com aquesta només la pot dir un dels màxims responsables del robatori continu que patim els catalans. Un robatori que arriba a la seva màxima perversió quan disfrassen aquest saqueig (més de 19.000 MEUR/any que són nostres) sota el nom de solidaridad (solidaritat). Per tant, quan el ministre espanyol diu “discutir un model per donar més diners a Catalunya” en realitat el que hauria de dir és “deixar de robar a Catalunya”.

D’altra banda, aquesta frase deixa en evidència la classe política que actualment tenim al Parlament. I la deixa en evidència per la seva actitud de consentiment i de silenci davant d’aquesta espoliació sagnant que està conduint el país a la seva ruïna. Quan un ministre espanyol arriba al punt de dir una frase com aquesta i que això no provoqui una reacció immediata i contundent per part dels nostres actuals representants, el missatge que perceb la ciutadania és la impunitat amb què s’ha permès aquest robatori permanent a les butxaques dels catalans gràcies a la passivitat dels qui se suposava que havien de tallar de soca-rel aquesta dramàtica situació.

Com bé ens recordava el president executiu de Catalunya Acció, Santiago Espot, en la conferència esdevinguda a la Universitat Catalana d’Estiu, al final en aquest país s’ha arribat a un punt en què necessitem recuperar la independència simplement perquè la gent pugui arribar a final de mes. Cap mentalitat sensata i amb dos dits de front no pot acceptar que el propietari de la seva butxaca sigui un tercer. I encara menys, cap mentalitat sensata i amb dos dits de front no pot acceptar que, davant les ocasions d’aturar aquesta injerència en l’economia dels catalans, hi hagi qui s’ho mira sense aturar-ho radicalment i sense condicions.

La crisi, per als catalans, és doble: d’una banda per la pròpia crisi d’àmbit mundial; però, sobretot, per culpa del saqueig continuat que pateix per part d’Espanya. Una situació, la de l'espoliació fiscal, que és un càs únic a Europa d’escandalós com és.

Després de trenta anys de pujolisme unionista i d’un tripartit sense nord ni rumb; després de trenta anys sense tenir al capdavant del país dirigents amb voluntat d’aturar en sec aquesta sagnia econòmica que ens està abocant a la ruïna econòmica més important dels últims segles, es fa imprescindible que iniciem una nova estratègia independentista que entri al Parlament per tal d’aplicar, en coordinació amb la societat civil, un full de ruta que tindrà el seu punt culminant en el trencament efectiu amb Espanya i França.

L’actual situació d’emergència nacional que estem patint i el sentit comú ens marquen l’únic camí que, un cop desemmascarada la follia unionista que ens ha encaixat en aquest cul de sac, cal seguir per sortir-nos-en: la recuperació d’un Estat Català on siguem amos dels nostres propis impostos, sense intermediaris pel mig, i situar-nos novament al capdavant de la Unió Europea.

Només amb la convicció d’aportar la regeneració política que Catalunya reclama, només amb la coordinació de tots els sectors socials que aposten pel futur d’aquest país i, sobretot, amb la moral de victòria que encomana l’equip humà de Catalunya Acció, sabem que tenim la independència a l’abast de la mà i l’oportunitat històrica de tornar a ocupar el nostre lloc dins d’Europa. Hi renunciaràs?

Albert Ubach

És hora que canviïn les tornes

2008-10-15T23:20:00.023+02:00

Durant anys, declarar-se independentista en aquest país era si fa no fa com si una persona del segle XIX digués públicament que era tuberculós. El concepte en sí mateix, només d’esmentar-lo, provocava en l’entorn una reacció que incitava a la quarentena immediata d’aquell que el manifestava obertament.

Això ha estat degut, entre d’altres factors, al fet que cada cop que en aquest país algú es posicionava a favor de la necessària independència de la nostra nació calia justificar-ho i argumentar-ho fil per randa. Talment com si ja s’hagués arribat a l’extrem que fins i tot la sensatesa i el sentit comú necessitessin ser argumentats o justificats.

Per això, cada cop que un català racional expressava la seva voluntat de ser un ciutadà lliure en forma d’un nou estat en comunió amb la resta de països d’Europa, només rebia per part dels colonitzadors (i dels seus col·laboracionistes) una allau d’objeccions amb l’única finalitat que la raó hagués de justificar-se i argumentar-se, com si la raó i el sentit comú no fossin prou vàlids per ells mateixos.

Però heus ací que alguna cosa comença a moure’s. Jo sempre he dit que el dia que en aquest país canviïn les tornes, més d’un haurà de començar a córrer a amagar la seva malaltia unionista. I és que ara declarar-se secessionista ja no només no necessita de gaires arguments, sinó que l’evidència del sentit comú, del pragmatisme i de la racionalitat ja comencen a escombrar aquesta follia malaltissa d’aquells qui, malgrat tot encara avui, continuen obstinats a arruinar-nos a tots plegats dins d’aquest vaixell que fa aigües per tot arreu i que es diu Espanya.

De fet, és l’hora que comencem a girar les tornes i els retornem la pregunta al revés. Així, si durant anys ens havien demanat que per què calia que Catalunya tornés a ser un estat independent, ara cal que s’atreveixin a justificar, si poden: per quina raó, davant del saqueig fiscal i de l’insult constant a què Catalunya està sotmesa, cal que Catalunya continuï formant part d’Espanya? De les respostes que puguin donar-vos no en trobareu cap de racional i d’objectiva: no es pot contradir el sentit comú.

Us animo que comenceu a plantejar-vos les coses canviant-ne les tornes. Els resultats que n’obtindreu us obriran una manera de veure les coses i d’actuar que us proporcionaran la clau per rebatre a aquells que cada cop ho tenen més difícil (i més que ho tindran!) per intentar convèncer-nos que no necessitem trencar amb aquest país de lladres que és Espanya.

Albert Ubach

Ara de l'espoliació fiscal en diuen finançament

2008-10-06T16:32:00.000+02:00

La tergiversació de les paraules és un fenomen que no deixa de sorprendre’m. En aquest país, les paraules s’han arribat a tergiversar i pervertir tant que aquesta situació és digna d’estudi clínic.

La situació ha arribat fins a l’extrem que en aquest país s’ha acabat venerant a aquell polític que és capaç de dir més eufemismes en una sola frase. Per això, paraules totalment absurdes i buides de contingut com autogovern, finançament, sobiranisme, autodeterminació, dèficit fiscal, catalanisme, etc., són l’arma preferida per aquells qui, creient que ho diuen tot, no acaben d’expressar res de concret. Un eixam de paraules estèrils, gens concretes, imprecises, que l’únic que han fet és censurar per mitjà del llenguatge el que hauria de ser expressat amb una claredat absoluta: independència i estat propi.

Ja ho veuen, després de quaranta anys de censura forçosa imposada per aquella meuca parladora que entonava l’ “españoles todos!” amb aquella ridícula veu que no igualaria ni el pitjor dels castrati, resulta que hem deixat el país en mans d’un estol d’embaucadors, d’ambaixadors de l’eufemisme i de mestres de l’autocensura. Amb aquest panorama, hem de convenir que al Parlament de la nació no hi tenim els dirigents dignes que hauria de tenir un gran país com el nostre, sinó tan sols una vulgar colla de xarlatans de taverna!

I ara precisament que es prepara el nou engany nacional del finançament, i ara precisament que l’artilleria dels eufemistes tornarà a disparar per vendre’ns com a èxit el que només és una continuació de l’espoliació fiscal, es fa més necessari que mai plantejar-se que l’independentisme ha d’entrar al Parlament i començar a escombrar la mala fe de tots aquells que estan perpetuant la ruïna econòmica del nostre país.

Perquè al final resultarà cert allò que diuen que qui no et parla clar, o bé és que no té res a dir o potser és que té molt a amagar.

Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà

El procés de trencament amb Espanya ha començat

2008-09-07T19:48:00.006+02:00

Aquest és l'anunci que avui diumenge 7 de setembre de 2008 Catalunya Acció ha publicat al diari Avui.

Aquest anunci reflecteix el nou esperit que des de Catalunya Acció estem impulsant arreu de la nació.

L'esperit d'aquells catalans que no pensem demanar permís a ningú per fer que el nostre país torni a ser un estat independent a Europa.

L'esperit d'aquells catalans que ja no reclamem uns drets que sempre hem tingut: els catalans exercirem els notres drets i ho farem lliurement i amb el cap ben alt.

L'esperit de tots aquells catalans que cada cop més s'adonen que és hora d'iniciar el trencament amb Espanya i actuar pel nostre propi compte. El proper 11 de setembre, Dia de la Resistència, honorem els qui van morir defensant la nostra gloriosa nació i fem saber al món que la Nació Catalana és a punt per entrar a Europa per la porta gran.

Sicilunya

2008-09-03T16:41:00.000+02:00

Qualsevol semblança dels actors que intervindran en el següent escrit no és pura coincidència:

Vint-i-tres anys tenint un president amb l’obsessió malaltissa de voler-nos encaixats dins d’un altre país.

Quatre anys amb un president, àlies el salvaespanyes, obstinat a reformar el país veí.

Socis de govern o la comèdia dels horrors amb vots en blanc, vots nuls, sís crítics, abstencions, i tot plegat amanit amb un no com a traca final forçada i a corre-cuita.

Caps d’oposició fent manetes d’amagat amb el país veí per carregar-se tot el que el que un Parlament ha aprovat.

Dos anys amb un president absent o, si hi és, no sap i/o no contesta.

Socis de govern enxampats in fraganti en una romàntica vetllada amb una ministra espanyola en un confortable hotel de Vilanova i la Geltrú rifant-se l’economia de tot un país.

Aquest no és el càsting d’una nova entrega d’El Padrino. Aquests personatges són els qui fa trenta anys que tenen el nostre futur a les seves mans.

Atès això; atès el poc nivell ètic, humà i nacional amb què s’ha caracteritzat la política al nostre país, i ateses aquestes formes més pròpies d’una pel·lícula de cinema negre sicilià adoptades en els últims anys, escau convenir que fins que no renovem l’actual classe política i dignifiquem la nació, el nom que més bé resumeix l’actual desori a on ens han abocat no pot ser cap altre que el que millor defineix allò amb què han convertit el país: Sicilunya.

Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà

Catalunya Acció a la Universitat Catalana d'Estiu

2008-08-14T23:30:00.000+02:00

UNIVERSITAT CATALANA D’ESTIU

Presentarà l’acte la sra. Daniela Grau
Consellera de Catalunya Acció a la Catalunya del Nord

"COM ENCARAR LA INDEPENDÈNCIA"

Conferència a càrrec del sr. Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Dilluns, 18 d’agost del 2008, a les 17.30h
Prada de Conflent

Els dilemes dels estrets de pit

2008-08-12T10:05:00.000+02:00

Els països que pateixen una situació colonial sovint viuen situacions que ratllen els límits del que hauria de ser una bona salut psicològica. En una situació colonial com la nostra, deixar el país a mans d’uns polítics que no passen de ser uns estrets de pit quan el que caldria són dirigents de caràcter és, com a mínim, temerari. I és que veient l’actual reacció del Parlament de Catalunya davant del saqueig espanyol, algú sensat encara s’estranya que ens hagin dut on som ara?

Per començar, han passat trenta anys abans que l’estat espanyol es dignés a fer públiques les balances fiscals. I les publiquen, a sobre, amb la fatxenderia de reduir les xifres d’aquest saqueig calculat que apliquen sobre aquest territori que amb gest sorneguer anomenen com a “los judíos de la Península”. Ben mirat, però, quin lladre professional gosaria reconèixer en públic la magnitud del seu propi delicte i pretendre restar-ne indemne?

Sigui com sigui, i davant d’unes xifres que igualment provocarien una fractura diplomàtica severa en qualsevol país europeu, aquí, a Catalunya, no fan trontollar cap període vacacional de la nostra classe política ni provoquen cap conflicte diplomàtic rellevant més enllà de quatre exabruptes que, entre nosaltres, formen part del joc.

Un cop arribat el moment de revisar el finançament –la pirateria, de fet-, arriba també el moment en què la nostra caduca classe política surt a la palestra fent el posat del milhomes que intenta impressionar l’atracador que l’ha robat durant trenta anys gràcies a la seva complicitat.

I ja tenim el conseller Castells traient pit i liderant una pretesa unitat política. Una pretesa unitat política protagonitzada precisament pels mateixos partits que durant trenta anys han silenciat, ben units també, el saqueig permanent que patia Catalunya. Quan la política es confón amb el cinisme, el resultat és la dramàtica situació econòmica a la qual ens han abocat.

Ara tot són presses perquè el cabdill d’aquest exèrcit de sangoneres que és Espanya comparegui a Madrid a donar unes suposades explicacions que ajudin a calmar els nostres polítics. Doncs bé, pel bé de Catalunya són vostès els qui han de comparèixer davant de tot el poble de Catalunya a donar explicacions de per què ens condemnen a conviure forçosament amb el país que està hipotecant el futur dels nostres fills!

Vostès són els qui han de comparèixer davant de Catalunya i respondre pels trenta anys sense haver trencat definitivament amb Espanya.

Vostès són els qui han de comparèixer davant de Catalunya i donar la cara per explicar per què, durant trenta anys, han permès que arribéssim a l’actual situació d’emergència nacional. Una broma, la seva, sí, la de no haver volgut trencar definitivament amb l’estat espanyol, que ens costa als catalans més de 20.000 milions d’euros anuals de saqueig.

I senyors, qualsevol persona amb dos dits de front convindrà amb mi que les bromes de mal gust ja han durat massa.

Catalunya no mereix uns polítics a qui ni se’ls cau la cara de vergonya quan han de pagar una hipoteca per construir una obra pública com la línia 9 del metro de Barcelona.

Catalunya no mereix una classe política que ha permès un col·lapse econòmic perpetrat durant tres dècades.

Catalunya no mereix un Parlament de fira que juga al poli bo i al poli dolent amb els seus companys de Madrid. És que algun català il·lús encara creia que els mateixos partits que han silenciat aquest saqueig serien els mateixos que farien esmenar-lo? Siguem seriosos, que estem parlant de Catalunya.

Els estrets de pit no volen trencar amb Espanya, sinó pactar-hi trenta anys més.
Els estrets de pit no tallen amb els saquejadors, hi negocien.
Els estrets de pit no projecten Catalunya a Europa, la redueixen a Madrid.
Trenta anys saquejats i ja ho veuen, al Parlament només hi hem tingut una colla d’estrets de pit!

Com veiem, aquests dies a Catalunya encara hi queden estrets de pit a qui els plau de fer-se el milhomes tot i que ja no tenen arguments sòlids i raonats per no defensar l’urgent i necessari trencament amb Espanya. Però hi ha molts més homes i dones amb caràcter i amb sentit polític que estan disposats a escriure la pàgina més gloriosa de la història d’aquest país. Homes i dones sense l’actitud d’esclau pròpia dels estrets de pit. Homes i dones que pensen, parlen i actuen amb visió d’Estat. Homes i dones disposats a encarar-se amb saquejadors, trilers, pispes i col·laboracionistes varis. Homes i dones que no permetran –no permetrem- que ningú torni a hipotecar Catalunya durant trenta anys més.

La Catalunya de la contemplació i de parar la galta s’ha acabat. És hora que fem passar Catalunya a l’acció. L’hora de redreçar el futur i la prosperitat d’aquest país. L’hora de posar fi a tants anys d’espoliació, d’insults, d’agressions i d’infàmies. L’hora de retornar-li a aquest país el prestigi, el nivell i el caràcter que li és propi. Perquè Catalunya no necessita que cap país decideixi per ella ni li faci d’intermediari.

Però per tornar a dibuixar Catalunya com a nou estat europeu només hi ha una condició, que és la que ens defineix als homes i dones que formem part de Catalunya Acció: determinació, sentit polític d’Estat, seguretat en nosaltres mateixos, convicció i –crec que no cal recordar-ho- no ser ni de bon tros un estret de pit.

Albert Ubach
Catalunya Acció – Alt Empordà

Hipoteca Espanya

2008-07-31T10:03:00.000+02:00

- Hola, bon dia. Miri, venia perquè he vist que aquest mes m’han cobrat erròniament 180 euros.
- Ah no! No és un error. És la seva comissió de la hipoteca Espanya.
- Però si jo no l’he pas demanada!
- No, no cal demanar-la. Li assignem automàticament pel sol fet de ser titulat de la llibreta Catalunya.
- Automàticament? Però, quins avantatges tindré doncs?
- Ui, moltes! Pensi que és el que se’n diu una llibreta solidària! Amb els seus diners es podrà, per exemple, es podrà regalar ordinadors portàtils als titulars de la llibreta Extremadura o peatges als propietaris d’un compte Castella.
- Però si jo en tinc, d’ordinador portàtil! I he de pagar totes les autopistes cada cop que viatjo! I per a mi, què hi haurà?
- Per a mi, per a mi…au! No sigui egoista! Que a vostè no li ve d’aquests 180 euros al mes, home!
- Que no em ve de...però…i doncs ho estem pagant tota la meva familia? La meva dona? Els meus dos fills?
- Sí, sí, és clar, tots els titulars.
- Però això…això són més de 700 euros al mes! És una vergonya!
- Miri, amb franquesa, entre vostè i jo, sí, és un escàndol. Però bé, com que té un contracte de permanència de ‘per vida’ no hi ha res a fer. Les condicions són així!
- Doncs miri, sap què li dic? Que ja n’estic tip i que penso canviar de banc! Au, bon dia, senyor!
- Solbes, Pedro Solbes. Bon dia.

Trilers, pirates i lladregots de barri: aigua!!!

2008-07-30T10:00:00.000+02:00

En els últims trenta anys hem tingut polítics que ens han acostumat més a la xerrameca que a les paraules. Per això no és estrany que en aquest país enraonin i parlin més clar i català certs sectors de la societat en comptes dels dirigents de fira que tenim instal·lats al Parlament de la nació. És una conseqüència més de tenir simples gestors de la colònia en comptes de veritables polítics amb visió d’Estat.

Aquests pseudodirigents no són més que vulgars encantadors de serps disfressats de polític. Perquè, quin polític de quin país seria capaç de deixar-se-les engaltar durant trenta anys i a sobre voler-se fer passar com el més gran negociador de la història? Durant trenta anys s’han dedicat a viatjar a Madrid i tornar dient-nos que havien aconseguit tants o quants milions d’euros, i ens venien aquest suposat èxit com a el fruit de les seves hàbils negociacions. El que no ens dien mai, però, és que només havien pactat una part miserable dels més de 19.000 milions d’euros anuals (xifra que continua creixent) que Espanya saqueja als catalans. Com poden veure, qui tracta amb trilers encara pretén fer passar com a un èxit el fet de no denunciar-los.

Vista la situació actual, l’economista Xavier Sala i Martín, en una entrevista a TVE3 deia sense pèls a la llengua, com ha de ser, el que cap polític d’aquest país no vol dir. I això que l’actual crisi econòmica a Catalunya és doble: d’una banda per la mateixa crisi mundial; però, a més, incrementada doblement per la sagnia fiscal per la pèrdua de més de 19.000 milions d’euros que els catalans treballem i suem, però que s’emporten els espanyols en el seu particular concepte del que és la solidaritat. La solidaritat del triler, és clar.

En l’entrevista, el prestigiós economista afirma que, vista la nul·la voluntat de l’estat espanyol de complir una llei orgànica (l’Estatut) que ells mateixos van aprovar, “en comptes d’enviar negociadors el que haurien d’enviar són els Mossos d’Esquadra per fer complir la llei”. I, tot seguit, afegeix: “en aquest país quan ets un ciutadà estàs obligat a complir la llei, però quan ets al govern te la pots ‘passar pel forro’ amb una excusa tan estrambòtica com el fet que hi ha crisi”. I és per això que apunta: “si jo li digués al govern, com que hi ha crisi aquest any no pagaré els impostos, incomplint la llei, segur que m’enviarien els Mossos d’Esquadra i em posarien a la presó”.

Afegeix l’eminent professor de Columbia que “no entenc per què el govern espanyol es pot permetre el luxe de dir ‘aquest any no compliré les lleis’”.

Pel que fa al sistema de finançament, Sala i Martín afirma: “el sistema actual de finançament no és ser solidari, és una presa de pèl”. Més endavant, es pregunta com és que “el govern espanyol diu que els catalans són solidaris i al mateix temps admet que paguen més del que els toca, però reconeix que ja li està bé que continuï sent així”.

Entre d’altres causes de l’actual crisi econòmica, Sala i Martín no dubta a acusar el govern espanyol de la seva excessiva “dependència del sector de la construcció, que s’hauria d’haver diversificat abans”.

Com poden veure, un economista de prestigi, en Xavier Sala i Martín, traient el pit que cal davant d’aquesta colla de trilers professionals que és el govern espanyol.

Mentrestant, Catalunya observa amb preocupant inquietud la comparsa de pseudodirigents catalans que ens venen com a èxit el fracàs històric de no haver trencat definitivament amb aquest estat de trilers que, ajudat per llur silenci i complicitat, arruïna aquest país a marxes forçades. I ni la penosa situació econòmica dels milions de catalans espoliats anualment no els fa ni plantejar-se la necessària decisió de trencar definitivament amb Espanya i marxar d’una vegada d’aquest cau de pirates d’aigua dolça.És tan triler el qui entabana els vianants a peu de carrer i els saqueja les butxaques com el qui, bo i coneixent el furt que s’està cometent davant dels seus ulls, ho calla, ho silencia i no ho atura de soca-rel. I això és, agradi o no sentir-ho, el que ha passat en aquest país durant trenta anys, i ara en paguem les conseqüències.

I, senyors, entre trilers, pirates, lladregots de barri i els seus fidels apuntadors, potser ja és hora que entre tots plegats ens plantegem seriosament d’alçar la veu i posar cadascú al seu lloc, començant per recordar-los que l’única via capaç de redreçar la prosperitat catalana passa inevitablement per trencar definitivament amb Espanya amb evident urgència.

I per fer-ho, i només per començar, res més oportú que entre tots plegats ens apropem als trilers i els diguem ben fort la paraula màgica que els foragita com conills: aigua!!!

Albert Ubach

Catalunya Acció – Alt Empordà

Recorda, català, que...

2008-07-29T09:58:00.000+02:00

Recorda, català, que...

Un Estat no pot, en realitat, interpretar cap ample sentiment de llibertat política, mentre que al seu interior romanguin nacionalitats sotmeses al seu domini i sobirania.

Cap partit d'un poble sotmès a un estat plurinacional no pot, lògicament, titular-se nacionalista, si no representa una acció insurgent que s'oposi al domini i sobirania d'aquell Estat.

L'Estat pot rendir el màxim de justícia i d'equitat només quan constitueix el poder -legislatiu i moderador- de la sobirania d'un ambient geogràfic homogeni; d'un poble amb unitat històrica, lingüística i psicològica; d'una Pàtria natural definida. En resum: d'una nació.

Per tant, el nacionalisme, en la seva forma integral, és la plasmació de la justícia i de l'equitat. Representa el més ample sentiment de llibertat política en afirmar que cada nació ha de tenir el dret de crear-se el seu estat, sintetitzador dels seus sentiments i dels seus interessos.

No hi ha federalisme sense una hegemonia. No hi pot haver autonomia sense un centralisme estatal. Per això no som autonomistes ni federalistes. Àdhuc, estem en contra d'aquestes fórmules pròpies de l'imperialisme caute. Som nacionalistes en la seva forma incorrumpuda. Volem la llibertat nacional, estatal i econòmica de Catalunya. Volem que els catalans disposin, sense limitacions, dels seus destins com a homes i com a poble. Volem, en concret, la República Catalana lliure, dintre del concert de les nacions civilitzades del món.

Daniel Cardona Civit

Per la Pàtria i la Llibertat (1934)

Balances fiscals: els nostres polítics ens exigeixen unitat...per pidolar?

2008-07-17T09:53:00.000+02:00

La crisi de lideratge polític que afecta Catalunya continua “amb sense aturador”. L’últim numeret ens l’ofereixen els nostres polítics amb la recent notícia de les balances fiscals publicades per l’estat espanyol.

Davant de les xifres totalment esbiaixades donades a conèixer pels mateixos que ens saquegen any rere any i que l’únic que fan és fer-nos creure que encara ens queixem per vici, els nostres polítics apareixen al Parlament demanant-se entre ells de restar units per demanar justícia.

Com es pot demanar justícia a un país de lladres que del robatori en diu solidaritat?

De debò es pensen els nostres polítics que els de Catalunya Acció som tan innocents com per deixar-nos reduir en un estat de lladres com és l’estat espanyol?

El que està quedant palès amb tot aquest afer de les balances és la manca absoluta de voluntat de trencar definitivament amb Espanya. D’arguments, molts, però de declaracions d’intencions de trencar amb aquest país de lladres i d’acabar amb aquesta sagnia fiscal que empobreix Catalunya, cap ni una.

La darrera sessió del Parlament ha estat digna d’una comèdia italiana. Com qui juga a fer-se l’important bo i fent creure que domina la situació, els nostres polítics s’han demanat entre ells de mostrar-se units.

Unitat…per a què?
Unitat per anar a pidolar a qui et roba?
Unitat per demanar clemència al teu propi maltractador?
Unitat per raonar amb qui t’ha demostrat no sap què és el diàleg?
Unitat per anar a Madrid tots junts amb posat de xai camí de l’escorxador?

Senyors, siguem seriosos i actuem amb el sentit polític que Catalunya exigeix als representants del nostre país, si us plau.

A un lladre no se li demana res: se’l jutja i trenques amb ell.
A un maltractador que t’insulta no se li demana clemència: se li planta cara sense complexos, se l’assenyala amb el dit i se’l mira directament als ulls.
A un sord vocacional no se li pot exigir diàleg: necessita que se li parli clar i català.

És lamentable observar com la nostra classe política sempre pensa, parla i actua talment com si fos un esclau que només aspira a presentar-se davant de l’amo a reclamar una mica més de l’amor que es nega a donar-li.
Després de trenta anys així, algun català de bona fe encara pot confiar que aquesta mateixa gent sigui la que algun dia s’atreveixi a tractar d’igual a igual amb Espanya, tal com ha de ser, i no pas amb aquesta actual actitud de víctima davant del botxí?

Diguem-ho clar i diguem el que els nostres polítics no accepten de reconèixer públicament, perquè si ho fessin perdrien el mínim crèdit que encara els pot quedar:

- Si existeix el dèficit fiscal, a part de ser per la vocacional condició de lladres de l’estat espanyol, és perquè durant trenta anys els polítics catalans ho han consentit.

- Si després de la restauració borbònica, mai no hem tingut concert econòmic és perquè els polítics catalans no han estat (volgudament) capaços de lligar-lo quan convenia fer-ho.

- Si després de trenta anys en aquest país paguem peatges a les autopistes és només perquè els polítics catalans així ho han permès.

- Si en ple segle XXI la nostra nació encara no ha tingut un veritable TGV que articuli el nostre territori i el connecti amb la resta d’Europa, només és perquè durant trenta llarguíssims anys els polítics catalans s’han estimat més assegurar-se que hi hagués un AVE Madrid-Sevilla a canvi de mantenir les seves poltrones uns anys més.

- Si en ple segle XXI una capital d’estat, Barcelona, es queda sense llum en plena temporada turística, el seu aeroport, els seus trens i les seves infraestructures són pitjors que les de qualsevol república bananera és, ras i curt, perquè durant trenta anys els nostres polítics ens havien fet creure que això era el país de les meravelles mentre ells callaven la magnitud del robatori continu al qual han sotmès la nació catalana.

- I, finalment, si avui, en ple segle XXI, després de trenta anys de la mort del genocida Franco, i després de la restauració del seu successor nomenat a dit, el monarca Juan Carlos I, avui Catalunya encara és una simple colònia espanyola, és perquè els nostres polítics no han passat de comportar-se com a vulgars pidolaires quan el que necessitava el país és dirigents de caràcter per recobrar el sentit polític i el caràcter vencedor amb què cal sortir quan hom aspira a fer-se respectar.

La regeneració de Catalunya només començarà quan entenguem que cal jubilar aquesta classe política que ha actuat com a col·laboracionista de l’estat espanyol, i que ha dut Catalunya a una regressió econòmica i política sense precedents en els trenta anys en què hem estat a les seves mans.

L’espectacle que ens tornen a oferir ara els polítics catalans representa tornar a enganyar els catalans de bona fe i fer-nos actuar a tots novament com la víctima que demana que el seu maltractador deixi de maltractar-lo. Un cop més, fer-nos perdre el temps a tots plegats, marejar la perdiu i podrir encara més la ja malmesa situació actual.

No necessitem pidolaires. Necessitem homes i dones amb el sentit polític que l’actual urgència nacional exigeix.

No necessitem buròcrates ni grisos gestors de la colònia. Necessitem homes i dones que actuin amb visió d’estat.

Que no s’equivoquin, doncs, amb la gent de Catalunya Acció, perquè a nosaltres no ens prendran el pèl els mateixos que han callat i han consentit durant trenta anys.

Perquè nosaltres sí estem disposats a regenerar aquest país i a fer-ho sense que ens tremoli el pols. I tot, només, amb una finalitat: retornar-li a Catalunya el respecte, el prestigi i el reconeixement en forma del nou estat català que, els agradi o no, pensem tornar a dibuixar al mapa d’aquesta nostra vella i estimada Europa.

Albert Ubach
Catalunya Acció – Alt Empordà

La anormalització lingüística

2008-06-25T09:51:00.000+02:00

Com es pot normalitzar la llengua d’una nació sense estat? La resposta és senzilla: no es pot.

Fa anys que en aquest país van vendre’ns la idea (la moto, més aviat) que era possible viure com un país normal sense ser-ho. Ens van voler fer creure que, malgrat que no fóssim un estat sobirà com qualsevol altre, podíem viure exactament com si ho fóssim. La realitat, però, és que si no ets un estat independent i el teu país no figura en cap mapa del món, simplement no ets res a nivell jurídic. La resta és enganyar la gent.

En aquesta espiral de voler-ho normalitzar tot sense haver entès encara que no hi ha normalitat possible si no som res a escala internacional, és lògic que apareguin actituds que, lluny d’aportar racionalitat, no fan sinó atiar encara més aquest surrealisme, si és que encara es pot atiar més.

Així, hom arriba a considerar “normal” el fet que a la nostra llengua se l’hagi de normalitzar dins d’un marc estatal –l’espanyol i el francès- que resulta que és precisament el qui més s’assegura que mai no n’arribi a ser, de normal. Hom arriba a considerar “normal” que ens diguin que la nostra llengua se salvarà quan els soferts catalans adoptin una actitud d’ONG i es converteixin al voluntarisme lingüístic. Un cop més, carregant el mort (si se’m permet dir-ho així) als ciutadans del carrer, i problema resolt. I això per no parlar ja d’aquella desagradable dentadura amb què ens proposaven donar corda a la llengua, talment com si es tractés d’una joguina vella trobada a la cambra dels mals endreços.

I és que no hi ha res millor que passar la patata calenta als ciutadans quan del que es tracta és de fer-los creure que la qüestió de la llengua no depèn de tenir un estat propi, sinó simplement d’ells i prou. Un cop més, doncs, es tracta de fer-nos viure en una falsa normalitat precisament per no afrontar que, sense un estat propi, de normalitat, res.

Si en aquest país totes les energies a favor del català es concentressin a projectar un full de ruta cap a la recuperació del nostre estat propi, de ben segur que ara ja hi seríem ben a prop. I doncs, és que algú creia que podíem normalitzar la nostra llengua nacional sense ser abans un país normal al mapa del món?

Després de trenta anys empassant-nos aquesta suposada normalització lingüística, que és indestriable de la normalització política, la realitat és la que és. La realitat d’una llengua que sempre se l’ha de normalitzar permanentment sense que ningú ens digui quan ja no caldrà fer-ho.

I, senyors, la realitat és ben simple: o apostem per recuperar un estat independent o oblidem-nos de jugar a ser normals i perdre el temps.

Albert Ubach

Catalunya Acció - Alt Empordà

Balanç de la campanya contra els insults d'Air Berlin i els seus col·laboradors

2008-06-17T23:02:00.000+02:00

Catalunya Acció vol felicitar tots els catalans que han participat en aquesta campanya des dels diferents territoris de la nostra nació per la intensitat i contundència de la resposta.

Com a resposta als insults i menyspreus rebuts per part del Director General d'Air Berlín s'han enviat 34.191 emails a cadascun dels 10 responsables de la companyia, des del dilluns dia 9/juny/2008 fins al divendres 13/juny/2008, la qual cosa fa un total de 341.910 emails tramesos a Air Berlín.

Com a resposta al partit dels Ciudadanos per pretendre defensar l'actitud d'Air Berlín al Parlament del Principat de Catalunya s'han enviat 22.217 emails a 5 adreces del partit (una d'elles al Grup Mixt del Parlament), des del dimecres dia 11/juny/2008 fins al divendres 13/juny/2008, la qual cosa fa un total de 111.385 emails tramesos al partit dels Ciudadanos.

17 de juny de 2008

Llengua i Estat, sempre amb moral de victòria

2008-06-12T22:59:00.000+02:00

Catalunya Acció presenta el divendres 13 de juny, a les 8 del vespre, a Borredà, la conferència que amb el títol LLENGUA i ESTAT, us ofereix el programa d'acció necessari per afrontar amb èxit aquestes dues qüestions indestriables.

La conferència anirà a càrrec dels ponents:

Sra. Maria Torrents, consellera de Catalunya Acció.

Sr. Santiago Espot, president executiu de Catalunya Acció.

12 de juny de 2998

Contra l'ofensiva, contundència catalana!

2008-06-11T22:53:00.000+02:00

REACTIVADA LA CAMPANYA DE CATALUNYA ACCIÓ COM A RESPOSTA AL DIRECTOR D'AIR BERLIN PEL SEU MENYSPREU A LA NACIÓ CATALANA!

Catalunya, quan deixa de comportar-se com un esclau i passa a l'Acció, esdevé imparable.

Catalans!, si us pensàveu que en aquest país tothom amagava el cap sota l'ala,si crèieu que en aquest país ja ningú no tornaria a dignificar la nostra catalanitat,si mai heu pensat que ningú ens defensava d'aquells que volen reduir-nos a una simple colònia......sapigueu que la gent de Catalunya Acció estem aquí per anunciar-vos que ha arribat l'hora de plantar cara i tornar-li a Catalunya el coratge que necessita.

La Catalunya emergent és aquella Catalunya que no s'arronsa, que no demana perdó per existir, que està orgullosa de sí mateixa.

La Catalunya imparable que està naixent serà imparable perquè creiem en nosaltres mateixos.

Que sàpiguen des d'ara tots aquells que col·laboren amb els qui volen reduir-nos que la nova Catalunya que s'està dibuixant és la Catalunya de la confiança en nosaltres mateixos, la del coratge, la dels catalans lliures i la de tots aquells que ja no estem disposats a apostar per cap altre projecte perdedor que no sigui la del nou Estat Català que no podran evitar.

Passa a l'Acció i activa't per Catalunya!

Accedeix immediatament a la pàgina principal de Catalunya Acció i demostra'ls de quin peu calcem els catalans amb tot aquell que s'atreveixi a trepitjar-nos!

11 de juny de 2008

Més de 160.000 emails bombardejant les bases del racisme anticatalà

2008-06-11T22:49:00.000+02:00

La gent de Catalunya Acció ho tenim clar: allà on els dirigents del nostre país callen i consenteixen, el poble de Catalunya sempre ens trobarà a nosaltres passant a l'acció.

Insultar Catalunya mai no ha de sortir de franc. I així és com la campanya que Catalunya Acció ha engegat contra les infàmies que Air Berlín s'ha atrevit a abocar sobre els catalans, és un èxit que demostra que, com deia, insultar els catalans ja mai més no sortirà de franc a ningú.

Un cop més, la resposta dels catalans ha estat exemplar, demostrant que ningú té dret a qüestionar i impedir la nostra existència.

I mentre aquí hi ha mitjans de comunicació agenollats al servei de l'estat veí, la premsa internacional es posiciona favorablement per una qüestió, la nostra, que amb la independència canviarà el curs d'Europa.

Enllaç directe a la campanya: http://catalunyaaccio.org

Foto: MALLORCA ÉS NOSTRA, NO DEL REICH!

11 de juny de 2008

Catalunya Acció ja va avisar: aquests no són els polítics de la independència

2008-06-09T22:44:00.000+02:00

Tot el que des de Catalunya Acció fa temps que venim dient s’està complint. L’últim triomf de l’ambaixador del socialisme espanyol, Joan Puigcercós, dins d’Esquerra Socialista de Catalunya, ha deixat amb cara de badoc a més d’un català de bona fe.

El fet, però, és que aquesta guerra despiatada per fer-se amb el timó del que un dia va ser ERC ha estat de les bones. Un rosari de candidatures amb una única odre: dividir i afeblir qualsevol vot partidari d’un front nacional dins d’ERC. Una jugada que, certament, ha donat els seus fruits i que ha aconseguit perpetuar al capdavant d’ERC als mateixos que van fer-li perdre 350.000 vots en les darreres eleccions espanyoles.

Per a nosaltres, però, i més concretament per qui els escriu, aquest resultat no representa cap novetat que no preveiéssim. Només obervant la manera d’actuar dels dirigents polítics catalans en els últims trenta anys n’hi ha prou per tenir molt après de quin peu calça cadascú. Les darreres primàries a ESC no han fet sinó constatar novament tot el que fa temps que des de Catalunya Acció diem al poble de Catalunya: aquests no han estat mai els qui faran recuperar la independència de la nació.

Un cop més, i tal com hem dit sempre, queda en evidència la realitat d’una classe política completament allunyada d’una població que reclama una fermesa nacional que cap partit, ni CiU ni ESC, està disposada a oferir-los.

Un cop més, i tal com hem dit sempre, es constata la fi imminent d’un període capitanejat per una classe dirigent que, a la vista està, ha girat l’esquena a la veu d’un poble. La veu d’un poble que, malgrat ells, no es cansarà mai d’exercir els seus drets sense haver de demanar permís a cap amo.

I tot això, és clar, tenint clara la premissa que ens mou: deixar de banda l’actual inoperància política i fer que Catalunya passi a l’acció.

Albert Ubach

Catalunya Acció – Alt Empordà

9 de juny de 2008

Conferència de Catalunya Acció: Estat, prosperitat i benestar.

2008-06-02T22:40:00.000+02:00

CATALUNYA ACCIÓ us convida a l’acte"Estat, prosperitat i benestar"Barcelona, dimecres 4 de juny del 2008 a les 19.30h.

Presentarà l'acte Sr. Miquel Esteba. Economista. Empresari i ex-alcalde de Figueres.

Sr. Josep Castany. Conferència: "La mentida del nou finançament”(El que no expliquen els nostres representants polítics)Director General de Catalunya Acció. Tècnic comercial.

Sr. Oleguer Brustenga. Conferència: "L’empresa catalana: l’eina per a conquerir el món"Conseller de Catalunya Acció. Llicenciat en Administració i Direcció d'empreses. Gerent de banca d'empresa.

Sr. Àngel Làzaro. Conferència: "Innovació i emprenedors: la llavor de la prosperitat”Membre de Catalunya Acció. Llicenciat en Farmàcia. Enginyer Tècnic Industrial Químic i MBA per ESADE. Empresari i emprenedor en el món de les noves tecnologies i la biotecnologia.

Sr. Santiago Espot. Conferència: "L'aptitud econòmica dels catalans en el segle XXI”. President Executiu de Catalunya Acció. Director Internacional de Vendes i escriptor.

Lloc: Sala d’actes del Centre Cívic Fort PiencC/ Ribes, 14 - Barcelona

Catalunya Acció, 2 de juny de 2008

La balcanització de França, i embolica que fa fort!

2008-05-24T22:37:00.000+02:00

El quin és un dels països més genocides d’Europa, França, està vivint darrerament debats que s’atreveixen a qüestionar fonaments fins ara sagrats d’aquest país d’inquisidors.

Els últims episodis viscuts a l’Assemblea Nacional, on el diputat Mach s’atreví a pronunciar per primer cop a la història uns mots en la llengua nacional de Catalunya, o també la recent proposta de l’UMP de reformar la Carta Magna francesa a fi de poder-hi incloure un reconeixement a les altres llengües que es parlen al país de la gallina, suposen l’aparició d’un debat que, interessadament i amb absoluta premeditació, s’ha esquivat tant com s’ha pogut per part de l’aparell genocida francès.

L’informatiu que France Info ha emès aquesta tarda és el millor retrat de la psicologia del colonitzador, del genocida i de l’exterminador de nacions. L’emissió, en la qual s’ha informat dels esdeviments esmentats més amunt, ha donat també veu a l’opinió que els oients que, via internet, han expressat sobre la possibilitat de reformar la constitució del país de les gallines per a reconèixer-hi allò que ells titllen mofèticament de “llengües regionals”.

D’opinions, com a tot arreu, n’hi ha hagut per a tots els gustos. Hi ha, però, un denominador comú que no s’escapa ni en la mentalitat genocida francesa ni l’espanyola. Aquest denominador comú és el tret fonamental que defineix els pobles colonitzadors, l’ànima dels qui justifiquen un genocidi tant –o més- gran com ho va ser el nazisme per amagar la catedral de farses i mentides amb què han forjat la seva artificial història. I és que el colonitzador és, en essència, un genocida nat i, com a tal, a més, se ne n’orgulleix.

Enmig de correus electrònics que molts oients han fet arribar encoratjant la iniciativa (correus que, sigui dit, provenients bàsicament de bretons, catalans, bascos, occitans i corsos), no han faltat aquells missatges tant típics de poc originals que són. I, entre aquests, finalment, el missatge que més bé defineix la perversió moral del colonitzador: “si finalment es reforma la constitució per reconèixer les llengües regionals, això obrirà les portes a la balcanització de França”. I embolica que fa fort!

Normalment, el colonitzador està tan capficat en assegurar-se al mil·límetre la seva tasca genocida, que oblida la seva pròpia natura: haver renunciat a l’ètica humana per esdevenir una màquina de llaurar el cel amb sang al·liena.

I és que, si només per intentar reconèixer que al país de les gallines també s’hi parlen altres llengües a part de la seva ja tremolen per una suposada balcanització de França, hem de convenir que en el fons saben que actuen com si fossin la gran Sèrbia? Evidentment, sí.

Els diputats i dirigents polítics rossellonesos i nord catalans farien bé de no caure al parany de refiar-se gaire aviat de les fosques intencions dels polítics parisencs francesos. Perquè una cosa és donar un reconeixement a les mal dites llengües regionals, i una altra és donar-los plena oficialitat. I aquesta darrera cosa, que és la que posaria al català a un nivell de plena igualtat respecte del francès a la Catalunya Nord, és el que encara esperem asseguts.

Que no es deixin enganyar, doncs, els nostres polítics, ni es deixin enlluernar per quatre focs d’encenalls, per quatre paraules boniques al més pur estil ZP ni per quatre rètols en bilingüe a Perpinyà i para de comptar.

No perdin el temps com han fet els polítics sud-catalans durant trenta anys intentant reformar Espanya. Vist el temps i les energies perdudes al sud, seria lamentable observar ara com els polítics nord-catalans cauen al parany de voler-se erigir com a reformadors de França, l’imperi d’uns gallines que a la mínima ja es creuen balcanitzats! Perquè, entre tots plegats, i després de tres-cents anys, encara no han après a desconfiar de la natura perversa amb què actuen aquests dos països?

Senyors, si bé és cert que de mica en mica s’omple la pica i que no hi ha d’haver cap dia –cap ni un- en què no s’hagi de treballar pel que sigui, encara que ens sembli poc, crec que ja és hora que entre tots plegats pensem a dibuixar per nosaltres mateixos el nostre futur, i fer-ho com a poble independent de pensament i d’acció, com a poble que només serà lliure quan aprendrem a actuar, ja des d’ara mateix, amb la seguretat de saber-nos vencedors només si realment actuem i pensem sense deixar-nos influir per cap país que s’atreveixi a fer-nos d’intermediaris del nostre destí. I és que, si volem tornar a ser independents, per quina raó hem d’actuar encara amb complexe d’esclaus?

Prou de voler-nos reduir a reformadors d’uns estats genocides. És hora d’actuar com a catalans, és a dir, autònomament, sense injerències, sense intermediaris i sense tuteles. Perquè la independència comença des del dia en què comencem a actuar per nosaltres mateixos, digui el que digui el veí.

Malbaratar energies a reformar la constitució espanyola?
Malbaratar engergies a reformar la constitució francesa?

Celebrem els petits canvis que ens són favorables, però tinguem sempre present com actuen França i Espanya, com són realment, i no caiguem en comportaments que puguin fer-nos actuar com a il·lusos o innocents.

Quan el moment de decidir serà arribat, no s'hi valdrà a tremolar el pols: o condemnem, com ara, a Perpinyà a ser la regió més pobra del sud de França, o li retornem l'esplendor de ser la gran capital i motor econòmic del nord de Catalunya.

Concentrem les nostres energies únicament a pensar en qui hem de pensar: només en nosaltres i només per nosaltres.

Albert Ubach

Catalunya Acció – Alt Empordà

24 de maig de 2008

Josep Huguet redueix el Govern català a un "govern regional"

2008-05-07T22:33:00.000+02:00

El conseller d'Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, redueix el govern català a "govern regional" en unes declaracions fetes al diari Regió 7 diumenge passat. La informació explica que el conseller ha enviat una carta per demanar una reunió amb el president de Pirelli, Marco Tronchetti, i parlar sobre el futur de la fàbrica al Bages. La notícia inclou declaracions d'Huguet comentant aquesta carta i parlant sobre la possibilitat que José Montilla porti personalment les negociacions amb Pirelli. Huguet acaba confirmant que té previst reunir-se amb el ministre d'Indústria, Miguel Sebastián, perquè des de Madrid es pressioni el Govern italià i assegura que "aquesta ja és una qüestió d´estat i el ministeri tindrà més força que el govern regional".

7 de maig de 2008

Catalunya Acció: la Catalunya que ja ha decidit

2008-05-05T22:31:00.000+02:00

Imatge del darrer acte de Catalunya Acció a Berga. Regidors de Guernika parlaren amb Catalunya Acció ... i naturalment parlarem d'Independència! Això no hi ha qui ho pari. L'Espanya imperial té els dies comptats i els "españoles con mando" ho saben!---------------

«el nord de la nostra política serà, a partir d’aquest moment, l’assoliment d’un Estat català independent. Tot plegat, ho fem per interpretar i donar forma a l’estat d’ànim col·lectiu del nostre poble, que ja comença a estar fart d’eufemismes que no porten enlloc. Una colònia com és Catalunya ni té cap dret ni decideix res. I si vol fer-ho, primer cal ser amo del seu propi destí. Tan difícil és dir les coses pel seu nom? Quin mal existeix a exigir la llibertat ?»

«No siguem babaus i tibem la corda fins a l’extrem que s’hagin de definir, o bé amb la independència o bé contra la independència. Però, a més a més, sense gradualismes i possiblitats de cap mena. O estan amb nosaltres o contra nosaltres. Aquestes han de ser, a partir de demà, les regles del joc. Ara manem nosaltres. És la nostra hora! és l’hora del futur de Catalunya».

Catalunya Acció a Berga: una nova estratègia independentista

2008-05-02T22:28:00.000+02:00

Divendres 2/maig/2008 20.30 h

Sala d'actesdel Convent de Sant Francesc

Plaça de Sant Francesc, s/n - Berga

Conferència:"Una nova estratègia independentista" per Santiago Espot, president executiu de CA.

Una hora abans, el mateix Santiago Espot celebrarà una Roda de Premsa per tal d'explicar les properes accions d'aquesta organització política independentista."La nostra batalla és una batalla d'idees. Les nostres armes són el pensament, la paraula i l'esperit que transmetem en totes les nostres conferències, articles i actes.

La força que fa avançar el projecte és l'exemple de les persones que hi col·laboren, i la intel·ligència, l'audàcia i la determinació en són els elements que el caracteritzen."

Més proves per actuar sempre en clau internacional i deixar-nos de provincianismes mirant a Espanya i França

2008-04-28T22:25:00.000+02:00

Una imatge que ho diu tot.

Una imatge que reflecteix fins a on pot arribar Catalunya quan deixa de mirar a Espanya i a França.Una imatge que demostra que no som un país petit en res.

Aquesta sentència contra els enemics dels catalans suposa un pas més de Catalunya com a realitat i nació dins del mapa internacional.

Mentre cada cop són més les evidències del reconeixement internacional de Catalunya, per què els nostres polítics continuen bornis entossudits a reformar Espanya i França i a fer-nos-hi encaixar tant sí com no? Gosaran ells contradir la comunitat internacional que cada cop més està reconeixent la nostra nació?

A nosaltres, en canvi, aquesta imatge ens motiva encara més per caminar decidits cap a la necessària independència!

Armats de paraules cap a la victòria

2008-04-23T11:16:00.000+02:00

L’actor Johnny Deep va encertar-la el dia que va dir que per conquerir un poble no calen grans armes perquè és més efectiu repoblar-lo i fer-li perdre la consciència d’identitat. Aquesta frase és un dels retrats més exactes que mai s’han fet sobre els països colonitzadors i llur manera de fer.

I és que, com bé va sentenciar el gran actor, més enllà de les armes físiques, dels tancs, dels exèrcits i les bombes, hi ha una arma imprescindible sense la qual cap ocupació militar no perduraria en el temps: la paraula.

Faríem bé de no subestimar el poder de les paraules. La paraula, o per ser més exactes, el correcte ús de la paraula, s’ha demostrat històricament com a una de les armes més mortíferes per incidir sobre els pobles i els individus. Si bé és cert que per apropiar-se d’una nació cal recórrer a una campanya militar inicial, cal que tinguem present que, un cop assolida aquesta, és la paraula, i encara més, la guerra psicològica aplicada en forma de paraules precises i estudiades sobre el país colonitzat, qui rematarà la feina que l’ocupació militar va iniciar, a fi de perpetuar-la en el temps.

Per mitjà de la paraula expressem sentiments, transmetem pensaments, intercanviem parers i criteris, afirmem o neguem, etc. De la mateixa manera, la interpretació que fem de les paraules que ens arriben influeixen en nosaltres. Així, podem ser receptius a paraules que enalteixin la nostra persona o manera de ser, i també podem caure en la influència negativa davant de les paraules que ens encomanin desànim, derrota o impotència.

El poder de la paraula rau en el seu ús. La paraula justa, adequada i precisa pot portar una campanya publicitària a l’èxit o, al revés, al fracàs més absolut. És l’ús de la paraula el que pot portar a un client a confiar en el seu venedor o, en canvi, a tancar-li la porta per sempre. També la manca de paraules, el silenci, en el moment adequat pot ser una de les armes més útils quan així convé. I la paraula, també, pot catapultar un polític a la presidència d’un país o arruïnar per sempre més la seva carrera política.

Per mitjà de la paraula podem influir en positiu o negativament sobre l’estat d’ànim dels individus. Així, paraules i expressions que desprenen optimisme, energia, coratge i superació, es contagien i reforcen l’autoestima. En canvi, si sovint ens assetgen amb paraules que tendeixin a minimitzar-nos, a menystenir-nos i a infravalorar-nos, serà fàcil que psicològicament aquestes paraules aconsegueixin el seu efecte. La paraula, el que expressem amb ella i el to amb què ho expressem, té un poder de contagi que la converteix en una arma implacable quan l’objectiu és combatre l’estat d’ànim dels individus.

Si això ens passa a les persones, no cal ni que imaginem què passa quan això s’aplica sobre pobles sencers, on els efectes poden ser devastadors si el que es pretén és incidir negativament sobre l’ànim col·lectiu d’un poble. I és aquí, justament aquí, on la paraula actua amb tot el seu arsenal armamentístic, llançant missatges subliminals, carregant morters d’eufemismes, disparant bales de retòrica eixorca a fi de perpetuar el que les armes físiques, les dels exèrcits, van iniciar en el seu moment.

Mentre tot això s’esdevé sobre el nostre país, com si d’una pluja àcida es tractés; mentre la paraula s’ha convertit avui en l’arma més mortífera per aplicar la guerra psicològica sobre societats senceres com la catalana, hem de convenir que a Catalunya hi sobren polítics xerraires i hi manquen dirigents amb el tremp necessari per redreçar aquesta sequera directiva de primer ordre que patim.

Mentre els espanyols i els francesos, tant si són d’esquerres com de dretes, bombardegen la població catalana amb una guerra psicològica absolutament calculada i planificada, i que no té altra finalitat que justificar i rematar les conteses militars passades, l’actual classe política catalana no aspira sinó a fer-se perdonar amb expressions tan poc ambicioses, submises i enganyoses com el dret de decidir, autogovern o autodeterminació. Així, talment com qui xerra fent safareig en un mercat, s’entretenen navegant en mars d’eufemismes que, lluny d’aportar claredat, no fan sinó transmetre un ànim de derrota que és la delícia dels nostres botxins. Un cop més, doncs, i tal com ens recordava en Johnny Deep, la paraula i el seu ús esdevé l’arma definitiva per dinamitar la moral de tot un poble. Hem de convenir, i aquesta és la veritable tragèdia a la qual el poble català ha d’encarar-se avui, que tenim una classe política encapçalada per una tribu de xerraires sense esma amb l’única -i perillosa- virtut de ser els vius portaveus de la derrota! I entre tanta xerrameca, qui escolta i recull la veu de Catalunya?

La paraula. Aquesta, i no pas la xerrameca actual, és i serà la gran arma amb què plantarem cara al colonitzador. Aquesta és i ha de ser la principal arma amb què despullarem el silenci còmplice d’una classe de polítics catalans que callen el clam d’una societat catalana que vol parlar de tu a tu amb la resta del món. Aquesta és i serà l’arma definitiva amb què vestirem el futur d’aquest país que ja no admet l’actual embarbussament on ens volen emmudir.

Aquesta és, en definitiva, l’arma més poderosa amb què fornirem novament la moral d’aquest país mil·lenari perquè escrigui amb majúscules a la història l’única paraula que ha de conèixer: la victòria!

Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà

Activem el Tren d'Alta Velocitat cap a la independència

2008-04-15T11:14:00.000+02:00

L’altre dia em van comentar el cas d’una dona que vaig equiparar ràpidament a l’esperit i al caràcter dels qui formem part de Catalunya Acció.

Em parlaven d’una dona que s’havia llicenciat en dret a l’edat de quaranta-cinc anys. L’anècdota, per si mateixa, no té en principi cap rellevància destacable, però em va semblar significatiu com a comparació de la manera de fer dels qui, com jo, hem decidit activar-nos i posar la directa amb Catalunya Acció.

Hi ha gent que pot pensar que aquesta persona va ser una fracasada fins que no va arribar a llicenciar-se als quaranta-cinc anys, i que no va ser fins aleshores que no li va arribar l’èxit, el seu veritable triomf personal. El qui cregui això s’equivoca. L’exemple d’aquesta dona em serveix com a exemple per evidenciar que l’èxit, el triomf, no és mai el final d’una etapa, sinó que forma part de l’etapa mateixa.

Qui podria caure en la perversió de titllar a aquesta persona de fracassada quan ella és l’encarnació viva de la constància, la perseverància i de creure realment en ella mateixa? I és que aquesta és la clau de l’èxit. Un èxit que, contra el que hom podia creure, comença just en el moment en què la decisió d’assolir un objectiu es posa en marxa, s’activa. I només quan les decisions són fermes, constants i –sobretot- innegociables, és quan aquest èxit, és a dir, la suma dels obstacles superats, esdevé tangible i real. Aquesta és, sens dubte, la gran lliçó que podem extreure d’aquest exemple.

Fins ara els partits catalans, CiU i E (antiga ERC) sempre ens havien dit que la independència és el final d’un trajecte, d’una etapa. Ens venien aquesta idea com si la independència fos l’objectiu final a assolir i com si allò representés l’èxit final a atènyer. Doncs bé, ja és hora que en aquest país diguem les coses pel seu nom i els recordem que la independència no és el final, sinó el principi, el punt de partida sense el qual no hi ha tren que avanci. La resta és voler constuir la casa per la teulada.

Mentre ells continuen apostant per una via morta i sense haver fet mai cap pas sòlid i tangible per trencar amb Espanya i amb França, cal que sàpiguen que cada cop som més els qui hem decidit activar el tren de la independència. Un veritable Tren d’Alta Velocitat, el de Catalunya Acció, que ens torni a connectar novament a la única i veritable casa gran de Catalunya: Europa.

Albert Ubach

Catalunya Acció - Alt Empordà

Carme Chacón desfilant per la Diagonal

2008-04-15T00:58:00.000+02:00

La unionista Carme Chacón està de festa. De festa perquè la Catalunya optimista que ella volia encarnar s’ha convertit en el que ella i el seu partit volien per als catalans: reduir-nos a tots plegats en un veritable festí on no hi quedés ni la pobra Moreneta per engruna. Una Catalunya optimista que ara ho és més que mai, ja que no és a Catalunya on treballarà aquesta senyora, sinó precisament a uns quants centenars de quilòmetres de distància.

No és el primer cop que un català (català administrativament, no pas de cor) es posa al capdavant de l’exèrcit espanyol. En el seu moment ja ho va fer l’ínfim retrat de la ridiculesa personificada, un tal Narcís Serra. Hi ha catalans als qui, incapaços de sentir-se realitzats com a polítics nacionals, no tenen més remei que córrer a passar la safata a Madrid abans que quedar-se sense cadira.

Però és millor així, i jo ho aplaudeixo. Aplaudeixo que en aquest país cadascú se situï exactament allà on és i allà on vol ser. Sense embuts. Sense eufemismes estèrils. Sense enganys. Amb transparència i sempre donant la cara. De fet, tal com fem sempre des de Catalunya Acció.

En un país on ens han fet perdre trenta anys navegant en un pantà d’eufemismes, de neutralitats mal enteses, d’incerteses, de pors, d’ambigüitats i de tebior, és d’agrair que hi hagi gent que es posicioni i faci saber a tothom de part de qui està, fins i tot quan decideix posar-se al bàndol contrari com la senyora Chacón.

Mentrestant, mentre n’hi ha que, com la senyora Chacón i la gent que ella representa, es defineixen clarament i han escollit quin és el seu veritable país, assistim al desgovern i a comparsa d’esclaus vençuts que protagonitzen dia sí i dia també els actuals polítics del nostre Parlament, que amb amb la seva insultant inoperància ja no serien capaços d’estremir-se ni que veiessin la mateixa Chacón desfilant amb tancs pel bell mig de la Diagonal de Barcelona!

Albert Ubach

Catalunya Acció - Alt Empordà

Independència o el joc de les dretes i les esquerres

2008-03-19T23:52:00.000+01:00

Això que diu l'Anna Miró, tots els catalans ho hauríem de saber !Els independentistes no ens podem refiar d'un partit que amb tanta voluntat de govern hagi de supeditar la reconstrucció nacional als interessos de les seves bases d'esquerra o de dreta. Ja fa 30 anys que CiU i ERC juguen aquest joc i pel que sembla d'això n'hi haurà per temps.

A partir d'ara hem de considerar si val la pena refer ERC amb l'esforç i limitacions que això suposa perquè al final tornem a més del mateix si bé una mica suavitzat.

Aquest no és pas el camí de la Independència. I els independentistes tenim una sola missió: recuperar la nostra plena llibertat nacional. Tot el demés per a nosaltres i per a Catalunya són marrades dins un etern cul de sac.

Jo tampoc ho puc entendre "¿Frenar el PP, partit nacional espanyol -enemic i espoliador afèrrim de Catalunya-, votant un altre partit espanyol -enemic i espoliador afèrrim de Catalunya-,? ¿A quin cervell sobiranista li pot cabre aquesta incoherència?

Si el que diu la cúpula d'ERC -que les seves bases han votat PSOE- és cert, si els seus votants es desviuen per l'esquerra, els independentistes tenim un greu problema amb ERC, senzillament no és el partit de la independència! ho diu, se'n val, però no ho és! Li manca l'absoluta determinació de portar el nostre país de pressa cap a l'alliberament nacional!

No hi perdem el temps! quan sigui l'hora ja ens trobarem en el camí del 2014!

Salvador Molins i EscudéConseller de Catalunya Acció

Extret del blog http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/4389/

L'enfonsament del Titànic

2008-03-10T23:50:00.000+01:00

El recent naufragi d’ERC en aquestes darreres eleccions espanyoles és la crònica d’una mort anunciada. El naufragi d’una estratègia liderada per uns capitans que, com tot bon naufragi, s’ha enfonsat sense ni poder ni recórrer a allò de les dones i les criatures primer. I amb el naufragi d’una nau que semblava sòlida i indestructible s’enfonsa una manera de fer que ni els capitans d’aquest vaixell no es creien capaços de fer arribar a bon port.

El tàndem Carod-Puigcercós, juntament amb el d’en Pujol-Mas, passarà a engreixar la llista de dirigents polítics catalans que, havent tingut al davant l’oportunitat històrica de retornar a Catalunya el seu Estat, no hauran aspirat sinó a fer minyones de luxe de l’amo espanyol.

Amb el recent –i sonat- naufragi d’ERC en aquestes últimes eleccions espanyoles, s’enfonsa definitivament una manera de fer per la qual molts polítics catalans s’han desviscut. Una manera de fer que ha dut a una classe de dirigents a girar permanentment l’esquena a les aspiracions d’un país que, diguem-ho clar, no els mereixia. S’albira la fi d’un cicle que fa trenta anys que dura: un cicle marcat per una actitud servil per part d’una classe política que ni ha pogut ni ha volgut encarar-se a Espanya, i encara menys trencar amb ella peti qui peti.

El càstig que Catalunya ha propinat als actuals dirigents d’ERC representa un dels batecs de vitalitat més punyents que aquest país ha donat en els últims anys. Una mostra que aquest país ja no es deixa esquilar la llana tan fàcilment com anys enrere.

Després d’aquell pujolisme amansit i després d’aquesta pluja fina i constant de servilisme a l’amo espanyol, Catalunya només té una opció –ara sí- per definir el seu futur. O ens independitzem i ens unim a Europa, o ens dissolem dins d’Espanya i passem com una de tantes nacions que han naufragat a la història.

És clar, però, que mal anem si des de Catalunya Acció pensem en l’opció de fer naufragar el nostre país dins d’Espanya tal com ara han enfonsat ERC. Ben al contrari: ara que s’albira el final d’aquest període històric protagonitzat per uns dirigents polítics que han imprès els seus actes amb la marca pròpia de l’esclau, prenen més cos que mai les paraules del president executiu de Catalunya Acció, Santiago Espot, quan ens recorda que a Catalunya està arribant, per fi, el moment de tirar pel dret i dir: o caixa, o faixa.

I aquest moment, engolida la ferralla de nosa sota el mar, el farem arribar.

Albert Ubach
Catalunya Acció -Alt Empordà

Per als il·lusos que encara creien que els del PSOE eren els "bons"

2008-03-04T00:46:00.000+01:00

Els ciutadans que han estat escollits per formar part d'alguna mesa electoral el proper 9 de març han de rebre per correu un Manual per a membres de meses electorals, elaborat pel ministeri de l'Interior, que explica en detall les obligacions dels interventors i vocals i les diferents tasques que han de fer al llarg de la jornada electoral. Un document imprescindible, que es pot consultar a la pròpia pàgina web del ministeri, i que està disponible en tres versions diferents per a "català", "valencià" i "balear", com si fossin idiomes diferents.

El manual està disponible en 9 versions diferents. Un model general, només en castellà, un altre, també en castellà, per a Andalusia, on també se celebren eleccions autonòmiques, i d'altres set, en versió bilingües, per a les comunitats autònomes amb llengua cooficial. La sorpresa és que el ministeri distingeix entre el català (per a Catalunya), el valencià i el balear, i per això ha elaborat les corresponents versions del document.

Unes versions que, lògicament, tenen diferències lèxiques i gramaticals mínimes. Com ara distingir entre desenvolupament/desenrotllament , membres de mesa/membros de mesa, o bé, lliurament/entrega, per a les versions de Catalunya i el País Valencià.

Extret de radiocatalunya.ca

El món torna a obrir-se a Catalunya i els nostres polítics continuen mirant a Espanya

2008-02-22T00:42:00.000+01:00

L'ex-president de la República Italiana, Francesco Cossiga, ha escrit dues cartes al president basc i al president de la Generalitat de Catalunya, expressant el seu suport al dret d'autodeterminació dels dos pobles, a partir del reconeixement del de Kosovo. Cossiga, segons informa el portal italià portal italià de notícies Alice.it, es dirigeix primer a Juan José Ibarretxe, a qui li diu que "expresso al representant de la Comunitat del País Basc en el Regne d'Espanya el meu consens apassionat a la iniciativa basca de demanar que el govern de Madrid reconeixi Kosovo com Estat independent i sobirà, i reivindicar també en aquesta ocasió el dret del poble basc a l'autodeterminació i, per tant, si el poble així ho desitja, la independència". De la mateixa manera, Cossiga escriu al president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, que "sabent com és de diferent, però en cap cas oposada, la posició del govern del meu país, per íntima convicció ideològica i per solidaritat, us expresso el meu suport apassionat a la iniciativa del govern i del Parlament catalans, de demanar que el govern de Madrid reconeixi Kosovo com Estat independent i sobirà, i reivindicar també en aquesta ocasió el dret del poble català a l'autodeterminació i, per tant, si el poble així ho desitja, la independència".

Cossiga ha afegit en una nota que "després d'un reconeixement tan gran al nou Estat de Kosovo, nat d'una declaració unilateral d'independència, espero que els països europeus i els Estats Units facin pressió al govern de Madrid perquè abandoni la repressió policial i judicial de caire franquista contra els defensors de les tres minories de l'Estat espanyol i reconeguin a aquells pobles el dret a l'autodeterminació".

Catalunya Acció dóna suport a la campanya en contra de Vauban a la Unesco

2008-02-11T00:35:00.000+01:00

Enguany l’estat francès vol incloure a la UNESCO dins la Llista del Patrimoni Mundial de la Humanitat l’obra de Vauban. La candidatura pretén la commemoració i el reconeixement de les places fortes o fortaleses militars concebudes per l’enginyer i cap de la guerra Sébastien le Prestre, Marquès de Vauban (1633-1707).

Des de la Catalunya Nord però, s’ha iniciat una mobilització de rebuig contra aquesta maniobra colonitzadora de l’estat francès; com molt bé explica Daniela Grau, (patriota nord-catalana) i cap visible del Col·lectiu No a Vauban a la UNESCO, existeixen dues raons subjacents darrere d’aquesta operació, en primer lloc, reforçar el seu sentiment nacional “intra muros”, car es aprofitada una excel·lent oportunitat per glorificar França afegint un nou mite nacional al seu imaginari col·lectiu, i en segon lloc, s’obté una consagració oficial i definitiva de les fronteres actuals a nivell internacional.

L’obra de Vauban és imprescindible per entendre la consolidació de l’ocupació francesa en els territoris fronterers que anava annexionant via militar.Les nostres comarques del nord, cobejades per França des de l’edat mitjana, no van ser l’excepció, i des del Tractat dels Pirineus / fi de la guerra dels Segadors(1659), - on les monarquies espanyola i francesa van acordar la mutilació de Catalunya per la seva vessant nord, on 1/5 part del territori restava sota domini i ocupació gavatxa agafant àdhuc la segona ciutat més important del país, Perpinyà- , la repressió i consolidació del nou ordre francès era possible gràcies a l’estructura i infrastructura militar pensada i executada per Vauban.

Per dignitat nacional i com a resposta a la negació i a la falsificació històrica que pateix el nord del país, s’ha engegat des de la societat civil nord-catalana una campanya en contra de la candidatura de Vauban a la Llista del Patrimoni Mundial de la Humanitat, esgrimint la incompatibilitat de l’obra de Vauban amb els criteris necessaris per formar part del patrimoni mundial, ja que la finalitat de la Unesco (article I.1 de la seva constitució) és «de reforçar el respecte del dret i de la justícia, dels drets de l’home i de les llibertats bàsiques,…. confirmats en la Carta Fundacional de les Nacions Unides per a tots els pobles del món.»

Un cop més, els dirigents del nostre país obliden i ignoren a consciència la seva responsabilitat político-cultural amb la nostra nació, i evidencien dia rere dia la seva incapacitat de donar resposta a les agressions dels nostres enemics.

La submissió i el col·laboracionisme més miserable d’aquest afer, el protagonitza UNESCOCAT amb el seu president al capdavant, el senyor Agustí Colomines, el qual fou membre de la plataforma de suport a l’estatut de la vergonya, que de forma incomprensible mostra una actitud favorable al reconeixement, desatenent les reivindicacions nord-catalanes i justificant la seva decisió amb uns arguments que freguen la ingenuïtat infantil de creure que els francesos consentiran la difusió de les finalitats i els objectius reals de les fortaleses, com a instruments fonamentals de la colonització francesa sobre una part de la nació catalana.

La única via possible i eficaç per promoure i difondre la veritable memòria històrica d’aquest país, sense manipulacions i historicidis, no es cap altre que assolir un Estat Propi que garanteixi la transmissió i l’ensenyament de la nostra història nacional tal i com va succeir, sense caure en cap cas, en visions històriques regionalistes/autonomistes imposades per França i Espanya, i difondre sense complexos i amb total rigorositat la nostra història, partint d’una base d’identitat col·lectiva d’acord amb la nostra integritat territorial; qüestió indiscutible i baluard de Catalunya Acció, on no hi entren ni hi caben renúncies territorials de cap mena, de Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó.

"El factor més potent de construcció de consciència nacional és el coneixement de la pròpia història"(Daniele Conversi, PhD a la London School of Economics i autor del llibre "La desintegració de Iugoslàvia").

Frankfurt: retrat d'una política mesquina

2007-11-23T00:32:00.000+01:00

El mes d’octubre passat vaig assistir a la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt. L’esdeveniment, el més prestigiós del món en el seu sector, va gaudir enguany d’un convidat d’excepció: Catalunya i la seva literatura. És a dir, el nostre país i la nostra literatura que és, com totes, internacional per vocació.

Lògicament, ser convidat d’honor a la fira de més ressò internacional, la de Frankfurt, és una oportunitat que qualsevol país aprofita per exposar el bo i millor de la seva cultura i la seva literatura. Nosaltres, com a país, no som menys i, com sempre, vam demostrar que els catalans també formem part de l’elit literària mundial a la qual hem contribuït amb noms il·lustres com Llull, March, Riba, Martorell, Verdaguer, Rodoreda, Sirvent, Muntaner, Estellés, etc., els quals han gravat llur nom en majúscules a la pàgina immortal de la literatura universal.

Amb autors històrics d’aquesta talla, i també amb els autors que avui sortosament estan entre nosaltres i que van assistir en persona a la Fira, és evident que només una gestió institucional altament operativa, eficaç i amb voluntat efectiva d’esdevenir per uns dies portaveu i ambaixador internacional del nostre país, pot fer que la projecció de la nostra realitat intrínseca sigui mostrada a tot el món sense complexos i amb aquella dosi d’orgull que tot país digne de sí mateix exhibeix davant d’un aparador únic com el que ha estat Frankfurt. Estar a l’alçada del moment era, doncs, no ja el mínim desitjable, sinó el mínim imprescindible per projectar internacionalment Catalunya, la seva literatura i la seva llengua nacional. És clar que quan comptes amb una classe política com l’actual, que no és ni capaç de diferenciar què és literatura catalana i què no ho és, exigir el que en qualsevol altre país del món seria normal es converteix en una lluita contra la racionalitat i el sentit comú. I això és precisament el que hem viscut els catalans davant d’una oportunitat única com era la Fira de Frankfurt.

Sens dubte, l’acte inaugural de la mostra era el moment clau on Catalunya es presentava no tan sols davant del sempre culte públic alemany, sinó davant de tot el món. Ni més ni menys. És precisament en l’acte d’inauguració d’un esdeveniment d’aquest caire quan un país i una cultura que han estat convidades té l’ocasió d’agrair, primer, un oferiment d’aquest tipus que demostra un reconeixement incontestable; i segon, és el moment en què el país convidat té l’oportunitat de mostrar exactament la seva peculiaritat com a entitat real, tangible i genuïna que el fa únic davant dels altres. Una demostració de qui és, d’on ve i cap a on va, no pas com a simple exhibició formal, sinó com a normal exercici de constatar la seva existencia al món i amb voluntat de compartir la seva diferència i contribuir així a l’enriquiment mundial amb la seva aportació. Qui rebutjaria una oportunitat com aquesta per ensenyar a tot el món quina és realment la seva literatura, quina és la seva llengua genuïna i quina és l’exacta mesura de la seva diferència que la converteix en valor afegit com a aportació humana, cultural i social a la resta del món? Ningú. Absolutament ningú. Bé, sí, només hi ha –ara mateix- un país al món que no només ho desaprofita quan se li dóna una oportunitat amb safata, sinó que ho malbarata i davant de tot el món demana perdó per existir. Aquest país és Catalunya.

Catalunya va ser convidada a Frankfurt per mostrar-se tal com és, sense complexos, davant de tot el món. Només per això, Catalunya ha d’estar agraïda a Frankfurt i al poble alemany en general, i saber correspondre quan calgui amb la mateixa moneda d’amistat i relació entre ambdós països en un futur. No estic parlant només de relacions institucionals entre països ni de protocol: parlo del menys comú dels sentits en la nostra classe política actual, el sentit comú. ¿Com va respondre Catalunya a una invitació internacional per mostrar la seva singularitat única i diferenciada? Demanant perdó per ser únics i diferents. I tot seguit els explico el perquè.

A aquestes alçades de la tragicòmica política catalana, els lectors sabran que tant la vicepresidència del Govern, com la conselleria de Cultura i l’Institut Ramon Llull estan capitanejats per dirigents d’E (antiga Esquerra Republicana de Catalunya, actual Esquerra). És important, i molt, fer aquest recordatori per poder comprendre la situació de gravetat extrema que es va viure el dia de la inauguració internacional de la Fira de Frankfurt. L’acte en sí feia un repàs des dels orígens de la formació de la nació catalana fins a l’actualitat, bo i recollint referències de caire polític –amb molta timidesa, cal dir-ho-, i sobretot, és clar, literari, lingüístic i artístic en general. Un compendi de la nostra biografia cultural força rigorós en ocasions i potser esquivat en d’altres. Sigui com sigui, no seria sensat ni voluntat per part de l’autor d’aquest article no saber reconèixer el mèrit allà on cal fer-ho, la qual cosa vull fer i faig en aquest moment concret. És clar, però, que si tot fos així, el motiu que ha empès la redacció d’aquest escrit no tindria justificació i, per tant, si bé és obligat fer un exercici de sensatesa sabent aplaudir un mèrit, encara ho és més assenyalar els responsables que tot aquest mèrit acabés en una demostració vergonyosa de complex nacional i automutilació col·lectiva davant de tot el món.

Quan apel·lem a la seriositat i a la responsabilitat dels dirigents polítics d’un país –de qualsevol país-, ho hem de fer sent conscients que la funció directiva implica, primer, tenir una talla humana, moral i ètica que ha de marcar els actes personals de tot professional del servei públic; segon, un coneixement profund del país que el converteixi en el millor ambaixador de la realitat particular de cada territori; i tercer, una personalitat i imatge pública –que cada persona adoptarà en funció del seu propi tarannà- que sigui un exemple a seguir per la seva capacitat de treball, de rigor, d’honestedat i convicció en el que diu i fa. Només amb aquest petit perfil directiu, que podríem desenvolupar i ampliar tot i que no és ni el moment ni el lloc, podem establir un seguit de qualitats i característiques mínimes que tot dirigent d’un país hauria de complir com per poder-se sentir digne d’ocupar un càrrec públic amb certa autoritat. Si els faig aquestes reflexions és precisament perquè siguin vostès mateixos els qui descobreixin per mitjà de l’evidència la nul·la coïncidencia en el perfil que els he exposat amb els qui van ser els màxims responsables de la lapidació cultural i nacional de Catalunya durant l’acte d’inauguració de la Fira de Frankfurt. Amb dirigents d’aquest calibre, qui necessita enemics?

Un mes després de la Fira, un poble culte com l’alemany, plenament coneixedor de la realitat nacional catalana, igual que la resta del món, encara es pregunta en què pensaven els nostres dirigents polítics que van mostrar al món sencer que el flamenc és cultura catalana. Un mes després de la Fira, el món cultural encara es pregunta en què pensaven els nostres dirigents polítics en fer pujar una llengua estrangera, la castellana, a l’altar mundial de la cultura catalana que en aquells moments era Frankfurt. Un mes després, els catalans encara ens preguntem en què devien pensar aquests dirigents de fira que van suplicar que el públic català desplaçat a Frankfurt no lluís la nostra bandera nacional ostentosament per no crear mala imatge. I, certament, així va ser. El poble català és bo, massa bo fins i tot quan convindria nervi i ensenyar les dents, i segurament per això a la jornada castellera només s’hi va poder observar una senyera portada, en solitari però amb l’orgull que escau, per una dona d’edat avançada que ni la mediocritat i misèria política d’uns dirigents acomplexats van poder aturar.

Un cop més, doncs, després de vint-i-tres anys d’un règim pujolista obsessionat per no destorbar el lladre veí espanyol amb el ridícul pretext de no crear confrontacions, Catalunya continua sent víctima del botxí més mortífer que ha conegut fins ara: una generació política de vividors que en trenta anys han aconseguit espanyolitzar molt més el nostre país que durant quaranta anys de franquisme; una generació política de vividors que en trenta anys han aconseguit amansir la moral dels catalans molt més que durant quaranta anys de franquisme; una generació política de vividors que han convertit el que sempre s’havia considerat el “motor d’Espanya” en la prostituta d’Espanya. Qui vol ser el motor d’Espanya quan podem ser perfectament el motor d’Europa? En un article que vaig escriure fa uns mesos vaig dir que “quan el mal ve d’Almansa a tots alcança; quan ve de dins, tots botxins”. Oi que comencen a entendre quina és realment la magnitud de la tragèdia?

No vull acabar aquest article sense fer-los una confessió personal. El temps que han dedicat a llegir-me i la dedicació que hi han posat mereixen que ara jo els dediqui un espai personal propi. Volen saber per què vaig decidir d’integrar-me a un projecte nacional com Catalunya Acció? Mirin, Catalunya és un país curiós. Vivim al país que més plataformes, associacions, col·lectius, entitats, etc., té per habitant i quilòmetre quadrat. Això té aspectes positius i d’altres que plantegen una reflexió seriosa i profunda. Com a aspecte positiu, cal reconèixer que llur existència evidencia una societat civil potent, enèrgica i plena d’inquietuds i estima pel que és propi. En aquest sentit, doncs, és clar que Catalunya és un exemple indiscutible d’una vivor social i nacional que irradia el país amb una flama indestructible que ningú, ningú, no ha pogut apagar. Aquesta multiplicació contínua d’entitats i plataformés és un reflex que la societat catalana conté un potencial imparable que la fa néixer i renéixer contínuament davant de qualsevol il·lús enterrador que gosi acabar amb ella. Tot això, però, porta a plantejar-nos la necessitat de definir un objectiu comú, sòlid i –sobretot- visible i tangible, que ens meni a tots plegats a una trajecte compartit de l’horitzó que perseguim. En definitiva, deixar la hipòtesi i el somni per caminar cap a la realitat. Deixar el dubte per retrobar la il·lusió en el possible. Deixar la por heretada d’una classe política que ha portat Catalunya la fracàs per creure novament en el caràcter imparable del poble català quan decideix avançar amb la seguretat del vencedor. Deixar l’individualisme com a únic referent per obrir-se i compartir un sostre col·lectiu, integrador i plenament nacional, per convergir i saber-nos indestructibles en l’objectiu innegociable d’una independència que és possible, desitjada, necessària i absolutament assequible.

Durant molts, molts anys, m’he negat a anar a votar uns polítics catalans que han estat els màxims responsables de frenar tota possibilitat real d’emancipar definitivament Catalunya i retornar-la plenament a Europa. Després d’anys d’incertesa -la mateixa incertesa i desencís que aquesta política de medriocritat i mesquinesa nacional ha contagiat a gran part de la societat catalana- vaig conèixer una organització diferent; una organització que parlava un llenguatge nou, sense ambigüitats i amb una claredat desconeguda fins ara; una organització integrada per persones que ni coneixen ni conceben el pessimisme com a definició de ser català; una organització que des de fa anys –molt abans que ningú gosés fer-ho- fixava obertament un horitzó clar per recuperar la independència del nostre país. I com que els catalans som un poble curiós de mena i àvid de coneixement, de la curiositat vaig passar a interessar-m’hi, i d’aquí a formar-ne part ja només hi ha un pas. Avui em sento orgullos de pertànyer a la que, sens dubte, és l’organització política que més seriositat, rigor, empenta i coratge exhibeix arreu del país. Un exemple de com el trencament amb Espanya comença també per comprendre que el primer pas és trencar amb tots aquells que hi han col·laborat durant trenta anys, avui encara.

Però la principal diferència que va seduir-me de Catalunya Acció, a banda de tot el que els he comentat –que no és poc-, és el fet de conèixer i comprovar de primera mà que hi ha catalans que ja viuen mentalment desconnectats d’Espanya i que el seu referent vital, personal, i fins i tot m’atreveixo a dir espiritual, no ha estat mai Espanya. Quina diferència en comparació amb trenta anys de polítics catalans que s’han desviscut per fer-se estimar i perdonar pel país veí que els maltractava i també davant del món sencer!

Jo, fins ara poc acostumat a casar-me amb una organització sense endevinar-hi una seriositat efectiva i una fermesa nacional indestructible, els escric ara aquest article convidant-los a assistir a una de les nombroses conferències que Catalunya Acció realitza periòdicament arreu del país, en les quals descobriran que més enllà de la ruïna política actual hi ha una nova generació de catalans disposats a recuperar la dignitat d’un país, Catalunya, que ja no admet ni permet que es negociï el seu màxim dret fonamental, un dret que exercirem únicament amb el permís de nosaltres mateixos : la recuperació de la independència.

Albert Ubach

Catalunya Acció - Alt Empordà

Digueu-los que han perdut la xaveta

2007-10-10T00:26:00.000+02:00

Si vèncer algú és l’única opció que ets capaç de fer servir per convèncer-lo d’alguna idea, deixa que et digui que més val que et dediquis a una altra cosa. No sé, per exemple apunta’t a sessions de pilates o de macramé. Segur que t’ho passaràs més bé i, no ho dubtis, et sentiràs més realitzat.

Això és Espanya. Un país tant mancat d’arguments que només ha aconseguit fer-se seu un niu de pobles als quals, en veure que cap se sentia atret pel fet espanyol, van haver de recórrer a la força per assegurar-se’n la possessió. Dit d’una altra manera: Espanya és com el violador que s’apodera del cos davant la impossibilitat d’aconseguir-ne el cor, que és el que compta. De fet no és tan estrany ja que, veient com és i com actua Espanya, qui és el ximple que es deixaria convèncer per un país de bàrbars que encara ha d’aprendre què significa la paraula diàleg i democràcia?

Per tant, si tu no formes part d’aquest club que té la testosterona impulsiva com a única font de raonament, sigues benvingut i bentrobat a Catalunya, el nou estat europeu que aviat –més aviat del que molts creuen- tornarà a ocupar el seu lloc al mapa del vell continent.

Sovint he sentit catalans que, bon punt fan un cop d’ull a la situació de genocidi i d’extermini que es viu al sud del país per part del règim del PP, em diuen que els catalans bé faríem de resignar-nos i acceptar que aquella zona l’hem perduda. Jo me’ls escolto atentament i fins i tot, com qui entra interessat en la conversa i vol aprofundir-ne l’argument que la motiva, els formulo preguntes a fi de comprovar fins a quin punt aquest convenciment que expressen és de debò o només és un simple episodi de desànim com el que tots plegats podem tenir de tant en tant. Generalment, però, sempre acabo observant com aquesta afirmació es fa amb un convenciment que fa esfereir només de pensar-ne l’abast de la seva absurditat.

Senyors, si el País Valencià avui hem d’acceptar-lo com a un difunt i acordem entre tots plegats procurar-li un enterrament com es mereix, deixeu-me que us digui que no seré pas jo el qui en redactaré la necrològica corresponent.

Un servidor, que ha voltat el país comarca a comarca i poble a poble, us asegura que hi ha grans ciutats del Principat on la llengua catalana ja s’ha pràcticament extingit i on trobar-t’hi un català és digne de postal turística. Parlem de ciutats de milers i milers d’habitants. Ciutats hiperpoblades que, en trobar-se l’una al costat de l’altra, fan que la zona geogràfica on el català s’ha convertit en una reliquia de museu pugui comptar-se per milions d’habitants. Lògicament, m’estic referint a les grans bosses d’immigració espanyola i extra-comunitària que podem trobar a les grans ciutats de les comarques veïnes de Barcelona.

A qui del Principat se li acudiria donar per perdudes totes aquestes comarques tan espanyolitzades i que són veritables focus d’anticatalanisme? A qui del Principat se li acudira donar per perduts territoris on fa només cinquanta anys viure-hi castellà era impensable?

Si quan viatgem en cotxe i hem de creuar les comarques de la periferia barcelonina sense ni passar-nos pel cap que allò no és el nostre país, com ens atrevim a pensar en canvi que el sud del país sí que està totalment perdut i que hem d’oblidar-lo? Ni parlar-ne. A veure si ens entenem: difícil no és sinònim d’impossible. Difícil només és sinònim de repte, de comprimís inel·ludible i de fermesa exemplar. Tot i això, però, permeteu-me dir que en aquest cas no parlem de cap situació difícil, sinó d’una de tantes conseqüències que es deriven d’una situació fruit de no ser sinó una colònia espanyola. I és que la independència, amics, no és tant una qüestió de supervivencia cultural i lingüística –que també, és clar-, sinó que es tracta d’un procés de descolonització. Si fos només una quesito lingüística, com és que països com Equador, Colombia, Mèxic, Argentina, etc., són independents tot i haver conservat la llengua dels seus colonitzadors? En el nostre cas encara conservem la llengua, amb punts més forts i d’altres més febles, però el primer pas per aturar aquest procés de regressió passa per la descolonització plena. La resta, un cop abandonada la condició de llogaters forçosos i recuperada per fi la condició d’amos de la finca, no veieu que podrem reconduir-la com a veritables i únics propietaris de casa nostra?

Sempre que plantejo aquesta qüestió a un d’aquests catalans amb moral de vençut, comprovo amb satisfacció com adopta un aire pensarós en caure en una possibilitat que fins ara segurament no havia contemplat amb aquesta visió d’unitat nacional que sovint molts catalans han abandonat. Si a ningú se li acudiria oblidar-se del Baix Llobregat per impossible, com podem quedar-nos tan amples suggerint que ho fem amb l’Horta o l’Alacantí?

El potencial que té el Principat per incloure en el seu projecte de recuperació nacional la resta de territoris del país és cabdal. El Principat, com motor de catalanitat i d’il·lusió col·lectiva de recuperació nacional catalana, és –n’estic convençut- el qui durà el timó perquè cap zona del país, cap ni una, acabi sent exclosa d’aquest vaixell català que alguns malden per separar definitivament. Perquè, si hi ha una cosa clara, és que la independència d’un país no l’hem d’entendre només com una vindicació lingüística o de folklorisme cultural. Com a integrant de Catalunya Acció una cosa tinc ben clara, i és que la independència, allò que ens farà ser un estat europeu de ple dret i amb el just reconeixement internacional que ens pertoca, no és només dins de casa on l’hem de conrear, sinó també –i sobretot- a fora, en col·laboració internacional. I és que la independència de Catalunya, senyors, no vindrà partint des de Catalunya a la resta del món –que també-, sinó que serà el món qui necessitarà els catalans. Aquestes són, en ple segle XXI, les regles del joc internacional que aquest país ha trigat trenta anys a acceptar. Unes regles que, en veure el discurs provincia i mesquí d’aquesta classe política que patim, sembla que no tothom vol entendre.

Per això és imprescindible que ningú, ningú, no gosi afirmar tan alegrement que hi ha zones del país que ja estan perdudes. Aquí no hi ha res perdut. Comencem per aquí. Perdre és una paraula que hauríem d’esborrar del nostre diccionari durant generacions senceres, o fins i tot per sempre més. En tot cas, si mai algú intenta fer-vos creure que hi ha zones del país que hem d’abandonar per impossibles, digueu-los que aquí els únics perduts són ells perquè han perdut la xaveta definitivament.

I de folls, creieu-me, ja n’anem prou servits i poc que els necessitem.

Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà

La independència, més a prop que mai

2007-10-03T00:19:00.000+02:00

L’altre dia parlava amb un bon company sobre de la situació política al nostre país i també a la resta d’Europa. Entre d’altres qüestions, parlàvem sobre la propera escisió de Bèlgica –el cor d’Europa- en dos nous estats, i dels procesos ja en marxa del País Basc i d’Escòcia, que també aviat seran nous estats europeus de ple dret. Ell, nacionalista fins a la medul·la, escoltava els meus arguments en què li esposava la imminent independència de Catalunya tot fent-me un posat entre interessat i desconfiat alhora.

Sense adonar-se’n, m’oferia el viu reflex del comportament de gran part dels catalans d’avui, els quals sempre són els primers a interessar-se per tot allò que fa referència a la seva nació, però alhora no poden impedir –sovint inconscientment- que els dimonis de la por i d’un inoportú “ai, vols dir” s’apoderin d’ells inevitablement. I així van fent, presos d’un desig que veuen incapaços de realitzar i somniant que el destí algun dia decidirà de fer-nos justícia a tots plegats per veure aconseguida la nostra tan anhelada independència, talment com si d’un miracle bíblic es tractés.

Els catalans, o si més no una gran part d’ells, viuen exactament com aquest company amb qui tan sovint tinc la sort de fer llargues dissertacions polítiques sobre Catalunya. Així, no és pas sobrer afegir ara que segurament vivim el moment de la nostra història en què el tremp i el geni catalans, sense als quals la nostra nació no hauria pogut plantar cara a totes les adversitats, actualment ha esdevingut una munió d’ànimes en pena sense confiança en sí mateixos per agafar el timó d’una nau que saben que només els està portant a la deriva.

Els qui malden per aconseguir el naufragi definitiu del característic tremp nacional que sempre ens ha definit als catalans, es freguen les mans davant d’aquest paisatge de desfeta i rendició moral al qual sembla que s’han apuntat un bon nombre de catalans amb vocació de vençuts. Com no s’han de fregar les mans, si per acabar definitivament amb una nació ja no els calen pas armes, sinó aconseguir-ne la rendició moral dels seus habitants? Cada cop que un català d’aquests pessimistes intenta fer-se valer davant de les embestides diàries que rebem a Catalunya, constatareu com de seguida el nervi inicial que l’ha mogut a sortir del seu pou interior es debilita tant de pressa com l’havia aconseguit fer brollar. Ràpidament, davant la impressió de veure’s immers en un conflicte no desitjat, es defensa adoptant la sempre ingrata postura de l’esporuguit amb pensaments del tipus “potser he estat massa radical”, “potser és veritat que he exagerat” o fins i tot “segurament n’he fet un gra massa”. Aquesta autoflagelació és el preludi de l’abandonament posterior. Realment som conscients que exercir com a catalans al nostre propi país mai no ha de ser motiu d’autoinculpació? Només els dèbils d’esperit se senten culpables de ser com són i d’autoimposar-se’n la seva projecció pública.

És clar, però, que, si aquests catalans pessimistes només tenen com a referent visible i immediat una classe política que l’únic que els ha ensenyat és a obtenir el premi Nobel en acomplexament nacional i en covardia, qui pot estranyar-se d’aital situació?

Els catalans tenim la sort de tenir referents nacionals a cabassos i d’una talla humana i política inqüestionable. Només per citar-ne un, a tall d’exemple, podríem recordar el gran patriota Daniel Cardona i Civit. Una bona mostra –no pas l’única- que evidencia l’extrema mediocritat política que encapçala la nostra classe política actual que res té a veure amb el tremp, el coratge i el nervi que el país necessita en els moments decisius.

Faríem bé de començar a emmirallar-nos només amb aquells miralls que reflecteixen el nostre veritable tarannà nacional i no pas en l’opacitat actual. El mirall de la història és ple de llum quan ens hi reconeixem com a imatge viva d’aquells que hi han petjat el seu rostre lluny de la feblesa i la desídia actuals. Convido amb entusiasme els catalans pessimistes, aquells catalans a qui la por encara els tenalla el seu enorme potencial per proclamar-se normalment orgullosos de ser d’aquest país, que decideixin jugar a l’equip dels vencedors. La independència de Catalunya, senyors, és més a prop que mai, i és precisament ara –ara més que mai- quan Catalunya ens demana vigor, autoestima, actitud vencedora i moral de victòria perquè el mirall de la història que ens està esperant reflecteixi per sempre més aquest exemple de dignitat que ens ha fet únics al món sencer.

I és que no és pas al melic on ens hem de mirar, sinó al mirall de la història que, no ho dubteu, estem a punt de vèncer.

Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà

Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança; quan el mal ve de dins, tots botxins

2007-06-13T00:10:00.000+02:00

Fa prop de tres segles que Espanya intenta acabar amb Catalunya. Ho han intentat de totes maneres: amb violència extrema i despiatada, amb argúcies legals, amb dictadures i repressió, i fins i tot també esgrimint somriures d’orella a orella mentre per l’esquena ens fotien punyalades. Ho han intentat tot, aquesta gent. Però heus-nos ací, dempeus i tossuts a continuar a ser només el que sempre hem sigut i som: catalans. Enteneu ara per què dic sempre que els catalans som un poble de vencedors?

Podem afirmar amb el cap ben alt i plens d’orgull que els catalans som un exemple únic a Europa i al món. Un exemple de supervivència i resistència en les etapes més dures a què hem estat sotmesos històricament. Un exemple de com un poble, malgrat que li puguin imposar una frontera a la força, és capaç de mantenir-se fidel a la història i al seu tarannà intrínsec que el defineix com a tal. Aquest és l’exemple que Catalunya ha llegat a la resta de països del món. Un exemple de caràcter del qual avui nosaltres som hereus i que converteix el nostre poble en model i referent de dignitat arreu del món.

És curiós, però, adonar-se d’un fet que es produeix al nostre país i que, ai las, sembla que està guanyant la partida a Espanya en això tan ansiat d’enterrar definitivament la nació catalana. No parlo dels espanyols ni dels seus polítics. Ja us he dit que aquests, pobrets, prou feina tenen a intentar superar els seus predecessors històrics en la feixuga tasca d’acabar amb Catalunya. No. Us parlo de la classe política...catalana.

Que Espanya vulgui acabar amb Catalunya en part té una raó de ser. Com a projecte unificador i simplificador que representa, té una certa lògica –tot i que no pas el dret- d’intentar acabar com sigui amb aquest gra al cul que sempre els ha suposat Catalunya. Ara bé, el que ja no té perdó és que siguin els polítics catalans – o una gran part d’aquests- els qui amb la seva inoperància i deixar fer estiguin fent un favor immens a l’estat veí.

A on ens han dut trenta anys de xerrameca, de parar la galta i de manca de voluntat per afrontar la situació de crisi nacional que pateix Catalunya? La resposta és d’una claredat tan contundent com verídica: a estar més encaixats a Espanya. Trenta anys esquivant la urgent necessitat de recuperar la nostra condició d’estat europeu. Trenta anys sense definir un nord concret. Trenta anys donant llargues i dient-nos que “ara no toca”.

Realment Espanya té motius per estar ben agraïda als polítics catalans després de trenta anys enterrant a poc a poc la qüestió nacional de Catalunya!

És dur però necessari adonar-se fins a quin punt aquests trenta anys de col·laboracionisme per part d’una classe política que no ha dubtat mai a girar l’esquena al país ens han aconseguit espanyolitzar més que no pas en els prop de tres-cents anys que fa que ho intenten els espanyols.

Qui és realment el botxí? El qui posa la guillotina dalt del cadafal o el qui, bo i podent-ho evitar, deixa que tallin la corda davant dels seus propis ulls?

Som molts els qui, farts de veure com putinegen Catalunya des de dins mateix, hem decidit prendre les regnes de la iniciativa. El nostre poble és un bosc immens i frondós arrelat a l’oceà magnànim de la història. I així com l’arbre més l’enfila com més endins pot arrelar, de cap manera quatre branques corcades poden condicionar el futur d’aquest bosc mil·lenari que tants fruits té encara per llegar a la humanitat.

És per això que dic que quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança; però quan el mal ve de dins, tots botxins.

Aquesta és la definició que més escau a aquests polítics catalans que, amb el seu mesellisme, han acabat esdevenint uns veritables unionistes i col·laboracionistes directes de l’estat espanyol. Per això ara convé passar la podadora i deixar que les branques corcades caiguin pel seu propi pes.

Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà

Se'n foten dels catalans a la cara sense vergonya

2007-05-31T22:51:00.000+02:00

Que Esquerra ha perdut el nord ja no és notícia per a ningú.

Les darreres eleccions municipals han suposat una reculada important per al partit crossa del socialisme espanyol (amb permís d'ICV, és clar). Es devien pensar que la gent era imbècil, però potser no havien caigut que fins i tot la (presumpta) imbecil·litat també té els seus límits. Els catalans estem cansats. No pas cansats de ser catalans, és clar, sinó cansats d'una classe política que amb el nom de Catalunya a la boca no para d'apunyalar-la dia a dia.

En Portabella amenaça de quedar-se a l'oposició (quina por...). Bé, senyor Portabella, això potser ho hauria d'haver fet uns anyets abans, i no pas ara que ja té les butxaques plenes, el cul pla d'escalfar poltrona i nafres als llavis de llepar menjadora sociata.

El més fort d'una actitud com aquesta, i la raó per la qual us escric, és el fet de constatar que E, com sempre, ha abandonat ja tot discurs independentista del seu diccionari. I l'actitud d'en Portablella n'és una mostra més.No és que E hagi decidit (que està per veure, tranquils) quedar-se a l'oposició perquè com a independentistes no vulguin donar suport als socialistes espanyols de Barcelona.

No és que E hagi decidit (que està per veure, tranquils) quedar-se a l'oposició perquè com a independentistes no vulguin donar suport als socialistes espanyols que han convertit Barcelona en una ciutat de "províncias" en comptes de fer-la exercir com a veritable capital de la nació catalana.

No és que E hagi decidit (que està per veure, tranquils) quedar-se a l'oposició perquè com a independentistes no vulguin donar suport als socialistes espanyols estiguin farts que la cultura catalana s'estigui reduint intencionadament a un trist reducte folklòric i minoritari en nom d'un fals progressisme que ni els mateixos C'S podrien superar.

No.

Si E ha decidit (que està per veure, tranquils) anar-se'n a l'oposició no és pas per tot això que qualsevol català amb dos dits de seny pot entendre de seguida, sinó...perquè els espanyols del PSOE no els han tractat prou bé!!!

Ja ho veieu. Resulta que els grans independentistes del nostre país no estan contents no pas per tot el que us he explicat més amunt, sinó només perquè l'amo Hereu no els ha sabut tractar com senyors que són.

Volíeu polítics mediocres? Dues tasses.Amb polítics així, algú encara es pensava innocentment que a les seves mans aquest país podria fer el salt definitiu cap a la independència?

Qui necessita un ZP o un Rajoy com a enemics, quan el mal el tenim precisament dins de Catalunya amb una classe política que només aspira a ser estimada per l'amo espanyol com un gosset de carrer?

Albert Ubach

31 de maig de 2007

És hora d'escombrar tanta mediocritat

2007-01-30T22:42:00.000+01:00

Frases com "la independència és un objectiu impossible" o "en ple segle XXI hi ha objectius que, tot i ser legítims, han deixat de tenir sentit", pronunciades per Artur Mas i reflectides en premsa -la primera- i ràdio -la segona-, són una de les proves més evidents de fins a quin punt la mediocritat, el mesellisme i la manca total d'autoestima ha imperat en els governants que Catalunya ha tingut en els darrers lustres. L'exemple de Mas, però, també pot servir perfectament per a en Carod-Rovira de l'actual Govern.

Qualsevol persona amb dos dits de front i amb un mínim de dignitat personal i nacional podrà ben comprendre que aquesta no és ni de bon tros l'actitud desitjable que hauria de tenir qualsevol polític que ha de representar el nostre país. Amb actituds així, qui pot estranyar-se que siguem on siguem i que tots plegats haguem caigut en un pou d'aigües estancades? Bé, alguns potser sí que hi han caigut, però no pas tots. No pas els homes i dones que hem decidit alçar la nostra veu i dir ben fort que en aquest país les coses han de començar a canviar radicalment.

Frases lapidàries com aquestes que he reproduït en començar -impròpies d'uns dirigents que se suposa que són nacionalistes o independentistes- només contribueixen a impregnar la societat d'una moral de derrota i de feblesa que és més nefasta que el verí que pot arribar-nos de fora. En definitiva, frases com aquestes només contribueixen a alimentar un clima de pessimisme, d'impossibilisme i a contagiar un ànim de derrota que no fan sinó facilitar la feina a tots aquells que precisament volen que els catalans renunciem a les nostres legítimes aspiracions. Amb actituds d'aquesta mena convé que ens plantegem fins a quin punt els nostres polítics s'han convertit en col·laboracionistes directes de la derrota nacional que Espanya fa temps que procura obtenir de nosaltres. Està clar que des de Catalunya Acció no només no ho permetrem, sinó que estem decidits a escombrar tanta mediocritat política que ha perjudicat tant la nostra nació.

Catalunya és un país de vencedors. Ai d'aquell que gosi dir-nos el contrari! Lluny dels discursos desmoralitzadors i victimistes dels dirigents polítics que fins ara hem tingut, jo puc afirmar amb el cap ben alt que Catalunya és un país de vencedors. Només un país de vencedors resisteix les envestides desenfrenades que hem patit com a poble i, malgrat tot, encara continuem treballant pel nostre futur en llibertat. Així, mentre els actuals -dic actuals- dirigents polítics s'entesten a donar una imatge d'una Catalunya ja mig vençuda i derrotada, el poble català ha començat a coordinar-se, a caminar i a sortir de la via morta on ens han abocat durant tants anys.

Com pot ser que la moral del poble català estigui més enfonsada després de vint-i-cinc anys d'aquests polítics pessimistes que no pas durant quaranta anys de franquisme? Franco no va aconseguir fer arronsar un mínim la moral del poble català amb la seva atroç dictadura. Al contrari, el poble català va respondre sempre -en la mesura del que va poder- i quan va tenir la oportunitat va sorgir de les cendres espurnejant pertot flames de vivor. En canvi, us adoneu que mai com ara la moral del país no havia caigut tan baix després d'haver estat dirigits per aquests polítics autoanomenats nacionalistes que ni tan sols creuen de debò en Catalunya? Potser que reflexionem sobre fins a quin punt s'ha fet mal a aquest país en els últims vint-i-cinc anys. La moral d'un poble és la seva arma cap a la llibertat, no permetem que ens la malmetin més.

Hem d'escombrar tanta mediocritat. Cal tornar a dignificar Catalunya. Ara que CiU i E (antiga ERC) han demostrat a què juguen realment, és hora que el poble català hi digui la seva. Catalunya ha de definir-se. Així com les persones hem de definir-nos a la vida, Catalunya ha de deixar de navegar entre dues aigües i definir-se clarament a Europa i a la resta del món. Ens hi posem?

Catalunya és un país de vencedors, perquè si no no seríem catalans.
Benvinguts a Catalunya Acció.

Albert Ubach

Catalunya viu el moment més dolç de la seva història recent

2007-01-08T22:32:00.000+01:00

Per fi ha passat. Ja era hora. Ha estat llarg i semblava que no arribaria mai el moment. Però, després de tres dècades de letàrgia i de viure immersos en una mena de fals país de les meravelles, les coses comencen a posar-se al lloc on els correspon.

Els pactes post-electorals han deixat els nacionalistes catalans amb una cara d'imbècils que és de pel·lícula. Només cal parlar amb la majoria d'independentistes, votin a qui votin, per constatar un desengany de la classe política catalana que només ha servit per acumular frustració i impotència en evidenciar la indefensió del poble català en mans d'una classe política que a l'hora de la veritat sempre s'ha mostrat poc -més aviat gens- interessada a trencar definitivament i al més ràpid possible amb l'estat espanyol. A qui pot estranyar-li un percentatge d'abstenció tan brutal? Què s'esperaven?

Els dos únics partits autòctons, CiU i ERC, han demostrat després de l'1 de novembre que la seva primera prioritat no era pactar l'un amb l'altre, sinó que abans d'arribar a aquest escenari calia esgotar totes les altres possibilitats. Així ho van fer tots dos i ara assistim, una vegada més, a l'habitual espectacle lamentable de retrets entre uns i altres en una mena de competició per veure qui és més nacionalista.

Però aquest no és el problema. Deixem que juguin i que es barallin un cop més. És el que sempre han fet. Quina és, doncs, la novetat?

El poble català ha de ser més savi, i sobretot més astut. De debò pensàvem deixar el nostre país mil·lenari a mans d'aquesta colla de fascinerosos polítics? I el que és pitjor, de debò pensàvem deixar el nostre futur a les seves mans? A ells, que en trenta anys no han parat d'encaixar-nos a Espanya i, per tant, girar l'esquena a les aspiracions nacionals del nostre país?

Ara que en aquest país les màscares han començat a caure, és ara quan la gent comença a adonar-se a on ens han dut els nostres polítics -tots plegats- en trenta anys: a estar encara més encaixats a Espanya. I les bones intencions i els bons propòsits? S'han esvaït com el fum, senyors. Però, sabeu, per això Catalunya viu ara el moment més dolç de la seva història recent, i el viu precisament per això, perquè ara comencem a despertar d'un malson, d'una agònica letàrgia amb la qual han cloroformitzat el país mentre han putinejat a cor què vols.

Per això ara és el moment d'apostar decididament per una iniciativa popular lliure i transversal, sense lligams de cadira a cap partit i per tant sense condicionants pel mig, com és Catalunya Acció, encapçalada i integrada per catalans que han decidit d'una vegada tirar pel dret tot creant una via paral·lela al fastigós putineig dels nostres polítics encaixistes. Aquesta via serà imparable. De fet, ja ho és, d'imparable. Serà el poble de Catalunya el qui acabarà donant una lliçó als nostres polítics capficats en encaixar-nos a Espanya a poc a poc en els últims trenta anys.

Tenim al davant ara, doncs, una única oportunitat històrica irrepetible. Des de Catalunya Acció no només no deixarem escapar-la com han fet els nostres polítics "nacionalistes" durant trenta anys, sinó que treballarem a fons, sense renúncies ni ambigüitats, per a fer-la reixir i situar definitivament i per sempre Catalunya dins el mapa del món com a nou estat europeu.Jo sempre dic que els polítics sempre necessiten el poble, però hi ha moments en què el poble no sempre els necessita a ells.

Albert Ubach

8 de gener de 2007